Espiral

Un relat de: Sergi Yagüe Garcia

Una escomesa de mareig espiral, la sensació que s'aferra a l'estómac i ens fa estar segurs que el llit fa voltes, en una caiguda lliure cap a un abisme fosc, de somnis interromputs.
Amb aquesta angunia amarada de suor ha despertat.
El so del despertador ha estat la primera cosa que no ha acabat d'encaixar. El primer indici, molt abans d'obrir els ulls i de recuperar la fermesa del despertar, que li ha indicat el canvi.
Després els ha obert i ha vist que el dormitori on es trobava no li era familiar.
El llit estava fet (i desfet) amb llençols de seda, i era enorme. L'habitació també ho era; una de les parets, la que quedava a la seva esquerra, estava feta de vidre, un gegantí finestral que deixava veure una terrassa assolellada, on l'aigua d'una piscina refulgia blavor, com si volgués competir amb el blau elèctric del cel net de núvols, i amb la serenor blava del mar, que s'arribava a veure fins i tot des del llit.
A la dreta, l'habitació es convertia en un saló confortable, amb un parell de butaques model Barcelona, col·locades davant d'una taula auxiliar de vidre, on descansaven dues copes (que encara contenien sengles glops de xampany), i una ampolla de Laurent Perrier, aquesta, sí, buida. Sobre el vidre de la taula, també s'hi veien algunes restes de pols blanca.
En aixecar-se del llit, ha pogut comprovar que estava despullat. S'ha acostat a la terrassa i ha mirat a l'exterior. Ha caminat, desorientat per l'habitació observant les butaques Barcelona (al respatller d'una hi descansava un conjunt de llenceria que semblava haver estat desat amb cura). Ha agafat una copa i se l'ha portat al nas. Ha passat un dit per les ínfimes restes blanques i ha mirat entorn. Les butaques i la tauleta es trobaven davant d'una llar de foc de tall modern, acabada en acer inoxidable; en un racó allunyat, una chaise-long de LeCorbussier convidava a la lectura al peu d'una immensa llibreria. A terra, al costat de la porta d'entrada a l'habitació, hi havia una bossa de dona, petita, de cuir negre.
S'hi ha acostat i l'ha obert. Al seu interior ha trobat un paquet de tabac a punt de morir, dos preservatius per utilitzar, un moneder i una cartereta amb una visa i un carnet d'identitat. Ha mirat la foto de la propietària (si la resta és igual que la cara, i a jutjar pel què ha vist, ho deuen haver passat de puta mare aquesta nit) llegint repetidament el nom. Intentava recordar, reconèixer, però no ha tingut gaire èxit.
Ha tornat als peus del llit, novament encarat al finestral. En aquesta posició, la porta de vidre tintat a l'àcid que donava al vestidor, i d'aquí passava a la cambra de bany, li quedava a la dreta. D'allà li ha vingut el soroll inconfusible del vaporós caure de l'aigua d'una dutxa, i la veu de la propietària del carnet d'identitat, d'aquell tanga tan suggeridor i de la taca de pintallavis d'una de les copes.
Encara no sabia on es trobava, no acabava de centrar-se (probablement, efectes de la ressaca,) però el que si que estava clar era que a la dutxa hi havia una dona, que el llit estava desfet, que hi havia roba interior femenina molt a prop d'unes copes de xampany i del que quedava d'unes ratlles de coca, i que, amés de la copa de xampany, també hi havia marques de pintallavis al voltant del seu penis, que semblava haver despertat mitja hora abans que ell.
Així que s'ha dirigit a la cambra de bany i allà s'ha detingut una estona, observant com la Mireia (aquest era el nom que figurava a la documentació de la bossa) es dutxava.
-Deu n'hi do -ha murmurat. La tal Mireia no devia tenir més de vint anys, i la perfecció del seu cos gairebé feria la vista. Immediatament ha pensat que, fos qui collons fos, aquella noia havia de ser model, i si encara no ho era, algú estava perdent el temps.
De sobte ha tingut una estranya sensació de buit, ha sentit la necessitat de mirar-se al mirall, com si acabés d'adonar-se que, no només no coneixia aquella noia, sinó que tampoc sabia exactament qui era ell. Aquella estranya desorientació estava durant massa.
S'ha emmirallat i només ha vist una silueta entelada pel baf de l'aigua calenta, el cos d'un home borrós, tan borrós com els seus pensaments.
-Ets tu? -ha dit la Mireia.
-S... sí -ha contestat ell. Com que la seva veu no li ha sonat coneguda, s'ha espantat. Ha sacsejat el cap, com per espantar els mals esperits i ha tornat a fer una ullada a l'home indefinit que s'amagava darrere el mirall entelat.
-Per què no vens aquí, amb mi? No ens queda gaire estona, d'estar junts.
Aquest oferiment li ha semblat massa bo com per ser rebutjat. Potser després es plantejaria les preguntes que fossin oportunes, però el sabó lliscant per l'esquena de la Mireia en direcció a les seves natges, entretenint-se al canal d'entre els seus pits, abans de continuar camí cap el ventre, el cabell mullat, la boca somrient, els ulls entremaliats, li han donat la resposta a la única pregunta que s'estava fent en aquells instants:
Això és un somni?
La Mireia ha abandonat la dutxa després d'haver fet l'amor i l'ha deixat tot sol sota la cascada d'aigua que queia d l'aixeta de disseny. Ha analitzat la dutxa igual que abans havia analitzat l'habitació. Encara continuava sense reconèixer res, ni la noia . El que sí ha semblat quedar clar, era que allò no era cap somni.
La Mireia ha entrat a la cambra de bany. Enfundada en un vestit arrapat, de faldilla curta i generós escot, que se li ajustava al cos com una segona pell.
-Quan acabis de dutxar-te, esmorzarem i ens acomiadarem, rei -ha dit, somrient.
-D'acord -ha contestat ell, assumint que havia de vestir-se i abandonar aquella casa estranya.
-Saps? He fet cafè. Ho he trobat tot molt bé. Ets molt polit, i tens una cuina molt maca!
Ha sortit de la dutxa amb la mosca rere l'orella. Tens una cuina molt maca? Era seva, la cuina? I la dutxa? Aquella casa era seva? Però com collons podia ser-ho si no tenia ni punyetera idea d'on era?
Ei, no, ara de debò -ha pensat, desesperat. Estava dret, mullat i nu al bell mig del vestidor i no s'atrevia a obrir ni un sol calaix, ni una maleïda porta d'armari-: què dimoni és, tot això? Per què soc incapaç de...
Sobtadament, s'ha adonat que ni la ressaca més gran del món podia provocar a ningú allò que li estava passant.
Qui soc? -ha exclamat mentalment- Què cony està passant?
Ha aparegut per la porta de la cuina (després d'al·lucinar amb el vestidor, les habitacions, l'estudi, la sala d'estar-menjador, les altres tres cambres de bany...tot immens, espais de revista d'interiorisme, i pel què es veia, tot era seu) i ha vist la Mireia asseguda en un tamboret alt d'acer. Els ulls se li han anat a les cames, aquelles cames llargues i dures per entre les quals havia lliscat, sota l'aigua de la dutxa.
-Vas molt guapo -li ha dit ella. I li ha ofert una tassa de cafè.
Ell s'havia posat el primer conjunt que havia estat capaç de tocar. Encara duia el cabell mullat, i, donat que el mirall encara estava entelat i es negava a donar-li una imatge nítida de si mateix, havia decidit no afaitar-se.
S'ha acostat a la barra d'esmorzars on la Mireia semblava portar estona endrapant, sense vigilar gaire per aquell cos espectacular, i ha agafat la tassa que li allargava la noia.
-Què en saps, de mi? -li ha preguntat.
La Mireia se l'ha mirat, divertida, i ha fet una rialla gairebé infantil, provocant que el cafè que estava glopejant li sortís de la boca, junt amb algunes molles de torrada amb melmelada.
-Sé que et conec de fa poc, que estàs folrat de pasta, que ets superguapo i que folles com un déu. Necessito saber alguna cosa més? -ha contestat.
Ell ha rigut, també, i ha pres un glop de cafè. Però la resposta no li ha semblat prou bona.
-I em dic...
Aquest cop, la Mireia l'ha mirat fixament. Tan seriosa semblava deu anys més gran, però estava igualment preciosa.
-Que em prens el número?
-No, no és clar -ha dit ell, reaccionant ràpidament-. Només... bé, deixa-ho estar, no m'he llevat massa fi.
-Doncs a la dutxa has estat finíssim!
La Mireia s'ha aixecat, li ha fet un petó lasciu a la boca i ha agafat la bossa de sobre la taula de l'office.
-Me'n vaig, que tinc un casting! Pel què es veu, el meu book els ha impressionat.
-Mireia... -ha començat a dir, sense saber ben bé el què.
-Si?
-Ens tornarem a veure?
-Quan vulguis, preciós! Quedem on sempre.
I dient això se n'ha anat.
On sempre, toca't els collons! -ha pensat.
Així que la Mireia ha tancat la porta, s'ha aixecat de la barra d'esmorzars de la cuina i ha començat a caminar a tot voltant per intentar reconèixer-la. Era incapaç de recordar ni el més mínim detall de la seva vida, no aconseguia trobar un passat, ni recent ni llunyà, ni tan sols el seu propi nom. Ha intentat trobar alguna cosa on emmirallar-se per veure si el seu reflex li despertava alguna imatge, alguna pista sobre qui dimonis era, però només ha trobat olles, paelles i vasos, i tot li tornava una imatge de si mateix difusa i distorsionada. Ha començat a desesperar-se.
Sortint de la cuina, ha començat a buscar, pertot, algun signe de la seva identitat. En tota la casa no hi havia cap altre mirall, i no ha trobat tampoc cap fotografia ni res on poder reconèixer-se.
Histèric, espantat sense saber per què o de què, ha volgut tornar al bany de l'habitació. Havia passat prou estona com per què el mirall es desentelés, així que, per collons, havia de poder veure-s'hi.
Quan ha entrat a la cambra de bany, ha vist que, efectivament, el mirall s'havia desentelat completament.
Però la seva imatge continuava sent una figura vaporosa i poc definida, com si, qui estigués entelat, fos ell mateix.
Ha llençat un crit esgarrifat i esgarrifós. Ha sortit del bany reculant, sense deixar de mirar com la seva imatge imprecisa s'allunyava en direcció oposada, cap a l'habitació d'una casa a l'altra banda d'un impossible.
Els seus peus s'han enredat amb alguna cosa que hi havia a terra i ha caigut. En mirar amb què havia ensopegat, ha vist que eren uns pantalons, probablement els que h
avia dut la nit anterior (començava a dubtar que hi hagués hagut alguna cosa anterior a aquella situació esbojarrada). Els ha agafat i ha registrat les butxaques.
A les dues de davant no hi ha trobat res. A l'única butxaca del darrere, hi havia una cartera.
Per fi, una identificació -ha cridat mentalment.
Ha obert la cartera en busca del carnet d'identitat. Quan, finalment, l'ha trobat, el seu cor ha deixat de bategar per uns moments.
La fotografia estava tan desenfocada que era impossible distingir-hi cap facció, ni tan sols el color del cabell, i les seves dades eren inintel·ligibles.
S'ha aixecat i s'ha assegut al llit, presa del desconcert més absolut. Exasperat, ha continuat rebuscant a la cartera, fins que ha trobat un paper doblegat que semblava procedir d'un centre sanitari. L'ha desplegat i ha comprovat que així era. Eren els resultats d'uns anàlisis.
Com al carnet d'identitat, les seves dades apareixien com si estiguessin escrites en un idioma estrany i incongruent. El que si estava ben clar eren els resultats dels anàlisis.
La prova del SIDA havia sortit positiva.
De cop i volta s'ha sentit marejat. El cor li colpejava el coll i les orelles. Li han saltat dues llàgrimes que han lliscat per aquell rostre que no ha pogut veure enlloc.
La imatge de la preciosa Mireia i d'ells dos fent l'amor a la dutxa, sense cap mena de mesura profilàctica, ha sigut l'última cosa que li ha creuat la ment, com el residu d'un malson, just abans de perdre el coneixement.


Una escomesa de mareig espiral, la sensació que s'aferra a l'estómac i ens fa estar segurs que el cap ens volta, en una caiguda lliure cap a un abisme fosc i sense fons.
Amb aquesta angunia amarada de suor, i un indiscutible gust de sang a la boca, ha tornat en sí, mica en mica.
De fons escoltava crits, aplaudiments, veus que cantaven algun nom, les més properes, les de dos homes que deien:
-Està tornant en sí, ja torna.
-Anims, Campió, torna amb nosaltres. Ja ho tens, ja gairebé hi ets!
Ha obert un ull (no ha sabut per què, però l'altre li ha sigut dolorosament impossible) i ha vist les siluetes borroses de dos rostres preocupats.
-T'ha vingut de ben poc -ha dit un d'aquests rostres. La veu que li pertanyia era fosca i cascada, i malgrat les diferents olors de liniment, suor, fum i sang, que conformaven una atmosfera carregada i desconcertant, l'alè alcohòlic d'aquesta veu se li ha passejat per la cara, fent-li venir una arcada vehement que li ha desencaixat tot el cos.
-Porta-li el cubell, què no veus que vol vomitar? -ha dit l'altre.
L'home de la veu alcohòlica ha portat un cubell metàl·lic ple d'un líquid a cavall entre l'aigua i els pixats, i li ha apropat per què vomités.
-No pot continuar així -ha dit, fent una ganyota de fàstic quan part del puré sangonós i calent li ha esquitxat la mà que subjectava el cubell -, està fet una merda. No podrà acabar el combat!
-Doncs l'ha d'acabar -ha dit l'altre, amb ràbia-, l'ha d'acabar i l'ha de guanyar, collons! Ell és el Campió, i com no guanyi aquest combat, tu, jo, ell, i els nostres trens de vida se n'aniran a prendre vent! Val? Així que espavila-me'l i a callar la boca!
