Rock‘n’Roll Animal

Un relat de: leonardo
Una fantàstica introducció de guitarres elèctriques que es van intercanviant el protagonisme et preparen per a l’entrada dels riffs de guitarra potents que marquen el pols de la cançó: “ta ta ta taaa... ta ta ta taaa... ta ta ta taaa... Sweet Jane, Sweet Jane, Sweet Jaaaane !!!”. Les pedres dels carrers d’Enmig i de la Mare de Déu encara conserven intactes les vibracions d’aquelles guitarres electritzants, de la seua veu profunda, greu, que més que cantar, declamava, gemegava: Lou Reed el rei del rock alternatiu que ens feia vibrar mentre escoltàvem la seua música en els nostres anys d’adolescència. Eren els nostres himnes, la nostra banda sonora de les tardes/nits inacabables que estiràvem fins a l’infinit, pel Pachito, La Tierra, La Oveja Negra, La Finca, La Galería o l’Aquelarre on podíem escoltar musica d’importació com la de Lou Reed, David Bowie, J. J Cale, Eric Clapton, Carlos Santana, Jimi Hendrix, Led Zeppellin, Deep Purple, Bob Dylan, T. Rex, Queen, Janis Joplin, Pati Smith, Van Morrison....
Amb aquesta música creuàrem la mar fins a Barcelona, una ciutat que ens oferia tot un món per a descobrir: La universitat, nous companys, amics, música, concerts... Una ciutat que pareixia no acabar-se mai, com la nostra curiositat i les ànsies de llibertat. Màgica i encisadora, la ciutat dels prodigis, per la seua arquitectura i urbanisme: El port amb les seues drassanes, el Born, la Ciutadella, Montjuïc, el Barri Gòtic, les Rambles, el Paral·lel, l’Eixample, el Parc Güell o el Tibidabo, Sarrià, Pedralbes... Grans avingudes i carrers que intuïes a primer cop d’ull que anaven a morir a la mar. Barris que patejàvem palm a palm, o travessàvem subterràniament amb el Metro, per la superfície amb el bus i els tramvies o suspesos en l’aire amb els funiculars i les muntanyes russes.
Una ciutat grisa, amb una intensa vida social i cultural, que pareixia voler sortir de la letàrgia obligada a la qual havia estat sotmesa pels anys de la dictadura... El carrer bullia, la gent s’organitzava, assemblees, manifestacions, corregudes, grisos...
Eren els nostres primers anys d’estudiants a Barcelona i combinàvem la setmana d’intens estudi amb uns caps de setmana que s’iniciaven els dijous a La Paloma, un teatre centenari d’estil versallesc amb les seues platees i palcs que conformaven una gran sala de ball, punt de trobada d’estudiants, artistes i gent d’allò més variat. O a la Sala Cibeles, un altre lloc entranyable, al barri de Gràcia, on es combinaven actuacions en directe i música de ball.
Els dissabtes substituirem les nostres trobades eivissenques des cap de s’Alamera, per les del Zurich, a la plaça Catalunya, deixant-nos caure fins a les cerveseries de la plaça Reial, on escalfàvem motors abans d’endinsar-nos al Jamboree, una genuïna cava de Jazz, o al Texas, un dels nous locals oberts a noves músiques, nous corrents...
Al barri del Born, al carrer de la Plateria, hi trobàvem la mítica sala Zeleste, molt prop de l’església Santa Maria del Mar, que apostava per la música internacional i les figures locals. Hi varen passar Gato Pérez, Sisa, l’orquestra Plateria, la Companyia Elèctrica Dharma o els músics de jazz com Tete Montoliu, Stan Getz, Bill Evans i del rock local: Loquillo, Los Rebeldes o El Último de la Fila. Just al costat del Born, la també molt reconeguda sala Magic, per aquells anys sempre amb la millor música.

Però si hagués de triar una imatge d’aquells anys, la primera que m’ha vengut al cap quan he rebut la trista nova de la mort del poeta del rock, Lou Reed, seria la de qualsevol nit que gaudírem de les seues cançons en una sala molt especial: Les Enfants Terribles, on “ballàvem” “Sweet Jane” o “Vicious”, o cançons com “Smoke on the water” de Deep Purple, “Bohemian Rhapsody” de Queen, “Space Oddity” de Bowie, “School” de Supertramp, “Gloria” de Patti Smith, “Satisfaction” dels Rolling Stones, “Time” de Pink Floyd, “Wake up and make love with me” d’Ian Duri o “Hey Joe· de Jimi Hendrix... Fàcilment recognoscibles en una pista de ball, els de la nostra generació, sempre com si tenguéssim a les mans una guitarra elèctrica amb la qual emfasitzàvem els solos i marcàvem el compàs d’una música eterna que ja forma part de l’univers. Un univers que des del passat 27 d’octubre compta amb un nou astre que brilla amb llum pròpia caminant, com sempre, pel costat salvatge, mentre sona un sensual saxo, ell li xiuxiueja a cau d’orella a la lluna: “She says, hey babe, take a walk on the wild side/ Said, hey babe, take a walk on the wild side/ and the coloured girls go doo doo-doo doo-doo doo doo-doo doo doo-doo doo-doo doo doo-doo dooooooooooooo...”.

Comentaris

  • Barcelona "underground"[Ofensiu]
    Carles Ferran | 30-07-2014

    Has descrit perfectament la Barcelona "underground" dels setanta i vuitanta, la mateixa que jo vaig gaudir en la meva trentena, la Barcelona nocturna, progressiva, plena de cerveses, àcids i herba. Els que vam descobrir la música que descrius i els músics que anomenes vam quedar marcats per sempre.
    Sabies que encara que van aparèixer amb un any de diferència, el "Rocyk and Roll Animal" i el Lou Reed Live són fragments d'un mateix concert? I que la Patti Smith va fer veus en algun altre disc del Lou? (no sé quin).
    I no s'acaba amb els esmentats. Quina riquesa de grups, d'artistes, de genis! Penso que hem estat molt afortunats.

  • Visca el roc![Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 27-07-2014 | Valoració: 10

    Un gran repàs a uns anys meravellosos per a tots aquells que llavors teníem una edat meravellosa. No t'has deixat ningú, cap músic, cap bar, cap local. N'he conegut la majoria, però no tots.M'has fet reviure un somriure de divuit anys. I què se n'ha fet d'aquests locals? Ara hi passejo i no els trobo ni en pintura, només veig turistes que criden entre turistes. On és aquell esperit? Una abraçada i gràcies per fer-me somriure.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: