Extractes del quotidià (7-10)

Extracte 7

Ordenant el despatx, després de dies de deixar-ho passar, la Mariona troba un munt de coses que no entén perquè dimoni guarda, però automàticament, quasi sense adonar-se'n, les posa de nou dins una capsa en comptes de llençar-les. Ha trobat l'orla de la universitat, l'agenda que feia servir de diari quan adolescent, cintes de música que no recordava haver gravat mai, el collaret del Raspall, el seu primer i únic animal domèstic, un gat que va escapar-se. A la prestatgeria de damunt l'ordinador hi deixa els llibres de Ciències de la Informació, assaig i crítica. A la biblioteca va amuntegant-hi, per falta d'espai, les novel·les i revistes. Deixa els CD-ROM i els disquets al calaix de la taula i, de tant en tant, separa una fotografia vella per penjar-la al suro de la paret. Les del Gerard, encara que tenia la intenció inicial de destruir-les, les va tornant a desar. No pot esborrar tot el que en queda de físic, no esborrarà mai els records, però també troba necessari que quedi constància material d'aquella etapa de la seva vida. Tothom adorava en Gerard i s'havia preguntat tantes vegades si no va equivocar-se amb la decisió presa... Ara ja no hi torna. Ha passat de ser un dubte recurrent a només una hipòtesi: què hauria passat si...
Encén de nou el porro de marihuana del cendrer. Tanca la capsa i es prepara una mica de sopar: un iogurt descremat i dues torrades integrals. Encén el televisor, per no pensar gaire, i després l'estufa de l'habitació, per tal que es vagi escalfant abans d'anar-hi. Mira un tros d'una pel·lícula que ha vist cent vegades, però no en recorda el títol, i quan se li tanquen els ulls, es fica al llit. Llegeix deu minuts i s'adorm.


Extracte 8

- Mexicana. Molt bona.
La Carme li dóna la bossa de marihuana i ella li dóna vint euros. La olora, sembla veritablement molt bona. Després segueixen sopant. La Carme i en Joan són la seva parella preferida. Un cop per setmana o, en el seu defecte, cada quinze dies, queden per sopar junts. La setmana passada fou al pis de la Mariona, que preparà sopa de carbassa, avui al d'ells. Amanida d'espinacs frescs i saltejat de bacallà amb llagostins. En Joan és un tipus simpàtic, amb massa tendència als acudits continuats i sense aturador, o només amb el fre de la Carme que li diu que pari. La Carme i la Mariona es coneixen des de la universitat i poques coses hi ha que no s'expliquin. Si no tingués la tendència a cercar-li parella, seria perfecte.
- Si no fos perquè sé que has de dir-me el nom d'algú adequat per mi, seria un sopar perfecte.
- Que he dit res? Oi que no? Doncs calla! -diu rient la Carme.
- És sorprenent, sí. Porto quasi una hora aquí i no heu dit res.
- A mi no m'hi fiquis -es defensa en Joan.
De fet, pensa, són tant perfectes que esdevenen quasi un tòpic.


