La dansa

Dins del meu cap hi vivia un món apart, sense limitacions de formes i colors.
Era encara una nena, quan estirada al llit, sota un arbre, gairebé des de qualsevol indret, viatjava lluny on ningú podia trobar-me.
Inventava paratges abstractes on la pau i la imaginació m'omplien de sospirs i d'imatges sempre noves.
Petons de llums, abraçades de vent i fulles que no envellien, paisatges que s'anaven renovant contínuament dins la meva ment , flors indescriptiblement boniques que s'obrien i dansaven rítmicament al compàs de la música.
Natura en moviment i el meu cos, dansant entre l'herba tendra, les floretes salvatgines i les fulles seques.
Els peus descalços, el cabell al vent. Incansable seguint el ritme improvisat i abstracte d'una tendra melangia en forma de melodia.
Un peu enlairant-se, l'altre volant, el cap sempre als núvols...
Somiar desperta, curiosa manera de viure el temps lliure.
Uns ulls immensos em contemplaven i no deien res, no sentia els judicis ni la necessitat d'haver-ho de fer molt bé.
Només em deixava portar per l'instint més primitiu, per una inspiració vital, per la força viva del meu cor infatigable i tendrament jove.

Amb el pas dels anys, he anat viatjant cada cop amb menys freqüència al meu món secret, però ja no danso tan lleugera, molt cops em sento ridícula i aquells ulls semblen no aprovar els meus moviments.
Realment em costa, perquè vaig contra el vent, les fulles no belluguen i les flors mig desorientades s'obren i tanquen sense cap mena de ritme. Com si manques la màgia natural i transparent que feia cada instant improvisat i lliure.
M'hi enduc els problemes?
He descobert que no existeix?

Lluito perquè aquells ulls no em jutgin, per formar part de l'harmonia d'aquell ball que naixia de l'ànima salvatge i lliure de tots els elements, però aquella melodia misteriosa i espontània, esdevé molts cops un trist lament.
Tinc el cap molt ple de somnis, però aquell espai secret, ja no és ben bé el mateix.
L'altre dia, decidida a ficar en ordre els pensaments, vaig fer un llarg passeig entre les remors dels arbres, entre les pètals petits i tornassolats de les flors silvestres, amatent als seus missatges gairebé imperceptibles.
Difuminat entre els darrers raigs de sol, pressentia l'esguard d'aquella mirada que em feia sentir absurda i descompassada.
Volia entrar dins d'aquells ulls que em jutgen des de l'horitzó, de puntetes com una suau bufada de vent, perquè no els tanqués.
Com si en mirar-los de prop, pogués comprendre perquè el meu somni havia perdut l'esperit de la dansa més agosarada, renovada i alliberadora...
Quan vaig arribar a la porta de les parpelles, vaig descobrir sense massa sorpresa que aquells ulls que em marcaven marges i límits, només eren un reflex dels meus!