JO EL VAMPIR (3ª PART)

ERA ACTUAL.
No vaig acabar d'entendre'n el significat. Sí vaig adonar-me, emperò, que s'aproximaven canvis. I és que ell havia tornat, el germà de Banpo, Panku, també déu, també poderós, també trist i sol. Ella li tenia por, és a dir, li tenia tota la por que era capaç de sentir; més aviat, l'evitava. I ell no li oferia lluita oberta perquè, en cas tal, ambdós sabien que es destruirien mútuament. Panku envejava sa germana perquè era capaç de mantenir, malgrat tot, una alegria i una capacitat d'afrontar les conseqüències que ell no podia. Quan el vaig veure per primer cop, caminant pausada i feroçment des de la vall, no me'n vaig poder estar de meravellar-me. Tenia el cos d'un home, formes i fets, però era colossal, enorme; les venes dels seus braços eren blaves i llargues com rius; les seves dents resplendien com joies fines; els ossos se li marcaven com si fossin muntanyes altives. I és que era un déu, el déu del món. Sa germana era una deessa, la deessa de la joia.
Banpo sempre reia, sempre respirava alegria, inclòs quan estava espantada o quan anava per matar algú. Sa consciència no la torbava, almenys no massa, no com a mi, vull dir. Sons actes eren producte de la immaduresa d'una dona que era més madura que qualsevol altre ésser vivent. Sa alegria i son poder la feren tornar vanitosa. Perdé qualsevol respecte pel regne dels homes; llevat de mi, era del parer que tots els altres humans només servien com a àpats, àpats de sang. Son germà, també poderós, també vanitós, era d'un parer contrari: per a ell, el món dels humans tenia importància.
Quan s'enfrontaren, la lluita canvià el món. Jo, pobre vampir d'origen humà amb pàl·lids poders que no els arribaven ni a la sola de la sabata, vaig restar quiet en un racó mentre gravava en ma memòria els fets. Però vaig ser jo, en ma ignorància i mon aïllament, qui inclinà la balança a favor de Panku. També a mi em semblava que Banpo n'estava fent un gra massa i que desequilibrava la balança d'una faiçó perillosa. Sí, cert era que també jo m'alimentava dels qui, altrament, havien estat els meus congèneres, però no desvastant-los ni trencant l'harmonia del seu regne.
La deessa només era feble en un moment molt concret: quan deixava que algú li xupés la sang. És a dir, quan em donava de menjar en a mi. En un dels assalts, ella va venir a mi eufòrica i orgullosa i jo li vaig demanar de beure son sang per tal d'ajudar-la amb ma força. Ella hi consentí i llavors va ser quan son germà atacà.
No em va agradar fer allò i no vaig intervenir per acabar la feina. No feia, tampoc, cap falta, Panku ho enllestí en uns segons. Per tal d'assegurar-se que no es reencarnaria en cap altra dona, va tancar son ànima en una pedra verda molt brillant que duia, a dintre, un escarabat negre, símbol de la vida eterna... de la vida eterna, tancada enmig d'una bella maragda.

-Pero bueno, ¿me vas a contar esa historia o no? Es que hay que ver, tío, te ensimismas y parece que no hayas venido. Oye, si quieres, me largo para casa y aquí paz y después gloria, ¿eh?
-Mira que n'arribes a ser, de suspicaç! Només estava recordant, dona, ja fa molt de temps que em van explicar la història i ara he de fer memòria per tal de contar-la tal qual.
-Pues venga, chaval, espabila, que tengo prisa.
-¿Y pues?
-Pues que tengo que hacer la compra, que hoy me toca a mi.
-¡Ah, bueno! Doncs ane-m'hi plegats i t'ho explico pel camí.
-¡Ah! Pues vale. A ver, bonito, empieza, empieza.
-Pues verás...

