Fum-fum-fum

QUE TOTS ELS RELATS QUE HI TENEN ALGUNA RELACIÓ M'AGRADEN, M'HA COSTAT D'ENTENDRE EL TEU, PERÒ M'HA AJUDAT UNA MICA ELS COMENTARIS QUE HAN FET. DESPRÉS L'HE TORNAT A LLEGIR I JA HE VIST MÉS CLARA TOTA LA TRAMA. MOLT BEN PENSAT!

quina sorpresa! Primer en veure que el xaval tenia problemes i al final, quan veig que és un fantasma. Aquesta confusió que diu el Vicenç, em sembla l'ànima del relat i és boníssima. Treballes en 3 temps alhora: el de les trobades nadalenques (per què tots li teniu tanta tírria a les trobades familiars?), el de la mort i l'actual, com a fantasma. Dius que va llençar el got però no expliques quan, jo em penso que és viu i resulta que ho fa en fantasma.
No em quedn més paraules. NOmés una: perfecte.
Una abrçada
Gloria

Perquè també tu ets un ferm candidat a guanyar el concurs Sergi!!

Enhorabona per aquest FUM-FUM-FUM.

Tens el meu vot.

UNA ABRAÇADA!!

Cuida't!!

"psicologicomoniana"? M'ha fet pensar en el concepte de sociòpata del mestre Biel Martí.
"Soroll de fons" estava bé, i crec que t'ho vaig dir (em penso), però aquest "fum-fum-fum" se situa més en aquella línia que no s'engloba en cap dels següents grups:
- Crítica social al Nadal (consumisme, etc.).
- Crítica a les "obligades" (què "obligades"! Sense comentes, directament OBLIGADES) trobades familiars; la resta de l'any no ens podem veure però aquest dia hem de fer un esforç per dir-nos precisament (primer amb indirectes, després directament o "a la calle si tienes cojones!") el que no ens hem pogut dir durant tot l'any (que bonica és la família).
- Dolçor, alegria, ingenuïtat, cares amables...
- Tristesa, penes, malencolia...
"Soroll de fons" s'engloba, al meu entendre, clarament al segon grup. Aquest que et comento hi cabria, però té quelcom més diferent. Té aquell toc (sobretot cap al final) d'estil, si m'ho permets, Sergi Yagüe, és a dir, descripció amb cops d'efecte d'un accident (no podia parlar i li feia mal respirar, al protagonista, perquè tenia la boca plena de sang) que, tot i que interessant, no supera l'escena gore que ens vas pintar a la Psicologia de les Mones (pregunta: en narrativa, el gènere del terror és el teu fort o no tens cap fort en particular?).
Per altra banda, hi ha certa confusió cap al final entre un abans (la cabana, que li cau a sobre...) i un després (el moment en que descrius la història, és a dir, el moment "actual" [quan tira el got i el trenca en mil trossets]). No sé si era aquesta la teva intenció o sóc jo que a aquestes hores ja no entenc els missatges del que llegeixo (ups! És clar que els alumnes catalans [fa temps que vaig deixar de ser-ho, però] van fluixos de comprensió lectora [entre altres], o sigui que si no ho he comprès massa bé, si us plau, disculpa'm i dóna'm temps ;-)
No deixa de ser de totes maneres curiós que mentre el noi s'ofegava amb la seva pròpia sang no se li acudís pensar en altra cosa que en els Reis Mags i en el "fum-fum-fum". Dic curiós perquè no sé si interpretar-ho com una crítica als tòpics Nadalencs o com un elogi (ja que, en teoria, alleugien el sofriment del noi...)

De moment, per l'originalitat que implica marcar la diferència respecte de tota la sèrie de relats/poemes que he llegit (juntament amb el, per exemple, del Follet Groc), et voto i et desitjo molta sort.