Impotència

S'havia aixecat pertorbada per un somni. Tan sols eren les cinc de la matinada, però ella ja no podia tancar els ulls. El feix d'imatges que tant l'havien commogut no paraven de reproduir-se en la seva ment en forma de flaixos àgils i rutilants. Tancava els ulls mentre intentava oblidar aquelles imatges, mentre els seus ulls només deixaven anar llàgrimes desesperades. Tan sols un somni, però semblava tan real... Potser perquè ja feia masses dies que hi donava voltes, perquè era quelcom que la preocupava; potser perquè la protagonista del seu somni era una persona real. Una amistat especial, distinta. Potser feia més de cinc mesos que no la veia, però hi mantenia contacte des de la distància i d'alguna manera, entre paraules laberíntiques intentava ajudar-la. Però feia dies, setmanes que sentia un vast sentiment d'impotència. De voler, de la manera que fos, ajudar-la a recuperar el somriure, a aconseguir que els seus ulls verds brillessin com ho havien fet mesos enrere, a fer-li creure que malgrat tot ho aconseguiria, que en tenies plena confiança. I sí, tot plegat li portava molts records, potser per això l'entenia cada vegada que expressava que estava perduda, que la por i la tristesa eren qui omplien els seus dies. Li havies escrit centenars de cartes però mai les hi havies enviat, potser perquè no la volia omplir de filosofies barates, de dir-li que un mes i tot desapareixia. No, totes dues sabien que era un procés llarg, per tant, perquè enganyar-la? Però volia protegir-la, donar-li totes les forces que necessitava, la confiança de creure en ella... I era aquesta impotència la que la matava, el fet d'adonar-se que com moltes vegades li havien dit, "no ets Maria Teresa de Calcuta ni Déu, no pots salvar el món"...
Però volia ajudar-la. Com? No ho sabia... Potser simplement li volia dir: "t'estimo i estic al teu costat, passi el que passi".