I li vaig contar la història de Grenilda és a dir, la seva pròpia història. Sense dir-li, és clar, que es tractava de la reencarnació d'una deessa, encara no estava preparada per entendre-ho. No, li vaig dir que era una bruixa, una bruixa bona, tot i que maquiavèlica.

-¿Maquiavélica?
-Que sí, vol dir que li agradava enredar les coses, obligava als que la rodejaven a fer el que ella volia..
-¡Ah, bueno! Quieres decir, organizadora.
-Sí, això, ara se li diu així, ¿oi?: "organizadora".
-Bueno, pues más o menos.

¡Ai! Sempre havia estat igual. Però mai tan dolça com ara, o potser va ser l'efecte del xarop, vull dir, del granissat de maduixes a sobre els seus llavis, tan rojos, tan ardents...





ERA MEDIEVAL.

-I doncs, senyor, que no us agraden, els meus llavis?
-Els teus llavis són com un volcà en plena erupció, em temptem i em fan girar la mirada cap allà on vagin.
-Doncs gireu-la cap a mi, si us és igual.
-No, bella Grenilda, no m'és igual. Te conec i sé que sóc en perill.
-I ara! I que dieu!

I esclafí a riure. Sempre igual, el mateix so d'alegria victoriosa que em posava a les seves mans. Llavors m'hi atansí, però abans de poder embriagar-me amb la rojor dels seus llavis, alguna cosa em colpejà el cap. Em despertí molt més tard, ja quasi matinada, enmig del bosc, lligat a un arbre vell. Ella no hi era, però sí els nostres atacants, és a dir, aquells a qui vaig suposar atacants, ja que no els vaig arribar a veure el rostre. Eren estesos a terra com a morts, llavors se sentí un crit esfereïdor que trencà el silenci del bosc i ella aparegué, ràpida com una daina, bella com mai no havia estat, amb un ganivet a la mà, corrents vers a mi.

-Ai, senyor! No sabries dir mai què ens ha passat, uns homes m'han colpejat i quan he depertat era aquí i tu havies perdut el sentit.
-Qui ha cridat?
-No he sigut pas jo, no, que ha estat un dels nostres segrestadors, l'últim que quedava.
-Però, com has pogut reduir-los tu, tota sola? Són morts?
-No ho sé. Ara no tenim temps per parlar, vinga, senyor, vine amb mi.

Estic segur que ni ella mateixa no sabia com s'ho havia fet, encara no tenia la memòria recuperada totalment i actuava per instint. Cosa, per altra banda, que sempre feia. M'imaginava que havia estat son germà.
De primeres, aquella nit, quan la vaig trobar allà asseguda, mirant-me, suposí que en Panku l'havia alliberada. Naturalment, la reconeguí a l'instant i també ella a mi, però ja me'n vaig adonar que no pas amb son consciència desperta, sinó amb l'instint. Aleshores em quedà clar que mai no em podria desfer del seu encanteri, que l'estimava -ens estimàvem- massa. I me n'alegrí, me n'alegrí molt i de veres.
Després de l'atac, quan corria pel bosc al seu darrere, finalment vaig entendre que ella havia trobat alguna manera d'escapolir-se de la gàbia verda on, en teoria, havia de romandre per sempre més. Vaig entendre una altra cosa: els homes que ara jeien estabornits, qui sap si morts, van ser derrotats gràcies als poders recuperats de la noia. Bé, li dic noia en atenció a la seva presència, perquè més vella era -i és- que cap de nosaltres. Probablement encara no se n'havia fet el càrrec, però no trigaria, no.

-Saps, Conrad, és ben estrany, tot plegat, si bé t'ho vas a mirar.
-El què és estrany, ma preciosa dama?
-Doncs que jo sola hagi pogut estabornir quatre homes.
-Sí que n'és, d'estrany, sí. Precisament, t'ho anava a preguntar.
-Doncs ha sigut sense cap esforç per part meva. Estava lligada i ells em miraven malament. Tu romanies sense sentit i jo no sabia si eres, o no, mort. De cop i volta, m'ha pujat l'enuig al cap i als ulls i els he mirat. Una llum verda ha sortit cap a ells i els ha mort.
-D'on venia, aquesta llum, Banpo?
-Doncs no ho sé... perquè m'has dit Banpo? Jo sóc Grenilda.
-Perdona'm, Grenilda.
-Perquè Banpo? És una deessa, oi?