Dit això, s'ha dirigit directament a ell. S'ha ajupit, l'ha agafat per les espatlles (just en aquell moment, ha comprés per què les duia nues) i li ha cridat:
-I tu, escolta'm bé: en González està molt tocat. Aquest assalt t'ha sorprès i això és tot. Em sembla que tu també l'has deixat tou, així que, si veus que no pots més, llença-li una bona carretada de jabs d'esquerra, marca-li la cara per fer punts, i a última hora li deixes anar un bon ganxo amb la dreta, que per l'ull esquerre no s'hi veu. És l'últim assalt, Campió, no intentis tombar-lo, puntua, puntua! I finta, si et falta l'aire t'allunyes i hi tornes, sempre amb l'esquerra primer, i després una bona dreta, un bon uppercut, i ja és teu!
Ha sonat una campaneta, tres cops seguits i esbojarrats. Entre els dos homes l'han aixecat del tamboret on seia i l'han empès, literalment, al centre d'un ring que no parava de fer voltes.
S'ha trobat dins un remolí d'imatges confuses. Ha vist un racó del ring on dos homes més aviat grassos i desmanegats apartaven un tamboret i treien un cubell que havien estat sobre una lona tacada de vòmit i sang. El món ha tornat a giravoltar i, a través de tres franges de colors (les cordes laterals del ring) ha vist una pila de seients buits esquitxats, amb esporàdica anarquia, de grups de persones animant, cridant i instant a ambdós púgils a arrencar-se el cap.
Això no sembla el Madison Square Garden -ha rumiat, sense ser ben bé amo dels seus pensaments-, i jo no sóc Mohammed Alí!
En González ha aparegut davant d'ell en una altra giragonsa de la realitat. Un pes pesant mexicà (la bandera del seu país lluïa cofoia sobre els seus pantalons curts), amb el cap rapat com amb un tallador de gespa, i uns tatuatges de la dimensió dels frescos de la Capella Sixtina, escampats per tot el seu cos granític. Per la confusa imatge que li ha arribat del seu rival, el combat devia ser aferrissat de debò. En González tenia la cara ben estomacada, l'ull esquerre, efectivament, inflat, porpra i tancat, semblava una bola de billar americà. Un enorme tall (reparat precàriament amb tires adhesives) li creuava el pòmul sota la bola de billar.
No ha volgut imaginar quina fila devia fer ell mateix.
L'àrbitre se li ha acostat, i, tot agafant-lo pels guants, li ha preguntat si podia seguir.
S'ha escoltat dir que si, i segons després de sonar novament la campana, el puny blau d'en González li ha passat a escassos mil·límetres de la cara. Instintivament, ha fintat cap a la seva dreta i ha llençat el puny esquerre directament cap a la línia de flotació del contrari. Ha tocat de ple i l'ha fet recular. Immediatament, ha encadenat tres jabs d'esquerra amb un directe de dreta que s'ha estavellat al bell mig de la cara d'en González.
El públic ha emmudit de cop, i quan el mexicà ha trontollat i ha caigut a la lona, ha esclatat en un crit eufòric.
L'àrbitre ha aparegut del no-res per apartar-lo i comptar fins a deu. Quan ha arribat a l'últim número sense que en González reaccionés, ha fet un saltiró cap el Campió i li ha aixecat el braç esquerre per declarar la seva victòria.
La veu eixordadora d'un speaker ha anunciat que la Bèstia Flores ha acabat per guanyar "El Combat del Segle" després de dotze assalts d'infart, d'un combat aferrissat que podia haver estat per a qualsevol dels dos, però que la rauxa, la tècnica i l'experiència del Campió han acabat per guanyar la força i la joventut mexicana del Toro González.
Ha tingut la lleu consciència que algú se li tirava a sobre amb un barnús i una tovallola, que el ring s'omplia de crits i de gent i que se l'emportaven, a empentes i rodolons, a través d'un passadís d'esbojarrada humanitat, d'olor a crispetes, a entrepans de carns greixoses, a colònies poc efectives i a suors incommensurables.
S'ha tancat una porta a la seva esquena i ha pogut tornar a distingir l'alè alcohòlic d'un d'aquells dos homes, encara que no parlava ningú.
L'han fet passar a uns vestuaris pudents i foscos i l'han estirat sobre un llit d'infermeria, abandonant-lo allà al seu propi desconcert.
