Forjadors del món contemporani

FORJADORS DEL MÓN CONTEMPORANI

Primer premi, 28 de febrer de 2009, Ateneu Domingo Fins
Montcada i Reixac



Per als meus contes i narracions sovint busco inspiració en ambients i personatges diferents dels que habitualment m'envolten. Per això feia temps que desitjava assistir a algun judici i poder extreure'n prou experiència per escriure una obra que transcorregués a la sala de vistes d'un jutjat. Desgraciadament la feina i el dia a dia no m'ho permetien
Fa uns mesos aprofitant que estava de baixa per haver-me trencat una cama un dia que, enfilat en una escala, intentava canviar una bombeta fosa, em vaig apropar als jutjats de Barcelona. M'havien explicat que només calia esperar que el funcionari d'auxili -el que sempre s'havia dit l'uixer- sortís a la porta de la sala i cridés: AUDIÈNCIA PÚBLICA! Llavors ja es podia entrar i assistir al judici.
Em vaig passar, doncs, molts matins d'aquell mes de baixa assistint a judicis. La veritat és que fou molt decebedor ja que tenia a la ment els judicis que surten a les pel·lícules americanes i la nostra realitat judicial és molt més prosaica, formalista i avorrida. Apart d'això els crims i les persones que s'hi jutjaven resultaven d'una sordidesa i d'una banalitat total.
Havia, doncs, pres la decisió de no entrar a cap més sala i estava descansant la cama en un banc del passadís dels jutjats quan vaig establir conversa amb un advocat jove que ja havia vist en diverses vistes. Xerrant, xerrant li vaig explicar les circumstàncies de l'accident i com ho aprofitava per documentar-me de cara a escriure alguna cosa ambientada en un judici
─Teniu raó, la major part de la nostra feina no és aprofitable des del punt de vista literari. Ara, el cas que porto avui, sí que té alguna cosa d'especial ─Em mirà la cama enguixada i somrigué─ Fins i tot diria que us sentireu d'alguna manera reflectit en la víctima ─L'advocat, encara que jove, em parlava de vós.
No em volgué explicar res més, tan sols que les proves ja havien estat presentades que ara feien un recés, que el fiscal ja havia fet el resum del cas i la petició de pena, sis anys de presó, i que només quedava la defensa que portava ell.
─El meu client no ha volgut declarar durant el judici però ara ho vol fer ─amb un arronsament d'espatlles acabà─ Ja li he dit que només farà que perjudicar-se però no m'ha volgut fer cas.
Acabava de dir-me aquestes paraules quan sortí el funcionari d'auxili i cridà amb veu monòtona:
─Audiència pública!
Un cop tots dins s'inicià la sessió. El jutge donà la paraula a l'advocat defensor. Aquest amb abundant fraseologia legal i citant diverses lleis i antecedents qualificà la petició del fiscal com a desmesurada, afirmà que els testimonis tenien prejudicis contra els seu client, que les proves aportades no eren concloents i demanà que es considerés que la conducta del seu client només havia estat imprudent amb resultat de lesions i que de cap manera se li podia atribuir premeditació. Això és el que vaig entendre ja que com que no havia assistit a la primera part del judici no coneixia els detalls del que havia succeït. L'advocat defensor demanà que la pena es reduís a 6 mesos de presó i que es tingués en compte que l'acusat no tenia antecedents. Per l'experiència d'altres judicis jo sabia que això implicava que no hauria d'ingressar a la presó
El jutge prengué nota de la petició del fiscal i digué:
─Abans que consideri que el judici està llest per a sentència vol manifestar alguna cosa l'acusat?
─Sí senyoria, vull declarar. Senyoria, només voldria dir que tot el que he fet ha estat a fi de bé, tenint en compte el millor per al meu fill. ─L'acusat, dret davant la taula del jutge sorprenia per la seva cara d'home honrat. Vestia amb roba cara i anava extremadament polit. Un homenet baixet i prim amb un posat rígid.─ Jo senyoria m'estimo el meu fill i si em deixeu que m'expliqui crec que ho entendreu tot.
El jutge feu un gest entre condescendent i resignat:
─Teniu aquest dret, endavant.
─Jo, senyoria, no vaig tenir estudis, només els més elementals. Érem molts germans, anàvem curts de diners. La meva mare era analfabeta i el meu pare tenia molt pocs estudis, treballava moltes hores i amb prou feines podia alimentar-me a mi i els meus germans. Vaig anar a una escola pública, i tan aviat vaig tenir l'edat em van posar a treballar. M'hi vaig dedicar en cor i ànima, i en poc anys vaig poder posar un negoci pel meu compte. Bé això ja s'ha dit durant el judici tothom ha estat d'acord que empenta i ganes de treballar no me n'han faltat mai. També he de confessar que sovint he volgut arribar més amunt que no pas altres que havien tingut més oportunitats a la vida. Va arribar un moment, doncs, en que tenia una posició força acomodada, fins i tot es pot dir que era ric. Tot i així sentia que em faltava alguna cosa, que la manca de formació, d'estudis, de cultura em deixaven en inferioritat amb els altres empresaris amb els que tractava. Sovint em semblava, o m'imaginava, que s'enreien a les meves espatlles. El que no va ser, segur, cosa de la meva imaginació van ser les dificultats per entrar en els cercles empresarials més establerts i més influents. Finalment he aconseguit que se'm reconegui, per alguna cosa sóc un dels empresaris més grans del meu ram.
>>També em sentia sol i pensava que tots els esforços que feia no tenien un objectiu. Era el moment de pensar en tenir una família. Volia, sobretot, un fill i que aquest tingués totes les oportunitats i tots els avantatges que jo no havia tingut, que fos una persona capaç, culta, amb estudis, tot el que jo voldria haver estat a la vida. Algú que no hagués de lluitar perquè se li reconeguessin els mèrits.
>>Per això tot ha estat poc per al meu fill. Fins i tot abans que nasqués ja vaig pensar en el futur que li proporcionaria. Vaig voler una dona culta, amb estudis, que pogués ajudar al nostre fill. Em vaig posar a buscar-la amb determinació i, com sempre que em proposo un objectiu el vaig aconseguir. Volia un tipus de dona determinada i no podia deixar-ho a l'atzar . Per això i perquè la feina m'absorbia tot el temps em vaig dirigir a una agència matrimonial per tal que em trobessin una dona amb les característiques que buscava: sana, fèrtil, de bon caràcter, culta i amb estudis superiors. Al cap d'uns mesos ja l'havia trobat i abans d'un any ens havíem casat.