A poc a poc, tal i com havia previst, ella començà a recordar i rememorà l'escalfor que sentí als ulls i com imaginà un llamp verd que fulminava els seus adversaris. I així fou. Després seguí recordant. A la fi, em va poder explicar fins i tot quina estratagema havia ordit per escapolir-se de son germà.




ERA ACTUAL.

-¡Hay que ver que historias me explicas! ¿Me quieres contar cómo es posible que una mujer sola machaque a tres hombres sin más ni más?
-No m'escoltes, Elisabet, i això que t'ho estic explicant molt bé: amb un raig verd que li sortia dels seus ulls.
-Au, vinga! ¿Quien te ha explicado este cuento, eh?
-Jo solet l'he inventat. Que t'agrada?
-¡Hombre! No está mal, pero no sé qué quieres que te diga, a mi, estas historias de vampiros..

Com veureu, era evident que també aquest cop començava a recordar, perquè jo no li havia anomenat encara res dels vampirs. Em va agafar una mena de por; però no, alguna cosa de diferent hi havia en l'actualitat que no hi era abans. Li vaig seguir explicant la història, a veure si la reconeixia.





ERA MEDIEVAL.

-Oi, senyor meu i Conrad, que en el passat vam ser amants?
-Igual que ara, espero.
-Encara m'estimes?
-Sí.
-Malgrat que vas ajudar mon germà a empresonar-me?
-Sí.
-És per això que has romangut al meu costat des que em vas reconèixer, per protegir-me i explicar-me què em passava?
-Sí.

No hi podia fer res més. Era veritat: l'estimava.
I així fou com tot va tornar a esdevenir-se. D'aquella manera tan simple, com si hagués estat l'atzar qui m'hagués dut l'altra nit a la taverna de rere la catedral. Allí la vaig veure i reconèixer i m'hi torní a enamorar.

-Digues-me, senyora meva i Grenilda, i també Banpo...
-Banpo!
-Que ja no te'n recordaves, d'aquest nom?
-Ha estat ara que ho has dit, ara sí que me'n recordo. Digues, quin dels dos és més bonic?
-Tots dos ho són. Banpo és el teu nom original, el que t'esqueia. Grenilda és el nom que has triat per a aquesta encarnació, també és originari, també és bonic, també t'escau.
-Què és el que volies saber, senyor Conrad meu?
-Com et vas escapolir de la pedra que ton germà, l'immens Panku, no es treu mai del coll?
-Molt fàcil, bé, molt fàcil no va ser. És a dir, ho va ser la manera final, no pas tot el camí que m'hi va dur. Vaig trigar molts i molts segles a esbrinar quin era el punt feble de l'encanteri.
-I quin era?
-Que encara no ho saps, que no t'ho pots imaginar?
-Doncs, no... bé, si no és... que tingui a veure amb mi?
-I és clar! Ens havíem de tornar a trobar tots tres, en el mateix lloc i en unes circumstàncies similars. Darr
ere el lloc sagrat on antigament es ballaven les danses rituals -tant aquí com en el meu llunyanísism lloc primigini-, a l'hora que hom anomena "de les bruixes", és a dir, les dotze de la nit.
-Així de fàcil?
-Encara no he acabat. Manca la lluna, que havia de ser plena, rodona de blancor i lluint ratjos de llum argentada que il·luminessin, de ple, el cap de Panku. Aleshores jo me'n podria alliberar.
-Això va ser l'altra nit, és clar, quan jo et retrobí.
-I tant que sí, mon adorat senyor! No va ser pas casualitat, no. Recordes que era lluna grossa i que es va sentir com soroll de trons?
-Sí, tothom es pensava que hi hauria tempesta, però no. Jo també m'ho pensava, però la tempesta vas estar tu.
-Mon germà es quedà estabornit al terra, no pas mort, és clar que no. Des dels fets que em busca, i és clar que sí.
-Per això aquells homes ens van segrestar a tots dos, però, perquè també a mi?
-Qui sap lo! Potser per a que l'ajudis a tornar-me a la pedra, potser per assegurar-se que no el destorbaries, potser perquè és el nostre destí.
-Quin destí?
-Doncs aquest, el d'estar sempre junts, els d'haver de ser tots tres presents per a que s'esdevingui la vida.
-M'estàs comparant a vosaltres dos, senyora meva tant poderosa? Jo nasquí mortal i tu em vas fer com sóc. Mon poder és molt minso.
-No pas tant com et penses, meu mortal. Tu has après d'una manera que ni en Panku ni jo mateixa podíem suposar. A més...
-A més?
-Jo et necessito, no sóc tan forta si tu no hi ets. M'acompanyaràs ara també, oi que sí?
-Sí, però...
-Però? No m'esperava que fos aquesta la paraula que sortís de ton boca.
-Seguiràs igual? Mataràs i ompliràs de plagues el regne humà?
-Qui ho pot saber! Vine amb mi i ho veuràs.




