Gol!

Un relat de: Aleix de Ferrater

En arribar a la cruïlla, a en Pep se li escapa un crit. Demana perdó aixecant la mà dreta a tota aquella gent que el mira amb menyspreu, malgrat que el cotxe elèctric gairebé l’envesteix. Ja fa deu anys de l’obligatorietat de dur aquest motor en tot tipus de vehicles, però l’instint de creuar, si no sent cap soroll, gairebé li costa un disgust. No s’escolten passes pel carrer, els talons de les sabates han passat a la història. Tot són soles de goma i, ara que comença a collar fort la calor, les soles d’espart de les espardenyes són el calçat preferit pels ciutadans, tant per la frescor com, sobretot, pel seu mutisme.
La gent no parla gaire; millor dit, no parla gens. La nova versió dels àifons llegeix el moviment dels llavis i transcriu la conversa. No cal pronunciar ni una sola paraula, gairebé no cal ni mirar-se les cares. Els muts estan encantats. Ni tan sols la gent gran se’n recorda d’allò que un dia se’n va dir rallar, parlar, xerrar, fer-la petar o conversar. Ells també gaudeixen dels avantatges tècnics de la lectura electrònica dels llavis. Els que no tenen dents estan encantats. I els cecs es defensen amb uns àifons vibradors i parlants, que s’activen quan localitzen els obstacles més propers. Malgrat tot, més del cinquanta per cent d’ells ha desaparegut del mapa; uns, tancats a casa i els altres, atropellats.
Els gossos no borden, imiten els seus amos i tan sols s’escolten esbufecs amb llengües fora dels morros. Els ocells, aquells animalets alegres que havien sobrevolat ciutats i camps, ja fa temps que han emigrat a d’altres zones de la Terra que reconeixen més properes. La manca absoluta de sorolls els havia despistat del tot, creient que el que tenien sota les ales era terra morta. Els antics ocells de companyia, aquells que la gent tancava salvatgement en gàbies, han emmudit de tristesa i ja no se’n sent ni un.
Hi ha molt poques terrasses al carrer. La gent entra als bars, demana el que vol a la gran pantalla, s’ho pren majoritàriament dreta al taulell i marxa. Degut a l’ambient serè predominant, el tabac gairebé ha desaparegut i només l’utilitzen alguns pacients de paràlisi facial greu. La música, la ràdio i la televisió van cada cop més de baixa, i els únics que les utilitzen ho fan amb auriculars. L’únic espai on és permès i relativament ben vist remorejar una mica són els camps de futbol. Quan un equip marca un gol, el públic s’aixeca i enlaira els braços, sense xocar una mà contra l’altra, allò que un dia se’n va dir aplaudir. Res més.
A les cinc de la tarda en Pep arriba a la porta de l’escola. Els nanos comencen a sortir corrent, amb les cares il•luminades de nanos. Les passes apressades són tot el que s’escolta. No saben què és parlar, ni aixecar la veu ni tan sols cridar. La comunicació és una exclusiva dels àifons i la seva innovadora lectura electrònica de llavis. Els professors estan encantats. Ningú parla amb ningú, tot són gesticulacions i moviment de llavis. De fet, els metges han observat una reducció radical en la grossària de les cordes vocals en els darrers deu anys. Ara són cordills vocals, amb tendència a anar minvant a fils.
En Pep alça la mà i en Pepet s’hi acosta corrent, abraçant-se emotivament a les cames del seu pare. Està molt nerviós, esbufega i fica la mà a la motxilla, treu l’àifon de color carbassa i pantalla platejada, l’encén i movent els llavis diu:
-Papa, papa, avui m’han castigat, m’han castigat a llegir tot el manual d’instruccions de, de l’aspirador elèctric! I en veu alta, tres vegades, papa, tres vegades, parlant, parlant en veu alta!
En Pep, que aguanta el seu àifon negre amb pantalla fosca i corbada li pregunta amb un moviment tens de llavis:
-Què ha passat, Pepet. Quina una n’has fet avui?
El nano respon:
-Ho sento papa, però és que, és que...
-És que què, Pepet?
-És que, és que se m’ha escapat cridar gol! N’he fet un a l’hora del pati i, i, i he cridat gol.
En Pep no s’ho pot creure, se’l mira seriós i amb el braç esquerre repenjat al maluc li diu:
-I tu, ja has demanat perdó a la senyoreta Pepi?
-Si papa, a la senyoreta si. Però tots els altres s’han posat a riure i la senyoreta Pepi ens ha castigat, castigat a tots a recitar el Tractat de les Nacions Unides en veu alta, papa, a tots!
En Pep està indignat. Ha deixat la pantalla del seu àifon lector electrònic de llavis Appa P-666 absolutament inservible, ple de capellans. No ha pogut evitar que del fons de la seva gola en sortís una aflautada exclamació:
-Merda!

