Jo, el vampir (2ª part)

ERA ACTUAL
Val a dir, però, que no em batejaren així els meus pares mortals, ja que aleshores encara eren pronunciables uns sons i uns mots que ja fa segles es perderen en l'oblit del temps. Ella, la que em féu, venia encara de més lluny, nascuda en les primeres comunitats matriarcals d'allí que ara s'ha esdevingut la Xina, Banpo era el nom. Nom que va donar, primer al seu poble i després a les seves filles. Banpo era una deessa, formosa i gràcil, capaç de parlar totes les llengües dels homes i decebuda en veure els canvis que feren ses filles, en deixar-se vèncer pel sexe contrari.
La seva set de sang era tan i tan gran que les cròniques arribaren a parlar de plagues i del desplaement dels Déus. No tot anava errat, ja que ella era una deessa i fou, ara i adés, una veritable plaga.
Jo la coneguí molt després, en una altra època i ella em va desitjar i per això em féu. Vull dir, ja ho haureu endevinat, em convertí en vampir. El món canvià de mida i, a través de la sang de nostres víctimes i dels esdeveniments que ens envoltaven, que vam acumular saviesa i coneixement de les arts variades. Va ser una bona vida, ara i adés fèiem malifetes i dúiem el pànic allà on anàvem. D'això, però, no n'érem del tot conscients, no jo, no pas jo. Poc a poc me'n vaig anar fent el càrrec, entenia el preu que havia de pagar per la meva immortalitat. No només la immortalitat en si, sinó també el fet que fossin els altres qui paguessin, mai jo mateix. Banpo, per la seva banda, no semblava tenir massa consciència, però jo sabia que també ella es sentia banyada per suors innominables cada cop que bevia. Bevia per viure. Bevia per gosar.

-¿No bebes? ¿No te gusta este granizado de fresas? Me parece que también tienen orchata...
- No, no és res, és que estava pensant.
-¿Pensando en qué? Te has quedado en bábia. ¡Parece mentira! Yo, venga habla que te habla de mis problemas y tu, en la luna de Valencia.

No sempre m'era fàcil d'entendre-la, amb aquells mots que usava tan moderns, jo intentava adaptar-m'hi, però era difícil.

-De vegades em costa saber què em vols dir.
-¿Quieres decir que no entiendes mis palabras, o que no entiendes mis ideas?
-Ambdues coses.
-Mira que llegas a ser finolis cuando hablas. Pero me gusta..

Érem asseguts al parc del començament, on havíem quedat després de la feina... de la feina d'ella, és clar. Em va començar a explicar els problemes del dia i dels seus companys i jo vaig deixar anar-se'n el meu cap.

-És que t'estava escoltant i m'he recordat d'una història que vaig llegir l'altre dia sobre una noia i els seus problemes.
-¿Y qué? ¿Te la he recordado? Es que me pasan unas cosas bien vulgares, ¿a que sí?
-Aquella història es va escriure fa més de 500 anys.
-¿Qué? ¿Quieres decir que, además de vulgares, mis problemas son intemporales?
-Vull dir que, al cap i a la fi, sempre ens preocupen les mateixes coses.
-Quizás tengas razón. Explícame esa historia, anda.

I li vaig referir, fil per randa, la vida i les peripècies d'ella mateixa en una altra vida, o potser d'una altra noia que, simplement, se li assemblava molt. Ja fa unes dècades que em volta pel cap aquesta idea de la reencarnació. És més: sabia que me l'acabaria trobant un altre cop.

-Bueno, ¿comienzas o no?
-Doncs era una noia molt semblant a tu que bevia un xarop de maduixes...




ERA MEDIEVAL
-Beu, senyor meu, que no beus, que potser no t'agrada?
-M'agrada, m'agrada molt.
-Em mires com si em reconeguessis. M'he passat tota la tarda explicant-te els meus problemes i només els teus llavis em feien companyia. Els ulls, en canvi, em parlaven de records. Que potser no em passa res d'especial?
-Res no és original ni nou. I res no és, tampoc, bescanviable per un altre no res.
-Sempre parles tan rar, senyor. Escolta, escolta la música, que no et venen ganes de ballar?

El meu problema en ballar ha estat sempre el mateix: que no sé quina és la dansa que pertoca a l'època. Com que m'he passat la mort dormint...



ERA ACTUAL.

-Lo que te digo es bien extraño, no me lo irás a negar.
-No és això, és que no ho entenc.
-Pues serà porque no hablo catalán, puesto que más clarito no lo puedo decir.
-Que no, mujer. A ver, dius que ja fa uns dies que no fas més que trobar-te un home.
-Exacto, uno muy grande, un verdadero armario; con el pelo rapado y muy moreno, yo creo que algo tiene de negro. No es como tú, por ejemplo, que nunca podrías parecer nada de eso; por lo blanco que estás, quiero decir. Y ya puestos, cariño, podríamos ir a la playa un día de estos, que sólo nos vemos de noche.
-Aquesta conversa ja la tornarem a tenir més endavant. Vinga, parla'm d'aquell home.
-Es alto, bien plantado, lleva el pelo largo y muy negro, viste de rojo oscuro y gris y lleva una piedra colgada del pecho.
-¿Una piedra? Cómo es?
-Ah! Por fin te interesas, eh? Es verde y muy grande y parece que lleva algo dentro.
-Quina cosa?
-Pues no sé, como un escarabajo negro.
-Ah!

Naturalment, el reconeguí, em costà, perquè ja feia uns quants segles que no el veia, però, a la fi, era allí un altre cop. Segurament, també ell sabia de la reencarnació.

-Sabes quien es, ¿verdad?
-Doncs sí, el seu nom.... bé, el seu nom que jo més li conec és Domènech.
-¿Domènech? ¿Domingo? Yo tengo un amigo que se llama así.
-Que se llama ¿cómo, Domènech o Domingo?
-Vale, vale, ya sé que no se pueden decir que son iguales, pero es él mismo que usa los dos nombres.
-Mira, no crec, de cap de les maneres, que sigui aquest.
-¡Pues claro que no! Le habría reconocido. ¿Quien es? ¿Es peligroso?
-No ho crec.

Vaig tornar a marxar d'allà, mentre ella parlava i parlava, tal i com havia fet sempre, en qualsevol de les encarnacions en que la coneguí. Però potser en cap d'elles havia trobat tant de gust per l'ús de les paraules com en l'actual. Ben cert és que els sons que pronunciava eren musicals i dolços a l'oïda. I que em feien recordar.





ERA MATRIARCAL.

-Vine, amor meu, i aprèn la lliçó que et vaig a ensenyar.
-Quina lliçó, mon estimada i senyora?
-Escolta les meves paraules que ara et pronunciaré.

Les hi vaig escoltar i mai no he pogut oblidar-les:

No hi ha res que s'assembli tant a la vida com la mort.
No hi ha res que s'aparti tant de la vida i de la mort com el dormir.