Fent neteja

Hola , avui he passat una bona estona llegint els teus darrers poemes i he continuat més avall, buscant-ne més, m'agrada molt la teva poesia, és com una explosió dels sentiments, té ritme i vida , aquesta concretament , m'ha fet recordar i m'ha fet sentir un estat d'ànim ja viscut .
Tinc poc temps però, més endavant aniré llegint els teus relats.
Gràcies pel teu comentari , que la coincidència del títol hagi despertat la teva curiositat ha fet possible engrandir la roda dels relataires que m'agrada llegir.
Fins aviat,
Núria

Un poema digne d'una poetessa. Gràcies per fixar-te en el meu i comentar-lo i per la teva reflexió sobre els primers versos. Aprenc cada dia una mica més sobretot de molts de vosaltres verdaders mags de les lletres.

No se si tu t'has tornat millor poeta, o jo millor lector. Però estic realment impressionat amb aquest poema.. Saps, més m'agradaria escriure'l! (bé, ja m'entens, un equivalent) Potser algun dia pel msn et passo algun dels meus ultims poemes(nhe escrit 10 aquests ultims 7 dies) bé, el fet és que no els penjaré a relats fins que no hagi penjat els demés(falten uns 20 per arribar als bons XD). Vaja, el que et vull dir és que te'n passaré algun perquè em donguis el teu parer, crec que he canviat i algunes imatges d'aquest poema m'han sonat al meu nou "estil", si! aquest es dels poemes que m'agrada llegir. I no tens res que envejar a grans poetes que ronden per allà. En fi... encantat de tornar-te a llegir i daqui res ho estaré de tornar a saber de tu, espero!

per quan una trobadeta??

cuida't angie

un patunas al nas!

Be, m'encantat, com tot el que escrius. I sembla talment escrit expres per el final del meu relat: Mossèn Samuel Arras: 2-Veus del Camí de Sant Jaume. Com sempre ens passa, només fem que coincidir. pentons.

Les postes de sol tenen quelcom que sasceja per dins. La intensitat dels colors que es fonen, la barreja de dibuixos i formes...
Sembla talment un clam que enllaça directament amb el nostre cor, que belluga l'ànima invisible que ens manté vius.
Has unit la bellesa inabastable de la natura amb l'extracte de tots els sentiments que han niat dins teu.
I has acabat formant part d'aquella immensitat, com un color més, com un dibuix indefinit, com energia pura en permanent estat d'evolució.

Petons amarats de pluja i vent!

És una bona poesia. Potser més que bona. Però trista. És clar que aquest art ja ho té, això. Quan dius "El darrer sospir" hi queda un to fred, que a mi em fa pensar en el no-res, en allò que no té cap sentit, que és la mort. A mi m'agrada veure coses negatives empastifant, en el bon sentit, la poesia. Però en aquest moment em sento prou lliure per copsar una eternitat, una eternitat que seria un segon sol al acabar la teva poesia. Espero que tinguis aquest segon sol.

Una abraçada.


Sergi

Moments com el de la foto, en plena natura, soledat i introspecció, ens serveixen per fer neteja a la nostra ànima i per entendre la majoria de coses que pensavem que no tenien sentit. M'encanta la foto, però el poema és preciós, molt bo! (només un "oblid" que saltironeja al final d'un vers...jejee)

petons!!

un títol insuperable, un contingut poètic d'alt nivell, una imatge adient... un equilibri perfecte entre el cap, el cos del poema i els ulls.
El teu poema és tan alt com profund, ets muntanya i pou i podries dignament signar el teu poema amb un nom conegut de gran poeta.
Una abraçada

Això és una màxima que des de sempre he fet meua. Però ara em referia a poder fer algunes cosses a l'hora d'enviar els poemes, com ara, PE: Fer un poema visual a l'estil del Joan Brossa.
Tot aquest comentari, ja sé que no és a tu a qui tenia que anar dirigit...
A tu tan sols et dic, que la lletra és superior a la imatge. i la imatge... Ja veus!
Endavant!
Forta abraçada!
FAiX

Hola Angie!

Has fet dues obres en una. Les dos excel·lents!

Potser, al meu parer, la imatge fotogràfica ja parla per si sola. Ja és una "obra" d'art!
Cert que aquesta posta de sol és tot un poema visual, però es mereix que se l'admiri en solitari (sense paraules). Encara que, i és una justificació, sovint tenim la necessitat d'emfatitzar les imatges amb escrits... no ho creus? -A mi em passa. Ai, com som... ¿ens hem de persuadir que ocupem un espai molt petit o ínfim dins la naturalesa i que cap de les nostres invencions estètiques no superaran mai amb les que ofereixen una posta de sol, una flor, un ocell..?

Un poema preciós, "Fent nateja" ens invita a fer un examen introspectiu, potser l'intent de desprendre'ns de les coses que no necessitem en la vida.
En definitiva: "Llum i matèria són dos aspectes de la mateixa realitat." (Albert Einstein)

PS. Moltes gràcies per comentar-me tan "sensualment" la meva "invitació"!

Petons!

Mon