Comentaris

  • Jo vinc d'un silenci ...[Ofensiu]
    leonardo | 05-03-2016 | Valoració: 10

    com la cançó d'en Raimon. Pareix un relat futuriste, però que descriu una societat que podem veure reflectida en moltes situacions actuals,. Com. per exemple veure una festa d'aniversari d'un nen, en el que asseguts a taula tots els amics están teclejan el seu móvil interectuant sense parlar entre ells. Magistralment descrit. JUn plaer llegar-te de nou.

    Ara feia temps que no me conectva a relats. Gràcies pel teu comentari a la meua historia de cans. Nosaltres en tenim tres, la nostra petita i varem adoptar els dos gossos de l'avia quan va faltar. I puc dir que va ser una bendiciò...

    Una forta abraçada

    Vicent

  • GOL!!![Ofensiu]
    Gemma Matas | 01-03-2016 | Valoració: 10



    Un relat tant encertat com el gol que et marques. M'ha agradat molt i descrius molt bé un futur que ja val la pena que el cuidem i EL VIVIM com a persones que conviuen sota les mateixes estrelles.

    Fa temps que no et llegia així com també temps que no entrava a relataires, vaig molt liada, però vaig voler dedicar aquest poema a la Rosita, una amiga que és mereix totes les paraules que hi surten, és el seu reflex!

    Moltes gràcies pel teu comentari Aleix i a veure si em poso una mica al dia, tot i que de moment, ho tinc bastant complicat!

    Una abraçada

  • Apa! El trasto que faltava[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 22-02-2016 | Valoració: 10

    Hola Aleix. M'ha agradat moltíssim aquest relat tan enginyós con agradable de llegir. El començament ja m'havia inquietat bastant: el pobre Pep és a punt de ser atropellat i la gent que se'l mira amb reprovació i no hi ha paraules de consol. Clar, es que la gent ja no parla. El personatge de la senyoreta Pepi i la seua truculència em deixen a mi també sense paraules; i el diàleg entre pare i fill, una delícia, tan fresc i natural com ho permet el aparell diabòlic que t'has inventat. Descrius un món on no hi ha espai per les emocions, la veu, el cant... I tots encantats, de tan inhumans i despersonalitzats com estan, però ningú no pareix adonar-se'n, només els cecs, per no parlar d'animals de companyia, pobres també. Si no fos perquè ho contes en clau d'humor, el món que dibuixes és aterridor. El final m'ha fet riure: molt adient. Sembla que anem en la direcció que assenyales, si la gent no espavila. En fi, un plaer llegir-te, com sempre, i aprendre de la teua excel·lent escriptura. Una abraçada. Gràcies per comentar el meu poema. Ets molt amable i em sent agraïda.

  • Únic[Ofensiu]
    Bonhomia | 19-02-2016 | Valoració: 10

    Merci, Aleix, pel teu comentari al meu relat 'Lila i calenta'.

    Al final d'aquest relat teu m'he pixat de riure. Tens una perspicàcia amb aquesta barreja de crítica-diversió que no puc més que lloar molt el teu escrit, que mereix un premi. L'he llegit amb passió i amb rialles, t'agraeixo molt poder llegir les teves paraules.


    Sergi : )

  • brins | 18-02-2016

    Volia escriure jovent...

  • Tot una realitat...[Ofensiu]
    brins | 18-02-2016 | Valoració: 10

    En començar a llegir aquest relat he pensat " l'Aleix en aquesta ocasió ens vol oferir ciència-fixió", però a mesura que l'he anat llegint, m'he adonat que les teves paraules reflectien perfectament una problemàtica que ja s'ha iniciat, especialment entre el joven: la poca comunicació oral. Tant de bo que mai no arribem a l'extrem que tu ens descrius...

    Rep una afectuosa abraçada,

    Pilar

  • Cordills vocals[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 18-02-2016 | Valoració: 10

    Magnífic relat futurista ple d'imaginació i d'avenços científics. Però Aleix, espero que aquesta situació trigui bastant a donar-se per a que jo tingui temps de passar a millor vida (¿?) i no hagi de patir aquestes restriccions. Perquè jo, si no puc parlar, rebento. Només cal dir que, quan estic a casa, parlo sola, és a dir, m'explico tot el que vaig fent. Per exemple: Aurora, per què no escrius un poema?, em toca passar la mopa, ja he posat la rentadora?, etc., etc. Per tant, tot i que el teu relat és boníssim, esperem no haver d'arribar a aquests extrems.

    Petons

  • Quan el silenci...[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 17-02-2016

    resulta tan dur, incomprensible! Aïllament brutal el que tu descrius de forma magistral. Una crítica molt ben descrita amb uns personatges meravellosos, que surten del full, realment com si els toquessis i els sentissis. Sort d'ells!
    Una abraçada, Aleix!

  • Ja tens sort, ja![Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 09-02-2016 | Valoració: 10

    Ja tens sort, ja! Sí, ja tens sort de que els comentaris s’hagin de fer per escrit, perquè si fos de paraula...! Ens has deixat bocabadats!
    —Joan—

  • Cap al silenci?[Ofensiu]
    Biel Kramt | 03-02-2016

    No sé si serà cap al silenci, però les noves formes de comunicació del joves ens desconcerten.
    Un relat que fa pensar...

  • Quina por![Ofensiu]
    Canela fina | 01-02-2016 | Valoració: 10

    Gairebé el podríem considerar un relat de terror, jo no podria pas viure sense dir, escoltar, paraules, música, emocions, sorolls... tot ens fa sentir, tot ens converteix en persones que generen sensacions i les comparteixen. Som el que transmetem i tu, Aleix has transmès molt en aquest relat.
    Una abraçada.

  • I si...[Ofensiu]
    llpages | 28-01-2016 | Valoració: 10

    el futur fos quelcom semblant al que ens descrius? Hi ha un exercici d'imaginació en el teu relat, però molt en temo que potser es quedarà curt... És en aquestes visions futuristes que posen la pell de gallina que penso que la frase "això ja no ho veurem" agafa unes paradoxals connotacions positives.
    Gràcies per seguir escrivint tan bé però, per damunt de tot, per fer-nos reflexionar millor.

    Lluís Pagès

  • molt bonic[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 28-01-2016 | Valoració: 10

    Quin relat te rao Nonna Carne, com pot ser que no el llegeixin
    Montse

  • Com pot ser[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 28-01-2016

    que aquest relat encara no tingui cap comentari?
    Un món de silenci! Quin horror! Esperem que no arribi mai aquesta situació.

    Veig que, per a tu, el món del futbol seguirà sent una de les distraccions favorites de la futura generació.
    Un magnífic relat, estimat Aleix. Com sempre.
    Una forta abraçada a la teva esposa i a tu.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Aleix de Ferrater

Aleix de Ferrater

137 Relats

2635 Comentaris

189914 Lectures

Valoració de l'autor: 9.97

Biografia:
Nascut a Barcelona el 1959, sóc periodista, encara que actualment no l'exerceixo. Resideixo actualment a Ribes de Freser (Ripollès), caminant, llegint, escrivint, vivint.
Literàriament, he guanyat el Premi Sant Joan 1995, organitzat per l'ONCE de Catalunya, el Jo Escric 2007, el Roc Boronat 2007 i el Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015.
He publicat els llibres "Escoltant la sal" (Fundació Cabana, Jo Escric 2007), "Arrels d'escuma" (Editorial Omicron 2008), "Flaix que enlluerna" (Editorial Omicron 2010), "Absolutament d'ànim" (Documenta Balear, 2016), "L'excés" (Ediciones Oblicuas, 2019) i "L'edat blava" (Associació de Relataires en Català, 2023). .

Aiximateix, tinc relats i poemes en llibres editats conjuntament amb diversos autors i editats per l'Associació de Relataires en Català, com "Tensant el vers" (2011), "Temps era temps" (2012), "Llibertat" (2012), "Traços de desig" (2014), "Somnis tricentenaris" (2014), "Mitjans de transport" (2017) i "Virtuts" (2018).