─Procureu concretar i arribar al que estem jutjant ─Digué el jutge.

─Sí senyoria, ja hi arribo. Només vaig voler tenir un fill pensant que així la meva dona i jo li podríem donar el màxim d'atenció i d'avantatges.
>>Desgraciadament no vaig tenir en compte el caràcter. La meva dona és bona, intel·ligent, culta però té un caràcter feble, no sap afrontar els problemes, no té energia ni esma. Els primers anys de la vida del meu fill van estar al seu càrrec, jo seguia capficat amb la feina, era un pare carinyós i tolerant però absent. Ella, suposo que es devia sentir sola, el consentí, l'avicià i el va fer malbé.
>>Començà l'escola, vaig buscar la millor escola de la ciutat, la de més prestigi, i de bon principi ja va tenir moltes dificultats penso que més pel seu caràcter que no pas per manca d'intel·ligència o d'imaginació. Quan em vaig voler adonar el meu fill era un nen mimat, feble, gandul i poruc. Vaig decidir fer-me'n càrrec i seguir els estudis i els progressos del nen però aviat em vaig adonar que no sabia com ajudar-lo, com fer per tal que pogués afrontar els reptes de cada nou curs ni com fer per canviar-li el caràcter tan tou i tímid. Quan amb 10 anys em digueren els mestres que no el veien fent uns estudis superiors i que potser aniria bé que anés a un psicòleg em vaig amoïnar molt i vaig decidir que calia fer alguna cosa. Evidentment no el vaig portar al psicòleg, cap fill meu aniria a un psicòleg!
>>Per aquella època van publicar una obra en fascicles -perdoneu la digressió però de seguida veureu que estic en la part central del tema- que em va interessar molt. El fiscal i els testimonis m'han titllat de boig i uns dels arguments ha estat la meva fal·lera per col·leccionar enciclopèdies i obres diverses en fascicles. En realitat ningú ha entès els meus motius, aquesta dèria col·leccionista és la necessitat que tinc d'instrucció, la set abassegadora de coneixements del tipus que sigui. Enciclopèdies, llibres d'art, d'història, d'esports, de literatura, de viatges,...tot em serveix per a assadollar aquesta set.

Parà un moment per agafar aire i amb posat tranquil, metòdic, continuà l'exposició.

-L'obra que us deia es titulava "Forjadors del món contemporani". A cada fascicle parlaven d'una persona que havia influït en la nostra civilització del segle XVIII ençà. Poetes, pintors, escriptors, inventors, científics, polítics, descobridors,.... tota mena de personatges que pel seu caràcter, els seus coneixements, el seu esforç havien destacat en el seu camp i havien contribuït a fer la nostra societat com és actualment. Em vaig proposar esbrinar què tenien en comú aquests personatges, què els feia tan especials, quines característiques els havien portat a l'excel·lència. Vaig passar-me moltes nits fent llistes de caràcters, comparant la capacitat de treball d'un amb la de l'altre, la intel·ligència dels uns enfront de la imaginació d'uns altres, els avatars de llurs vides, les circumstàncies, les malalties, si eren fills únics o venien d'una família nombrosa, si eren creients o ateus, si els pares eren autoritaris i inflexibles o bé liberals i protectors.
>>Em vaig adonar que cap d'aquests homes i dones genials havia tingut una vida fàcil, que molts havien patit pèrdues de pares o mares durant la infància o l'adolescència, que moltes biografies estaven marcades per la malaltia o la pobresa. No vaig trobar cap vida fàcil, ni una sola, en els antecedents d'aquests forjadors del mon contemporani.

─Prego a l'acusat que s
e centri en els fets pels quals se'l jutja ─digué el jutge, crec més per obligació de guardar les formes que no pas per manca d'interès en el relat.


─Al principi ─l'acusat semblava que no l'hagués sentit─ era un garbuix de desgràcies de tot tipus: malalties, morts, abandonament, pobresa, solitud,... A la llibreteta on anava apuntant els fets més rellevants de cada vida excepcional s'ajuntaven totes les desgràcies que un nen o un jove podien patir. També hi havia amor, protecció i cura però he de dir que això era l'excepció i quan es produïa en paral·lel, i com si diguéssim per compensar, hi havia d'una gran dosi de patiment.

Tothom a la sala escoltava amb atenció i encara que al jutge se li veia les ganes d'interrompre'l i manar-li altre cop que anés al gra va poder més la curiositat que no la correcció dels procediments.

─Finalment vaig sintetitzar tots els fets en uns pocs trets característics. Un d'aquests trets dels joves genis és que havien heretat grans capacitats d'alguns dels progenitors, generalment del que més se'ls estimava i al qual admiraven incondicionalment. Això ja era una gran cosa ja que la dona i el fill estaven molt units i tothom em deia que el noi era intel·ligent, que el que li mancaven eren altres virtuts.

Amb parsimònia l'homenet es netejà les ulleres i es passà el mocador pels ulls.

─Dos altres trets se'm feien evidents en les biografies de tots aquells grans personatges. Per una banda hi havia una autoritat rígida i severa, generalment encarnada en el pare i a la qual els joves genis més tard o més d'hora s'enfrontaven i derrotaven ─Aquí aixecà el cap triomfant, com volent manifestar que això era la millor defensa que podia tenir─ I a partir d'aquí podeu entendre, senyor jutge, per què de ser un pare condescendent i protector em vaig convertir en un pare sever, arbitrari i agressiu. Penseu que aquest paper em costava molt i que fins i tot havia d'assajar davant el mirall les gesticulacions adients per aconseguir infondre temor en el meu fill. Va ser dur però calia fer-ho. Tot per amor al meu fill.
>>No es pot dir que el maltractés, només l'escridassava per qualsevol petita falta, real o inventada, que cometia. En poc temps vaig llegir el temor en el ulls del nen i també en els de la mare. Alhora es produí una aproximació cada cop més gran amb la seva mare.
>>Després d'això calia afrontar el següent punt comú a gairebé totes les biografies que havia estudiat: tots aquells nens o joves havien patit alguna malaltia o accident durant la infància o adolescència que els havia tingut enllitats o confinats mesos o anys i era en aquest període -d'una manera misteriosa que no pretenc entendre- que es convertien en éssers especials amb interessos, capacitat o voluntat superiors. Penseu quants grans poetes i escriptors, si nó, va crear la tuberculosi. La llista seria interminable. Segur que l'actual decadència de la literatura es deu a que aquesta malaltia està en franca remissió i no hi ha cap altra que la substitueixi de forma adient. Jo havia de produir de forma artificial el que la natura no produïa. I això en la nostra època és molt difícil perquè es tracta no sols de fer llit o estar allitat físicament sinó també psicològicament. I aquí hi ha el problema, oi?

