Ja surt el sol - Here Comes The Sun

Al voltant de les vuit del matí, un nou dilluns per encetar, el trajecte més que familiar, travessar el passeig de s’Alamera, donar un cop d’ull al rellotge de la Catedral, un tic heredat de la meua güela Maria, per comprovar dos coses: la primera que estic perdent vista i la segona que faig tard. Seguir per la plaça des Parc, el carrer del comte del Rosselló i just en aquest punt, sense que hi pugui posar oposició, al meu cap comença a sonar una melodia, una cançó que tenia guardada en un lloc especial, preparada per al moment adequat, just per a aquest instant.

Varen ser uns acords compostos en una visita del músic, compositor i cantant de The Beatles, George Harrison, a la casa d’Anglaterra del seu bon amic Eric Clapton, la primavera de l’any 1969, després d’un llarg hivern, fred, destrempat, ple de dificultats per al compositor, un any de ruptura i de ressorgiment. Una cançó que tancava un cicle, una època. Una música, una lletra, que et convida a seguir caminant, a trencar amb el passat, i pensar que tot s’acabararà component, tot tendrà de nou el seu lloc, que les dificultats passaran i tot anirà bé, i sortirà de bell nou el sol.

George Harrison va ser l’autor, el pare d’aquest mantra universal, Here comes the sun, publicat al mític album Abbey Road, que és capaç de fer-te sortir de la letargia i portar-te a cavall dels seus acords a un món lluminós:

Ja surt el sol,
ja surt el sol i pens: quina sort.
… …
Vida meva, semblava que la llum no tornaria
Vida meva, però el meu somriure il·luminat.
… …
Vida meva, semblava que la llum mai més no brillaria,
vida meva, però lentament el gel ja es fon.

Here comes the sun (George Harrison)

El meu cervell hàbilment ha sabut triar aquest registre per fer-me veure que torna a sortir el sol, un sol que ens treurà de les tenebres, de la foscor d’un any 2020 que s’ha allargat fins al 2021 com un malson que no vol acabar, que ens té paralitzats, angoixats.

Però avui de camí cap al Club, en aquest punt del passeig de s’Alamera amb el frondós ficus, els seus plataners, els baladres multicolors, les terrasses cosmopolites amb els seus primers clients, els nous comerços que obren portes mentre que la cantonada de can Murenu ara llueix més que mai i resplendeix amb reflexos de plata, or i pedres de colors, de la ma dels disenys de n’Elisa Pomar, un vertader luxe per als sentits contemplar la seua obra. L’olor dels carrers acabats de regar, les galeries de colors de la casa Matutes orientades a llevant on es reflecteixen els primers raigs de llum que et fan aclucar els ulls. Les buguenvíl·lies que s’enfilen i trepen per les façanes blanques perfilades d’ocres i blaus, de la Marina, per arribar al final del passeig al moll on la sensació de llibertat és magnífica, i encara que el port hagi perdut l’encant de temps enrere, les pedres centenàries segueixen portant-me les flaires de la infantesa destil·lant salnitre i ferro dels antics vaixells que ens portaven cap a Barcelona, Palma o Valencia. El tràfec dels turistes que esperen per pujar a una de les avui nombroses barques de Formentera, el nostre paradís que tata per migjorn. Una amalgama de gent de tota procedència, cares amb el somrís als llavis. Es torna a veure la vida al carrer, a respirar normalitat, aquelles petites coses que tant ens ajuden a viure, tornen a estar presents. I jo no em puc trure del cap aquesta tonada, i quan arrib a l’estació marítima de les barques de Formentera, he d’obrir el pit i alenar per, a continuació entonar, amb el meu anglès macarrònic aquesta magnífica cançó, aquest mantra universal, aquesta joiosa melodia: Here comes the sun,/ tu un tutu, /Here comes the sun,/ and i say/ it’s all right nananan¨, Little Darling...

Ja ha sortit el sol i tu ho saps!


Vicent Canals