Sa Barqueta de Talamanca

Un relat de: leonardo
Les coses amb els anys van canviant, i quan miram enrere ens consta reconèixer-nos. Que ens queda de la Eivissa idíl·lica dels anys 70? Tal volta els barris antics de la Marina, sa Penya, es Moll i Dalt Vila? En que hagin canviat la seva funcionalitat conserven el seu encant. Ara, el paisatge urbà és ben diferent: els cotxes van més ràpids i col·lapsen les vies. A Eivissa hi ha massa gent i massa cotxes, i les nostres vies ja no ho aguanten, estant empatxades, no saben, ni poden, digerir-ho. Els petits velers i els llaüts dels eivissencs conviuen amb els grans iots de luxe i llanxes fora borda que converteixen el viatge a Formentera, el nostre idíl·lic rumb de migjorn, en una ruta tediosa, a on pareix ser que l’únic que importa és arribar el primer. Els taxis ara són pirates i les que en un temps eren plàcides sales de festa, ara són temples (en hi ha fins hi tot de flotants) que rendeixen culte a noves divinitats paganes amb milions de adeptes fidels arribats de tot el món, esportistes d’elit del balconing...
La gent va apressada, estressada, els de casa i els nostres visitants que no saben gaudir d’una posta de sol o d’una bona vidassa. Els veus als nostres restaurants frisosos, sense temps per perdre, no han abandonat el ritme frenètic de les grans ciutats, no es saben relaxar. Sempre connectats a la xarxa, però absolutament desconnectats de la mare terra, font principal d’energia que ens equilibra i ens dona la vida. Han perdut terra!
Tal volta si féssim un recompte de les coses invariables que avui encara podem gaudir a Vila i repassant la llista que en Vicent Marí Tur “Botja” va desgranar en el seu pregó de les festes de la terra, veurem que hi motius per a l’esperança: Encara podem esmorzar llegint es Diari, el més antic de les Balears, anar a comprar unes ensaïmades o magdalenes a Can Vadell i fer sa xerradeta amb na Pilar o n’Elena . Menjar-nos una borrida de ratjada, un cuinat o un bon arròs a Can Alfredo amb un amfitrió de luxe com és en Joan. Aturar-nos a comprar un capell a Can Murenu, on amb una mica de sort trobarem a Joan Murenu cantant acompanyat de la seua guitarra. Fer unes herbes a Can Pou o llepar un bon gelat de torró i gaudir de la millor orxata de xufa a Los Valencianos, que ja són més eivissencs que es flaó. I per pair-ho, agafar sa barqueta de Talamanca gaudint d’un dels trajectes més fascinants de la nostra ciutat.
Tan sols un parell de milles separen el port de Vila de Talamanca. Però el simple fet d’embarcar, ja li dona al trajecte sensació de viatge, d’aventura. De garrits sempre buscàvem els seients de popa, a coberta, un banc corregut semicircular amb respatller metàl·lic. Una tribuna lleugerament elevada que ens permetia gaudir de totes les sensacions del trajecte: la brisa salada a la cara, el sol pintant les ones a contrallum, el tracaleig dels motors dièsel, el rumor de les ones desfent-se a proa, els esquits de la mar (com em deia l’altre dia el bon amic i expert navegant, Pepe Boned: -Si una embarcació no t’esquita no tens la sensació de navegar).
La sortida del port deixant es cap des Martell, es Muro i les millors perspectives de la nostre ciutat. Però és a la tornada, amb el salnitre a la pell, el cap remull i enrotllats en la tovallola, quan els nostres ulls podran contemplar una de les imatges més belles de la nostra ciutat, la de la tornada a casa en vaixell: La visió des Castell, sa murada, les cúpules de Sant Domingo i el rosari de casetes penyaleres banyades de llum que cauen fins es Muro que ens deixa dins de les aigües del port, on podem gaudir d’una composició harmònica dins del seu caos, coronada per la vella Santa Maria que segueix marcant les hores de la nostra vila mil·lenària.
Ajudar a deixar anar els caps en les atracades o sostenir per un moment la roda del timó, mentre en Vicent o en Benjamí Costa ens explicaven històries, ens feia sentir per un moment capitans intrèpids. Unes barquetes de passeig que mantenen la bellesa de les coses senzilles i autèntiques. Des de l’any 1934 primer amb La Virgen del Mar i La Reina del Mar, fins a les actuals: El Corso i Playa de s’Illa Plana, segueixen avui en dia navegant pel port, amb Aniano Costa, net del fundador Benjamí Costa “Laieta”, al timó creuant-se amb iots i vaixells impressionants. Amb naturalitat i senzillesa, com la pagesa que es creua amb la sofisticació i estupefacció dels nostres visitants.
Hi ha moltes de fotografies entranyables de sa barqueta de Talamanca, com una, preciosa, al costat del Deutschland, o a les processons de la mare de Déu del Carme. Però la millor instantània és la que cada un de nosaltres conservam gravada del nostre primer viatge, iniciàtic, en sa barqueta de Talamanca, que va despertar en moltes generacions d’eivissencs, com a bons illencs, la nostra vocació marinera.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: