Jo tenc una enamorada

Aquell diumenge, en despuntar el sol, em vaig aixecar ràpidament per enllestir les feines que tenia encomanades. Els animals en els corrals esperaven com cada matí l’aigua i el seu menjar. Després d’ocupar-me’n, vaig pouar aigua fresca per omplir la safa i rentar-me.
Els diumenges, les feines del camp podien esperar i tan sols les carícies del sol i de la brisa d’aquell plàcid dia primaveral en tindrien cura. Mentre, jo em disposava a complir un dels rituals dels diumenges de matí: esmorzar al porxet un bon got de llet amb el bescuit que ma mare em preparava amorosament la nit abans. La dolçor m’omplia el paladar deixant passar aquella perfumada llet plena de matisos. El moment el completava un pensament que, des que la vaig veure per primera vegada, no deixava de torturar-me.

Va ser camí cap a l’església, com cada diumenge, fent el camí de Benimussa que ens separava un parell de quilòmetres del poble de Sant Josep. De les cases que l’envoltaven, les famílies anàvem confluint al camí principal que ens deixava als peus de l’església. Les parets de pedra morta rematades de blanc ens guiaven, donant unitat al conjunt, amb el temple fortificat com a element principal.
El recorregut transcorria, deixant els boscos a l’esquena, entre conreus de blat i civada, partions, cases i casaments, marjades, figueres, garrovers, ametllers, parres en els indrets més escarpats, figueres de pic, eres i safareigs...
Acabàvem d’entrar a la primavera i això no feia falta veure-ho senyalat al calendari, el nostre camp, com una tela impressionista de verds incipients i tendres, esquitxada de rojos i grocs, ho pregonava als quatre vents.

La vaig veure baixant pel camí de can Xico Nebot travessant aquell camp florit. Va ser primer la visió del seu mocador llampant i del llaç rosat que lligava els seus cabells. Una al•lota fadrina, segurament d’una altra contrada, -vaig pensar tot d’una. Els seus ulls, com dos grans llumeners que s’encengueren quan es creuaren amb els meus, desprenien una llum clara i transparent, com els reflexos d’una aigua marina, que recordaven els colors que agafen les aigües en acariciar els arenals de ses Illetes de Formentera. Va baixar per un moment la seua mirada, entre tímida i coqueta, i en tornar-me a mirar vaig quedar completament corprès de la seua bellesa.
Caminava tan sols uns metres davant nosaltres i jo em moria de ganes d’atracar-m’hi, creuar unes paraules per sentir la seua veu, saber d’ella, el seu nom, d’on era, quan de temps es quedaria. Tornar a sentir les palpitacions, el neguit i el desig al seu esguard...

Tots aquells pensaments ens portaren en un sospir al porxo de l’església per veure-la entrar per l’arc principal mentre es recollia la falda amb la seua elegància natural. Els reflexos del sol de migdia sobre la calç blanca, que donava vida a la façana, destacaven els vius colors del vestit que lluïa i em feren aclucar els ulls enlluernats per tanta bellesa.

A la sortida de l’església em vaig trobar al meu amic en Joan de can Puvilet, que vivia molt a prop de can Xico Nebot i li vaig preguntar per l’al•lota que acabava de robar-me el cor. El seu nom era Agnès i acabava d’arribar de Formentera, per passar una temporada amb la família de sa mare.

Vaig buscar-la amb la mirada entre tota la gent que estava obrint redol al voltant de la plaça deixant espai als balladors. I la meua sorpresa va ser trobar-la al porxo, entre el grup d’al•lotes vestides de festa i de gonella, al costat de la seua cosina i d’en Joan, disposats per al ball. Vaig córrer cap al meu amic i li vaig demanar que em deixàs sortir en el seu lloc. Jo no era precisament un gran ballador, però aquell dia hi havia prou motius per trencar la meua timidesa.

Arribat el moment, un repic fort i sec de castanyola dirigit cap a n’Agnès i va començar la dansa més sensual que jo mai hauria pogut imaginar. Aquelles passes curtes, mil•limètriques, traçant aquella espècie de vuits encaptivadors i jo botant al seu voltant sense deixar de mirar-la. Com la terra, girant, gravitant, fascinada per l’atracció de la lluna. Influx poderós que exercia sobre tot el meu ésser i la meua voluntat fins que vaig caure rendit als seus peus, amb un genoll en terra mirant-la fixament, tendrament com a prova del meu amor i respecte.

Avui després d’una setmana d’aquell idíl•lic moment, no veig l’hora de tornar-me a veure reflectit en els blaus de la seua mirada, per a robar-li uns mots, una rialla, una carícia... un trosset del cor de la meua enamorada.