Extracte 9

El mòbil d'en Carles està apagat o sense cobertura, en aquell moment. Sap que no hauria de patir, però ho fa. Marca el número de la Roser, però si ella no en sap res menys en sabrà la germana.
- Jo? Què vols que en sàpiga? Si tu no en saps res molt menys jo.
- Està bé. És que l'últim cop que ens varem veure, ara fa deu dies, em vaig cabrejar d'allò més i...
- Si, ja m'ho vas explicar. No t'hi encaparris, ja s'espavilarà. Ens veiem a les sis?
- Sí, a les sis.
Quan penja veu els ulls de l'Enric al seu costat. Últimament té la sensació que el tio la persegueix, està al cas de tot, i se'l troba cada vegada que es gira.
- Collons, que em segueixes o què?
- Ho sento.
Ha estat brusca, però li és igual. Quan passen més de set o vuit dies sense notícies del seu germà, no hi és tota, i menys si té la regla. No ha après encara que si no li treu el bastó mai aprendrà a caminar sol. I no només no l'ajudo a ell, intenta convèncer-se, sinó que em perjudico a mi mateixa. La Mariona mira el rellotge, encara són les dotze del migdia. Fins després de dinar no entra el gruix de feina (ella és del primer torn, el de la una), ara les coses que ha de paginar són els articles d'opinió, les columnes i la publicitat. Tot seguit arribaran les cartes al director i la fe d'errates. Per distreure's i no pensar més durant una estona, envia a imprimir una de les seccions a veure com queden. Surt de la sala i baixa a la impremta, que es troba per sota la Planta Baixa. Podria trucar els pares per si saben res d'en Carles, però sap que el pare s'enfadarà i la mare es posarà a patir. Millor no. Pica l'ascensor. La relació amb els pares s'ha anat refredant amb el temps, encara que mai ha estat perfecte. Marca el botó S1. En Carles quasi va deixar de parlar-hi després de l'escena que van muntar en ser despatxat el fill de la feina del pare. La Roser i va cada setmana, o bé dissabte o bé diumenge, per tal que vegin el nen, nineta dels seus ulls. A la vuitena planta entra en Santi. Es saluden amb un Hola distant, ella somriu quan el té d'esquena. Ell marca la Planta Baixa. De tant en tant, el noi es gira i mira de reüll, sembla que s'estigui aguantant de dir alguna cosa.
- No te n'estiguis, digues-m'ho o rebentaràs.
En Santi es gira i es posa vermell, que bufó.
- Avui he d'avançar el torn del dinar per una reunió de la tarda i he pensat que podríem dinar junts i així parlem del que va passar o de com haurien d'anar les coses a partir d'ara.
Ho ha dit sense respirar. La Mariona pensa que és trist que, amb la vida que porta, la única font per relacionar-se amb homes sigui la feina.
- Està bé, d'acord.
- Quedem a la cafeteria o...
- Millor anem fora, no et sembla? -ella també s'ha posat una mica nerviosa, ha d'intentar mantenir el control absolut de la situació.
- Em sembla bé, sí. A la una a baix?
- A la una.
A la Planta Baixa en Santi surt de l'aparell. Camina ràpid, una mica encorbat per descuit. Comença a tenir entrades al front. Les portes de l'ascensor es tanquen.


Extracte 10

Feia temps que no trepitja aquell gimnàs i les abdominals se li fan més dures del que recordava. Abans, quasi per monotonia, en feia dues sèries seguides, ara es sent mòlta i no ha acabat la primera. És en aquest moment, fent una petita parada entre sèrie i sèrie, que nota per primer cop un aire fresc al turmell dret. Porta uns mitjons d'aquells que pràcticament no es veuen, de baixos que són, i els turmells i part de la cama queden al descobert. No li dóna importància, ho associa a una corrent d'aire. Recorda quan va començar a fer exercici de forma continuada, s'havia apuntat a "Step" i més endavant es passà a un curs de bicicleta estàtica que la deixava totalment extenuada, suant sense parar fins que l'aigua més freda que calenta (sempre es dutxa amb aigua més aviat freda) la netejava i li tancava els porus de la pell bruna. Després d'aconseguir cert fons físic i trobar-se en el millor moment de forma i d'aspecte, decidí espaiar les visites al gimnàs i en anar-hi només era per tonificar, fent un seguit de màquines, una mica de cinta i bicicleta i les abdominals, per reduir aquella part rebel del ventre que es negava a desaparèixer per molts règims que fes.
El segon cop que nota l'aire a la cama es gira dissimuladament per mirar i es troba un noi jove, d'aspecte tímid, bufant-li el turmell. Ell està igualment fent abdominals (o fent-ho veure, pel que sembla). Hi ha gent molt rara, pel món.
- Tio, què fas?
El noi es posa com un tomàquet madur i demana disculpes de forma inintel·ligible, s'aixeca ràpidament i s'oculta rere la màquina d'adductors. La Mariona acaba les abdominals i entra al vestuari per canviar-se i fer unes quantes piscines abans de marxar. Tot seguit s'està deu minuts a la sauna. Allà, amb els ulls tancats, intenta rememorar l'últim temps en que podia permetre's aquells instants de tranquil·litat i de mimar-se a ella mateixa. Li ve al cap la possibilitat d'apuntar-se a algun saló de bellesa per unes sessions de raigs UVA. Fa uns anys, una cosa com aquella l'hauria considerat només unes mil·lèsimes per "pija" i per més adjectius, però ara ja no. L'idea de posar-se una mica morena a ple hivern i sense el motiu del sol li fa gràcia.
Dutxant-se, es troba bé i es proposa tornar al gimnàs demà passat, i així cada dos dies, uns tres o quatre cops per setmana ja serà suficient. I somriu en pensar que avui dina amb en Santi, qui ho diria...