Ja no sé

és que has fet un escrit en què les paraules tenen el do fer alguna cosa més que comunicar, són l'expressió de "el principi dels versos...", és a dir d'un estat d'ànim, d'un sentinment.
Jo no sé si has "tornat a escriure el mateix", però això ara no hi fa res, el que és important és que has transmès el sentiment de melangia que t'ha individualitzat.

Està molt ben escrit. De debò

Adéu.

El poema està molt be..., però amb sinceritat, li he notat un to una mica solemne que li resta espontaneitat.

Perquè tota reflexió d'un dubte presumeix saber molt en realitat.

La poesia és intimista en la gran majoria de casos. Aquesta és la mostra més clara d'aquest intimisme. L'intimisme que dota d'especial virtualitat qualsevol poema.

Per cert que, tot i que fa dies que no et llegeixo (ho sento, te'n dec un munt, com a molts i molts relataires!), quan a l'estructura he vist que és un poema de versos molt més regulars, sense contrastos llarg/curt/llarg/curt d'aquells moltes vegades no volguts per l'autor. M'ha semblat de lectura més planera i acompassada.

Vinga, Marc & Co., ens veiem! I sàpiques que segeixes essent el punt de referència poètic d'RC, i ho dic amb totes les lletres.

Una forta abraçada

Vicenç

Ostres, si n'és de valent aquest poema...
Voldríem transmetre tantes coses amb les paraules, ens invaeixen tantes sensacions diferents. Hi ha vegades que no saps si el camí és el correcte, es té por de tapar els dubte i les angoixes, amb paraules i somriures.
Una mena de melangia s'escampa pel cap i per les mans i llavors pensem en el que erem, en el que som.
Potser ja no som els mateixos, perquè el pas d'un sol instant ja ens ha fet distints i no podem buscar en l'ahir l'autenticitat de les coses.
Ara és ara, amb tots els seus colors, amb els tons negres i grisos de la vida i admetre que hem canviat, que en realitat no s'està segur de moltes coses, és un acte de valentia i sinceritat amb un mateix, és un primer pas per trobar allò que en realitat som.
Quin rotllo que t'acabo de fotre, mira m'ha sortit així, m'hi he identificat molt amb el teu poema.
Potser és una mica trist, però el trobo humà i honest, una búsqueda i una descoberta al mateix temps.
No saber si saps, ja és saber molt!
Voldria llegir-me tots els teus poemes, per fer-te un comentari global. De totes maneres en aquests quatre mesos que fa que estic amb vosaltres, te'ls he llegit tots i en acabar sempre he de respirar fort, perquè te m'enduus l'aire. Crec que escrius directament del cor, sense preocupar-te massa per les aparences i les formes i saps arribar al lector amb molta força.
Tens una manera de escriure molt pròpia i especial, que fa que els teus poemes siguin molts personals i únics. T'impliques intensament amb el que fas.
Aquesta és la meva humil opinió, ja fa dies que te la volia dir.
Una abraçada i molta inspiració!