Involució

Fa una setmana que vam aterrar, enmig d’una polseguera seca que ens va ennuvolar la vista. A mesura que la nau anava apropant-se al planeta destí, ens vam anar adonant que alguna cosa no anava bé. El pòster penjat a la cabina, motor que ens feia continuar endavant, exhibia un planeta pintat de tonalitats blaves i verdes. Però darrere del vidre de la nau només vèiem com s’atansava un planeta descolorit, cobert per una escala de grisos trista i apagada.

Ja fa set dies que estem al planeta terra i no hem trobat cap senyal de vida, només restes d’una civilització tecnològicament molt avançada, però inerta. Res a veure amb el paradís dibuixat a les il•lustracions enciclopèdiques. Recordo les imatges d’aigua transparent i abundant, en forma de cascada, de rierol, i en la seva forma més pletòrica, l’oceà. Recordo les fotos de la vegetació exuberant, salvatge i verda, i de les planúries desèrtiques i ataronjades. Era increïble la infinita varietat de paisatges i de sers vius, de tota mena, de totes mides, formes, colors.

Nosaltres, provinents de Mirtinenfos, també vam creuar la línia, enlluernats per la màgia del desenvolupament i la modernitat, i en traspassar-la ens vam abocar, sense possibilitat de retorn, a la destrucció i la misèria. I ara, després de cent mil anys viatjant, ens trobem amb el mateix que tenim a casa. Per les emissores intergalàctiques hem informat del desencís. Una veu d’esperança ens ha parlat de Jonirus, un planeta nou de només cinc mil anys. Diu que té basses d’aigua groga i fresca, terres vermelloses que donen fruits gegantins i que un astre blau els escalfa i vesteix els camps de tons morats. Sense perdre més temps, ens enlairem direcció Jonirus, esperem arribar-hi abans que s’infesti també pel virus del progrés desmesurat. Els càlculs ens indiquen que amb cinquanta mil anys hi arribem. Habitants de Jonirus, feu-nos lloc que venim!