Al cap d'uns minuts s'ha pogut incorporar. Ha sentit dues veus que, encara que continuava sense identificar, ja li han semblat lleugerament familiars. Venien de l'entrada d'aquells vestuaris sòrdids i foscos. Ha caminat fins a un wàter brut i pudent, de ceràmica trencada i s'hi ha abocat per vomitar novament, però en un silenci intencionat. Volia escoltar què estaven dient. Quan s'ha acostat al lavabo per mullar-se la cara, ha vist que el trist i insuficient mirall que penjava de la paret, a sobre, estava esbocinat. Un cop més li ha resultat impossible obtenir una imatge nítida d'ell mateix. No sabia qui era, però sí que havia despertat un matí de ressaca en un lloc desconegut, en un lloc que estava a anys llum d'aquell forat pestilent, i que semblava tenir una identitat que s'esdevenia també a anys llum de la que s'havia trobat al tornar de la inconsciència.
Soc aquest? -ha pensat, mirant el seu rostre desfigurat en dotzenes de fragments inconnexes de mirall- Soc aquest que soc ara, o qui era abans? O potser no soc cap dels dos? Soc el boxejador que ha somiat que era ric i es follava una preciositat, o sóc el ric que, en desmaiar-se, està somiant que és un boxejador?
-No havia d'haver guanyat! -ha dit un dels homes.
-Com que no? -li ha respost la veu alcohòlica.
Havien aixecat el to de la conversa, i quan han començat a discutir, els seus dubtes existencials s'han dissipat per un moment.
-Et dic que havia de perdre.
-Però què dius, home? Es el Campió, i tu l'has animat a guanyar! Si no arriba a ser per tu...
-Ets idiota, Anselm. L'he empès al ring perquè estava a punt de caure, i en González l'hauria d'haver destrossat. Però aquell cabró ha tret forces de no sé on... És com si hagués despertat de cop amb les piles carregades... no sé, com si fos un altre!
-No em diguis que has volgut arreglar el combat -ha dit l'Anselm, o en Veu Alcohòlica.
-No, no t'ho dic. Però acabo de perdre cinc mil set-cents euros que no tinc per culpa d'aquell fill de puta.
-Escolta, el fill de puta ets tu. Per què ho has fet?
-Per pasta, collons! Aquest bord està acabat, què no ho entens? Avui havia d'haver començat el seu declivi, i tu i jo entraríem a treballar amb la gent d'en González. I el tros de quòniam d'en Flores ho ha engegat tot a dida!
Ha notat com la suor se li glaçava pel cos. L'esquena i el pit li feien un mal terrible, i l'ull, i el nas. Ha pensat que, encara que el mirall estigués en perfectes condicions, el seu rostre devia estar tan desfigurat que tampoc li hauria servit de res per identificar-se. Però, almenys, tenia un cognom, una identitat. La Bèstia Flores, un boxejador, el guanyador erroni d'un combat de boxa arreglat. Tanmateix, aquella identitat no li deia absolutament res. Però una cosa si li ha se
mblat clara. Instintivament s'ha vist en perill.
Era evident que, en aquells instants, hi havia almenys un mafiós (de major o menor rellevància, però mafiós al cap i a la fi) amb una mala llet prou contundent com per entrar als vestuaris en qualsevol moment, amb l'objectiu de recuperar els diners perduts amb el fracàs inesperat del Toro González.
Ha mirat entorn per trobar una sortida. No li estava fent el pes aquella situació, ensumava el risc barrejat amb els pixats, la suor estancada, el tabac que s'estava fumant en aquells instants, l'alcohol aparellat amb el liniment, l'aerosol, el Reflex, la por. La seva pròpia i la dels altres dos homes.
Al costat d'una precària dutxa, ha vist una finestra prou grossa com per poder escolar-s'hi. S'hi ha acostat silenciosament mentre els altres dos elevaven encara més el to de la seva discussió. Ha mogut la maneta de la finestra i ha comprovat que estava oberta. Ha tornat a mirar entorn. La respiració se li accelerava per moments, dolorosa a l'alçada de l'aixella esquerra i al pulmó dret. Mínim dues costelles trencades o fissurades. Ha trobat una bossa d'esport i una cadira prop del llit on l'havien abandonat feia una estona.
-Saps què penso? -ha dit l'Arreglacombats- Penso que jo toco el dos d'aquí i ja us les arreglareu tu i el fracassat dels collons aquest.
-El fracassat ets tu -ha remugat l'Anselm-. Ell és el Campió, i jo seré el seu entrenador. Jo també estic fins els pebrots de la segona fila, de ser la teva puta ombra, així que, per poc que pugui, faré que la gent del Toro González t'atrapi, desgraciat!
Ha pogut veure que a la motxilla hi havia roba de carrer, així que l'ha agafat, ha agafat la cadira i s'ha acostat a la finestra. L'ha obert, ha llençat la bossa al carreró que semblava ser el camí a la llibertat i ha pujat a la cadira, imprecís i adolorit.
