Entre dunes i muntanyes

Eivissa és una illa de relleu muntanyós, però no d’altes muntanyes, son més be elevacions suaus. En Josep Pla els he definia com a una ondulació plàcida, dolça, tranquil•la i cordial. Marià Villangómez en el seu llibre Eivissa (la terra –la història –la gent) parla d’un paisatge illenc onejant i ameníssim degut a la seva complicada orografia i la moguda geografia illenca. “Entre mar i cel,/ que deriven, aturada oneja la terra”(Paisatge- M. Villangómez). L’arxiduc Lluis Salvador d’Àustria en la seva estada a les nostres illes en 1867 senyalà que no existia cap elevació digna d’aquest nom i la configuració de la superfície era de successives serres, entre les quals, ací i allà, es veia algun cim més alt. Les dues formacions rocoses més importants corrien de gregal a llebeig:

La del nord de l’illa. Es Amunts, les terres altes, entre el cap Nunó i la Punta Grossa. Una costa d’espadats que cauen en vertical per a submergir-se en els intensos blaus d’altituds entre els 200 i els 375 metres conformant una autèntica costa brava d’imponents penya segats que agafen forma de caps com el Cap Nunó, Cap d’Albarca, Cap des Rubió, Cap Blanc o de puntes com la Punta de Ses Torretes, la Punta de Sa Creu, la Punta de Xarracó, la punta des Moscarter. Un paisatge abrupte, salvatge, que s’obri per deixar-nos cales verges com Ses Balandres, Cala d’Albarca, Cala de Xarraca, Benirras, Cala d’en Serra o petits ports com es Portitxol, port de Sant Miquel, port de ses Caletes. Un recorregut fascinant d’uns 29 kilòmetres per la costa nord de l’illa que contrasta amb els valls i planes que es dibuixen a les vessants sud-est, allà on els puigs es domestiquen convertint-los en terrasses de cultius. Als seus peus fèrtils terres vermellestes com les de Buscastell, el Pla de Corona, el Pla d’Albarca, es Pla Roig, es Pla de Balafia i els de Morana i d’Atzaró.

La de Sant Josep. Les elevacions que neixen al sud-oest i que recorren uns vint kilòmetres entre es Vedrà i la serra de Beniferri que va a morir a Sant Rafel. Es tracta de terrenys molt accidentats a on es troba sa Talaiassa o Talaia de Sant Josep que s’enfila a 475 metres, la major altura de l’illa, seguida de prop pels puigs de Llentrisca, d’en Serra, Gros, des Merlet, de sa Pega.... Un relleu que es va suavitzant en els vessants Sud format per petits puigs entre els 100 i els 200 metres: Puig des Jondal, Puig den Palau, Sa Cova Santa, Puig des Falcó, Es Corb Marí. Neixen dels blaus i s’emmirallen dintre dels estancs de Ses Salines entre les dunes de Sa Trinxa o Es Cavallet i el Pla de Sant Jordi, on els contorns es dibuixen més arrodonits, més sensuals.

Des de dalt de qualsevol d’aquests puigs es pot atalaiar l’essència del nostre paisatge tant mediterrani: les cases o casaments a les faldes dels puigs mirant cap al Sud des de on dominen les planes de terra roja. Parets de pedra seca dibuixen camins, esglésies, marjades que s’enfilen puig amunt guanyant terreny als boscos de pins i sabines. Als seus peus, petits horts amb una sènia, camps amb conreus de blat i civada, patates, ametllers, figueres, garrovers, oliveres i parres. Tarongers, llimoners, magraners, cireres, nasprés o albercoquers. Unes cases que creixien segons les necessitats, com ho fan els nius dels teulats, d’una forma natural, donant com a resultat un conjunt d’una extraordinària bellesa a on tots els elements guardaven un equilibri ancestral. Un paisatge d’una gran harmonia, com va escriure J.L. Sert “Aquest medi físic íntegre es producte de la paciència, l’amor i el temps... Hi ha a Eivissa una persistent unitat d’escala....”
Una illa creada per a l’harmonia, projectada i construïda a l’escala i amb proporcions humanes.
Des del Puig des Corb Marí es pot apreciar una de les imatges més belles de la Mediterrània: en primer pla els estancs de Ses Salines, tancons de crostes de sal, que llampurnegen mesclant-se amb els colors que agafa la mar de tonalitats blaves i turqueses que fan de coixí a dues línies de muntanyes a l’horitzó, sinuoses, suggerents, sensuals com els cossos ansiosos i entregats de dos amants al esguard d’es Vedrà que gelós i solitari tata darrera es Cap Llentrisca.
Al sol post, a contrallum, el roig encén el crepuscle deixant els seus perfils candents, per a ser modelats, dibuixant del natural les belles i sensuals sinuositats de les sirenes arribades arreu de tot el món, que es mostren en tot el seu esplendor, entre les dunes i les muntanyes, banyant-se en les seues aigües o daurant-se a les seves platges. Per això no ens ha d’estranyar que les principals belleses de tot el món s’hi trobin tan còmodes a la nostra illa i puguin establir-hi aquesta simbiosi tant especial. Perquè sense cap dubte Eivissa gaudeix del relleu més sexy de tota la Mediterrània.