Santa Continència

Un relat de: Esther Llombart Ramis
A la Neus li tocà ser la monja de la família. Ella, que blasfemava sempre, va creure que allò era un càstig diví. Embolicada en un hàbit negre que li cobria tot el cos i els cabells, l’enclaustraren al Convent de Santa Continència. Sentia que la vida li marxava, que es desprenia un bocí d’ella a cada lletania, a cada salmòdia, a cada nit en blanc atrapada en l’austeritat de la seva cel·la obscura i solitària.

La missa diària la celebrava un capellà prim i menut, amb la veu ja gastada de tants sermons. S’anava apagant, com els ciris encesos des de feia dies. Un dia el capellà escanyolit va deixar de venir. Es consumí del tot. L’endemà, però, en va venir un altre, més alt, més robust i més jove. Com si fos una aparició celestial, la Neus no podia deixar de mirar-lo. Quan ell prenia el pa de l’eucaristia i deia allò de «preneu, mengeu-ne, això és el meu cos», ella salivava i notava una cremor com si mil espelmes s’haguessin encès dintre seu. S’imaginava estesa damunt de l’altar, com una ofrena enmig d’un ritual estrany. «Quina vergonya!», es deia, i demanava a Santa Continència que tingués pietat d’ella i que li enviés una mica de temprança.

Durant les nits la turmentava la imatge d’ell que, d’un cop de porta, assaltava el silenci de la seva cel·la i s’arrencaven les robes pesades, llargues i fosques que amagaven els seus cossos. Per fi, un vespre, ell entrà a la seva cambra. Ella estava estirada al seu llit i ell s’hi assegué, a prop del seu rostre. A la mà esquerra portava un bol amb una mica d’oli, hi posà el dit polze dret, el sucà i s’apropà més a ella fins a tocar-li el front. Ella sospirà. Ell pensà que era el seu últim alè i prosseguí fent-li el senyal de la creu sobre el front amb el dit, que lliscava suaument sortejant les rugositats de la seva pell. «Miracle!», cridaren a l’uníson, en veure-la revifar. Tots la donaven per morta, ni el metge sabia el mal que havia entrat dins d’ella.

«Faré veure que tinc una recaiguda i quan vingui ja no el deixaré sortir».

Comentaris

  • Oli en un llum[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 27-02-2018 | Valoració: 10

    Un relat ple d'humor beneït. Constatar com la Neus es va fonent davant els encants del capellà l'acosta a la humanitat. I quin final! Una forta abraçada, Esther.

    Aleix

  • Explicacions[Ofensiu]

    Allò de "S'anava apagant, com els ciris encesos des de feia dies." sí que vaig pensar que quedava ambigu però em va agradar que fos tot el que s'anava apagant, la veu i l'home, el que interpretés el lector estaria bé.
    I allò de "«Miracle!», cridaren a l'uníson", queda una mica estrany aquest uníson, en l'escena només es parla del capellà i de la protagonista", potser sí que queda estrany, s'ha de sobreentendre que parlo de la comunitat. Per això dic seguidament "Tots la donaven per morta, ni el metge sabia el mal que havia entrat dins d’ella.".
    Gràcies pels comentaris.

  • Explicacions[Ofensiu]
    SrGarcia | 05-02-2018

    Totalment d'acord d'acord amb la crítica de Lisboa. Algunes coses son ambigües.
    El sentit del relat és boníssim. No hi falta una mica de mala fe.

  • Bon relat [Ofensiu]
    lisboa | 02-02-2018

    El relat m'ha agradat.
    Per a mi el punt fort és com amagues al lector l'edat de la protagonista, de manera que quan el nou capellà entra a la cambra, el lector pot pensar que entra per tenir sexe amb la protagonista i no a donar-li l'extremunció. També està molt bé la descripció dels desitjos pecaminosos de la monja quan el capellà jove fa missa.
    Un parell de cosetes; en una primera lectura, quan dius allò de "S'anava apagant, com els ciris encesos des de feia dies." no sabia si parlaves de la veu del capellà, o del capellà vell mateix. Quan dius, cap al final "«Miracle!», cridaren a l'uníson", queda una mica estrany aquest uníson, en l'escena només es parla del capellà i de la protagonista. S'entén, imagino, que et deus referir a la comunitat de religioses, potser ho hauries d'explicitar.
    Bon relat . Salutacions.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: