Fill del núvol gris

Fa massa temps que va morir el pare i massa poc que ho ha fet la mare, però jo encara no els he pugut escriure ni una sola paraula... felicitats per la teva valentia!
Una abraçada
Pinya de rosa

petonets de primavera !! ;-)

M'agrada molt.

Crec (potser no és així) que vols expressar una dona que estimava el seu marit (o nuvi) i que, ara, amb un fill que ha nascut quan l'home ha mort fa poc, ella troba en el seu fill, en certa manera, l'esperit del seu nuvi mort al qual estima encara (almenys fins a cert punt).

És un relat dolç i evocador.

Em recorda la història del Mixinet, que potser relataré a Relats en Català amb una auca.

Res més per ara.

Que vagi bé!!!

Quina paradoxa! Patim pels que se n'han anat i són ells els que ens donen ànims per a seguir vivint i per a tirar endavant! Així i tot, el dolor és intens i sempre m'ha semblat un misteri el perquè de tan patiment quan tots hem de morir. És la nostra condició d'éssers humans que pensem i sentim.
Un poema entranyable, Naiade!

i que arriben molt endins, Montse

t'agraeixo moltíssim el teu contacte tan amable , estic content de poder compartir amb persones com tu aquests sentiments que portem dins i que necessitem expressar en forma de poesia o relat i que ens ajuden sovint a entendre'ns millor i a sentir-nos més compresos

una abraçada !
joan ;-)

...que si els recordes els sers estimats no moren mai i sempre estan amb tu. El dolor de la perdua es pot apaivagar però en el fons no desapareix mai. Tan sols els bons records ens porten al equilibri.
Mercés pels teus comentaris.
Una abraçada.

Una poesia sentida, teva. El sentiment és personal. Pots compartir amb nosaltres la lletra, però la sentida és teva. Però compartir-la, segur que t'anirà bé. Una forta abraçada i una passa endavant.

Aleix

el teu dolor, estimada Montse però tens un gran bagatge de moments feliços, de savis consells i d'estones inoblidables.
Preciós poema!
Una abraçada carregada d'ànims.

Com costa pair les absències dels éssers estimats, oi? Però tu has volgut recordar el teu pare amb aquest poema tan sentit, que segur t'ha fet bé. Gràcies per compartir aquests sentiments tan pregons. Són uns versos preciosos que m'han remogut també molts records personals del pare, a qui, com tu, sempre portaré dins meu.
Una abraçada, i molts ànims, estimada Montserrat.

No estic segur d'entendre el significat darrera les teves paraules. Però m'agrada molt aquesta imatge en la que, quan estem entre el son i la vigília, els fantasmes del passat, i potser del present i qui sap si del futur, es fan reals, gairebé palpables.

Felicitats per aquest bell poema.

Jordi