ERA ACTUAL.

-¡Hay que ver que historia más emocionante!
-Ah! Ara ja no et sembla tan tonta?
-No, no, me gusta. Es más, es como si alguien me la hubiera contado antes. Sigue, sigue.
-Pues...
-¡Oye!
-Què vols?
-¿Cómo era ella?

Sabia que, quan li comencés a explicar com era Grenilda, Elisabet recordaria. Potser no conscientment, però ja no podia faltar massa. Aquest cop, però, era diferent de l'altre. Aquest cop, ella s'havia escapolit abans, feia molt de temps, havia estat una reencarnació en tota regla, com Déu mana.

-¡Venga! ¿Cómo era?
-Ja va, ja va!
-¿Se parecía a mi?
-Doncs sí, i molt.

Encara la podia veure, tan bonica! Duia els llargs cabells negres i arrissats despentinats i, totalment lliures, queien sobre les espatlles fent els dibuixos que els marcava el vent. Vestia una faldilla vermella, ara estripada, i per sota es podien veure d'altres faldilles blanques, plenes de puntes i les mitges de cotó gruixut. La brusa era també blanca i amb prou feines si podia amagar l'abundor dels pits, que es volien escapar i eren empresonats per una armilla negra que tampoc no se n'acabava de sortir massa bé.

-¡Qué bien lo explicas! Sigue, sigue, por favor. Su rostro, ¿cómo era?

La cara, blanca de lluna. Els ulls, negres de nit. Els cabells, lluents i lliures de vent. Els llavis, rojos de sang. L'expressió, ardida i dolça de lleona. El cos, ni gras ni prim ni alt ni baix, amb mesures d'estàtua. Quan caminava, semblava una daina. Quan mirava, era com un àliga. Quan somreia, ni un bebè podia semblar més dolç. La recordo tan bé!

-¿La recuerdas? Querrás decir que recuerdas el cuento.

Ses paraules se'm clavaven al cervell com el soroll del tro. Ses demandes, al cor, com la sang que n'hi sortia. Sons plors, eren com tempesta àcida que em cremava.

-¡Oye, oye! Que me estás asustando. Vuelve.
-Perdona, és que m'he emocionat.
-Ya veo, ya. No te creas, yo también he sentido como un pichazo, ¿eh? ¿Por qué será? ¡Mira!
-Que?
-Mira, mira, allí. Ese es el hombre. Ese.
-¿Ese?
-Sí, jo mateix.

Cap de nosaltres dos va dir aquelles darreres paraules.