En aquell instant, la porta dels vestuaris ha estat esbotzada i ha entrat un grup d'homes amb vestits cars, de cossos enormes, que acompanyaven a un altre home, impecablement vestit, un home que havia presenciat el combat que l'havia fet perdre una fortuna.
Però la Bèstia Flores ja s'escolava per la finestra que donava al carreró. S'ha deixat caure en el precís instant que sonaven cinc trets esgarrifosos. Els seus peus ha tocat el terra brut i humit del carreró i han perdut el ferm. Algú cridava "per la finestra, ha sortit per la finestra", mentre ell tractava de recuperar l'equilibri. Finalment ha perdut la batalla i, en caure, el seu cap ha topat secament contra el paviment.


Una escomesa de mareig espiral, la sensació que s'aferra a l'estómac i el regira, fent-nos sentir que qualsevol cosa que ingerim serà rebutjada pel nostre cos, sota el càstig inclement d'una calor infernal.
Amb aquesta desorientació desèrtica, de raspall a la gola, de sorra empassada i els escassos glops d'un aigua d'origen desconegut als llavis , ha tornat en sí, ofegat.
El cel li ha ferit els ulls només obrir-los, un cel blau i brillant que no era més que el mirall d'una lupa gegantina amb la que algun gegant maliciós cremava el campament on es trobava.
Un soldat li mullava la cara i la boca en raigs curts, que semblaven desaparèixer, bullits, molt abans que arribessin al seu destí.
-Va, Stockwell, no fallis ara! -li deia aquell home.
S'ha incorporat. Ha pogut comprovar que ell també anava vestit de militar. El soldat que l'ha reanimat se'l mirava amb preocupació.
-On... on...? -ha articulat.
-No fotis, tu també tens aquella merda d'insolació... En Brown està fet un fàstic.
-Què hi faig aquí?
-Ets el sergent Francis Stockwell, del cos de Marines dels Estats Units d'Amèrica, i estem a punt de fer una incursió en aquell cony de poble farcit de musulmans dels collons. Et situes ara? Doncs amunt, que ja fem tard!
Novament s'ha vist sorprès per l'atordiment. Mirava al seu voltant, la seva roba plena de pols i sorra, l'ambient marcial de tens preàmbul bèl·lic, la decisió i la por barrejats als rostres d'altres soldats que es movien expeditivament pel campament. Algun tanc que es preparava amb moviments de bèstia juràssica, un parell d'helicòpters creuaven el cel de manera esporàdica.
-Va, posa-te'l! -ha ordenat l'altre soldat. S'ha apropat a ell per ajustar-li el casc i a les plaques d'identificació ha pogut llegir el seu nom i la seva data de naixement. Ha vist que tenia vint anys justos. Alexander W. Kramsci.
-Què hi faig, aqui?
-Això ens ho preguntem tots, noi. Suposo que és la nostra feina. Els motius, noi, els ignoro. Però crec que quan tu i jo haguem saltat pels aires, i tota aquesta merda s'acabi, més d'una butxaca estarà ben plena.
S'ha vist literalment empès pel desert, corrents a l'aixopluc d'un tanc, dos helicòpters i el seu company Kramsci, que semblava haver decidit vigilar-lo de ben a prop. Les primeres cases d'una ciutat han aparegut d'entre la sorra i l'aire bullent del desert, sota el sol indòmit i les aspes dels helicòpters.
Un altre soldat ha passat pel seu costat. Portava, de ben segur, el mateix equipament que ell, botes, uniforme de colors terrosos, un fusell a les mans, una motxilla de campanya, casc, un parell de granades penjades a cada banda del cos, un matxet... i l'afegitó d'una ràdio i uns prismàtics.
Algú ha cridat el número d'una unitat i un punt cardinal, però ell estava encara perdut en els seus pensaments. Podia recordar perfectament la dutxa amb la Mireia, i el combat amb el Toro González, els resultats de les proves del SIDA, el liniment, l'alcohol d'aquella veu, el contacte dur del paviment d'aquell carreró... era com si tot ho acabés de viure i tanmateix, es feia confús i distant com els residus d'un malson. No podia recordar res més enrera, tret de la sensació d'haver estat saltant d'una situació estranya a una altra sense ser mai ben bé ningú, sense ser propietari de cap vida. Però tot allò s'esvaïa com s'estaven esvaint els detalls del rostre d'aquella noia, com s'esvaïa el tacte dels llençols del llit d'aquella casa paradisíaca, o el gust de la pell mullada i calenta de la Mireia. Comprenia que, en certa manera, tot tornava a començar en el moment que despertava, era la pèrdua de la consciència, el despertar, la causa o el fet, el ressort que provocava el salt a una altra situació.
Semblava que res de tot allò tingués un principi. I encara més, semblava no tenir un final.