El jutge es va quedar parat i semblava que buscava alguna cosa per contestar. Ningú a la sala entenia quin era el problema al qual es referia l'acusat.

─Sí, ara no hi ha aïllament possible. Els nanos tenen televisió, video, mp3, consoles, ordinadors, messengers, quan un noi del nostre temps es vol comunicar es tanca a l'habitació i està menys sol que mai. Jo, per al meu propòsit necessitava que estigués efectivament aïllat. Per això vaig començar a castigar-lo traient-li totes les joguines tecnològiques que tenia. Primer va ser la consola un dia que no va fer bé els deures, al següent el mp3 perquè va vessar una mica de llet de l'esmorzar, i així successivament. Per desgràcia, al cap d'unes setmanes, quan pensava que l'habitació tan nua significava un espai mental igual de nu em vaig adonar que la bleda de la meva dona treia tots els aparells de l'armari on jo els mantenia confiscats i els deixava al nen d'amagat meu. Vaig haver de prendre una decisió dràstica.

─I és quan vau pegar a la dona ─afirmà el jutge.

─Sí senyoria, calia demostrar que la cosa era seriosa i, a més, era una mostra més de l'autoritarisme brutal i irracional que volia imposar ─després d'un instant continuà─ He de dir que em va resultar molt difícil, a mi sempre m'han ensenyat que s'han de respectar les dones.
>>A partir d'aquell moment vaig seguir la tàctica que tan bé han descrit els testimonis. En lloc de retirar l'mp3 quan el noi va suspendre un examen el vaig esclafar contra el terra. De forma metòdica i planificada vaig destruir tots aquells aparells en uns quants dies. Qualsevol petita falta em servia d'excusa per esclafar-ne un. I si no n'hi havia cap de falta me la inventava. Com deia la meva autoritat era irracional, abusiva i gratuïta.
>>Llavors, quan l'espai físic i mental del meu fill estava prou lliure de entreteniments i destorbs, vaig passar a l'última part del pla. Era el més dur però calia arribar-hi i a més calia fer-ho bé. No podia passar-me i crear un problema massa gros ni tampoc no arribar-hi i que no servís de res.
>>El que han declarat els testimonis i la interpretació que n'ha fet el fiscal són exactes fins a un cert punt. Vaig fer pujar al meu fill a una escala amb l'excusa que l'ensenyaria a pintar i després li vaig retirar bruscament. La idea de fer-li posar el casc de ciclista no era, per tant, una altra bogeria meva com ha dit el fiscal, era una manera senzilla d'evitar un mal excessiu i no buscat. De l'accident va resultar la fractura de tíbia i peroné d'una cama i de la ròtula de l'altra. No em va poder sortir millor. El meu estimat fill estava immobilitzat, però les lesions no eren greus ni li deixarien seqüeles. Vaig fer com si fos un accident però la figaflor de la meva dona, per un cop, va treure el caràcter i em va denunciar.

Es va fer un silenci estrany, perllongat. El jutge, el fiscal, l'advocat, el secretari judicial, la resta de funcionaris i el públic ens miràvem incrèduls

Finalment el jutge estossegà i digué:

─Voleu afegir alguna cosa més abans no dictamini que el cas està llest per a sentència.

─Comprenc que per beneficiar-me de la seva benevolència hauria de dir que estic penedit i que ara m'adono que he fet malament i que aquesta manera de pensar és una bogeria. No ho faré, no puc. He perdut la família, segurament no tornaré a veure el meu fill, em tocarà anar a la presó i el meu imperi empresarial perilla, ja que ningú confia ja en mi. L'únic que em queda, però, és la dignitat i la veritat. Per això he de dir, encara que em perjudiqui, que no n'estic gens de penedit i que espero que l'obligada convalescència del meu fill més la pèrdua del pare tirànic el converteixin en un home especial, en algú que destaqui per damunt dels altres. M'han arribat notícies que mentre ha estat immobilitzat a casa ha començat a escriure poesies i que quan ha tornat a l'escola el mestre de literatura les ha trobat força interessants. Voleu una millor demostració de com ha estat d'encertat el meu pla?

Dient això va aixecar les espatlles i girant el cap mirà a tota la sala amb uns ulls que fins llavors no havia vist: petits, fixos i fanàtics.