El seu company l'ha agafat pel braç i l'ha obligat a córrer en direcció a unes primeres cases ensorrades. Un grup d'uns vint homes s'hi desplaçaven ja. Amb la proximitat del poble, les veus i les ordres dels soldats s'han transformat en gestos precisos i imperiosos, uns senyals que, de manera inconscient i mecànica ha pogut comprendre, executar i repetir a d'altres militars.
Amb l'arma ben enganxada al pit, s'ha recolzat contra la paret d'una casa destruïda. A caminat lentament, sense separar l'esquena de la paret, fins arribar a l'alçada d'una finestra sense vidres. El canó del fusell passava, amenaçador, com el cap d'una serp verinosa, per entre els seus ulls i apuntava al cel. Respirava amb dificultat, sentia la suor recorrent-li tot el cos. De sobte, en un moviment ràpid, s'ha encarat amb la finestra, apuntant el fusell a la foscor, i amb un gir, ha tornat a recolzar-se a la paret, un cop passada aquella boca negra que semblava haver estat disposada a mossegar-lo.
En Kramsci ha arribat a l'altra banda de la finestra i ell li ha fet un gest per que passi. No hi ha res, deien els seus ulls.
Un dels seus helicòpters ha passat per sobre d'ells i en aquell instant han començat a sentir-se els primers trets, alguns crits irats, amb prou feines tres carrers més enllà d'on eren ells.
De cop i volta han començat a escoltar-se uns cants religiosos estridents, a través d'una megafonia absurdament eixordadora.
Més trets, una explosió. Crits. Els cants religiosos bramant per uns altaveus salvatges, com si fessin la funció d'alarma davant l'atac. El brunzit dels helicòpters. Tot d'una ha pensat que es tornaria boig.
Hi ha hagut una altra explosió, ben a prop, i un grapat de fragments de pedra ha saltat de darrere la casa on s'estaven parapetant. Han avançat fins un altre amagatall, aquest cop rere un grup de cotxes socarrimats que s'amuntegaven, encara flamejants, al costat d'una gran muntanya de runa. D'entre la pols i la pedra apuntaven les cames ensangonades d'un cadàver, i a l'interior d'un dels cotxes, tres persones calcinades semblaven mirar-los com si els poguessin delatar.
Una altra explosió. Ben a prop. Tan a prop que l'ha tirat a terra. S'ha arrossegat, sol, per entre les restes d'algunes cases fins arribar a un carrer obert a una plaça, uns llocs que, miraculosament, semblaven no haver estat tocats pels dits destructors de la batalla.
S'ha trobat indefens. Malgrat l'equip militar. Malgrat el fusell, les granades, la pistola, el matxet. Ha buscat el seu company, algun aliat, sense èxit.
Ha arrencat a córrer en direcció a la plaça, sota els brams de la megafonia, amb trets i crits de fons, audibles a pesar del volum dels càntics, com si s'esdevinguessin en diferents plans de la realitat, sense superposar-se deliberadament, per tal de ser identificats de forma nítida i individualitzada, en un estrany vincle amb l'únic objectiu d'acabar amb el capteniment de qualsevol.
Un moviment sospitós en una teulada ha accionat els seus reflexes ensinistrats, fent que reaccionés tan expeditivament com quan ha esquivat els cops del Toro González sobre aquell quadrilàter impossible, aquell ring que ara semblava tan llunyà d'allà on era, que havia d'haver estat una simple al·lucinació.
El fusell ha semblat una criatura amb vida pròpia quan ha escopit la ràfega mortífera. Un grunyit estrany, breu, gens espectacular, ha sonat a la teulada. Un cos ha rodolat fins a terra i ha caigut pesadament, aixecant un núvol de pols desèrtica. La sorra sota el cos s'ha tacat d'un vermell terrós, com si la sang sortís ja barrejada amb desert del cos de l'enemic.
El cor ha començat a bategar-li furiosament, i la
respiració se li ha convertit en un xiulet, al temps que notava que els ulls buscaven més espai a la seva cara. Ha torçat a la dreta just abans d'arribar a la plaça, per un carreró estret i curt que donava a un altre carrer, un carrer des d'on li arribaven veus que, inconfusiblement, pertanyien a d'altres marines.
En travessar el carreró (ha tingut la breu consciència que podia haver mort en una emboscada a l'ombra d'entre aquelles cases, però havia de passar per allà) ha pogut veure com un soldat del seu exèrcit apuntava a dos homes agenollats amb una pistola. El fusell penjava de la seva esquena, amb el canó apuntant a terra.
Els dos homes imploraven en àrab, i tenien les mans creuades al clatell. El soldat ha cridat quelcom inintel·ligible i ha obert foc contra ells, disparant-los directament al cap. Els dos homes han caigut un a sobre l'altre, coincidint amb un moment estrany en què, tot d'una, tots els sons han fet el buit. No s'han sentit ni els càntics, ni cap tret, ni cap explosió, ni tan sols els helicòpters. Només l'eco dels trets i el soroll dels dos cossos caient al terra. Després ha caigut el soldat, víctima d'una explosió. Algú ha llençat una granada des d'una finestra, i ell s'ha vist llençat novament al carreró.
Ha tornat al carrer on havia mort aquell home arrossegant-se pel terra. S'ha aixecat i s'ha dirigit a la plaça.
Tots els sorolls bèl·lics han tornat amb força, acompanyats pels càntics eixordadors.
Al centre de la plaça, una gran muntanya de runa (les restes de varis edificis que havien estat destruïts per una explosió) servia de talaia per un parell d'homes que vestien amb pantalons de camuflatge i sahariana negra, amb el rostre tapat per un caputxó rematat per una cinta. Des d'allà, un d'ells disparava un llença-granades contra un dels carrers que donaven a la plaça. Per allà s'havien sentit feia una estona veus aliades. L'altre el cobria amb un fusell vigilant les possibles arribades d'enemics fins la seva posició.
S'ha vist al descobert i ha saltat rere una filera de cotxes, també destrossats. S'ha assegut al terra, brandint el fusell i ha tancat els ulls, recolzant el cap contra el metall calent de la porta d'un dels cotxes. Ha esbufegat un parell de vegades. Finalment, ha pres una decisió. Ha agafat una de les granades i, després de treure-li l'anella, ha sortit de darrere el cotxe per llençar-la contra la talaia. Ha tornat a llençar-se a terra, darrere un altre vehicle, i ha esperat l'explosió.
Previ a la deflagració, ha notat que un xiulet li taponava les oïdes, provocant novament aquell buit com d'extracció d'atmosfera, com si tot allò succeís dins un pot hermètic on, en comptes d'aire, hi hagués absència de realitat.
Després, la granada ha esclatat, tan a prop que gairebé ha pogut notar com el terra tremolava, una vibració al metall dels cotxes, una espècie de foradament de les ones sonores dels eixordadors càntics religiosos.
Ha mirat per sobre del cotxe i ha vist que a la talaia no hi havia ni rastre dels dos enemics. S'ha incorporat, encara plovien restes de pedra polvoritzada, i es movia un corrent d'aire calent, d'oxigen devorat per les flames. Ha corregut cap a la talaia i a mig camí s'ha aturat.
L'home que cobria al seu company del llença-granades s'aixecava lentament, havia sortit de sota un cotxe en flames. La seva roba estava estripada en alguns punts, amb restes socarrimades de tela, però ell estava decididament il·lès. Havia perdut el fusell.
Tots dos enemics han quedat enfrontats, a una distància d'uns tres-cents metres. Per un moment cap dels dos ha reaccionat, però finalment, l'encaputxat ha cridat quelcom en un anglès perfectament comprensible, s'ha tret la caputxa i ho ha repetit, just abans de treure del seu cinturó un ganivet de considerables dimensions:
-Sóc immortal! -ha cridat, i l'ha fitat com si li clavés els ulls com a avançada de la punta del ganivet, amb una mena de reconeixement superior, metafísic- Sóc immortal!
Tot s'ha esdevingut com si la vida, la mort, com si la guerra, tot, fos a camera lenta. Ell ha pres el fusell i ha apuntat a aquell home que brandia el ganivet i començava a córrer en la seva direcció, trepitjant insegur les pedres. Quant més el mirava, més dubtava de la seva arma, i més creia l'afirmació del seu enemic, creia que era immortal. Els càntics han arribat a un clímax insuportable, inhumà. Tot d'una, a la seva esquena, cap a la dreta, la veu coneguda d'en Kramsci ha cridat que dispari d'una maleïda vegada. Un dels seus helicòpters també ha passat per sobre d'ells en aquell moment. Segons després, a la plaça, hi ha hagut una altra explosió.
L'home immortal ha continuat corrents amb el ganivet a la mà, han saltat fragments de paret d'una casa propera, els càntics, en Kramsci que crida. Sona una ràfega de fusell en el mateix instant que un fragment de runa fa impacte contra el seu cap.
I es fa novament el buit.


Desperta suaument, com si llisqués des d'un punt desconegut de la foscor per un túnel fet de plomes d'ànec.
Obre els ulls, i abans de veure res, sent un soroll residual a la seva ment, com l'acoblament a la ranura de la bola d'una ruleta de casino. Nota un ambient càlid, calorós, més aviat, esquinçat en intervals per ratxes d'un aire més fresc que sembla acompanyar uns brunzits mandrosos i distants.
Després, les formes novament desconegudes d'una habitació novament desconeguda se li dibuixen lentament, però, a mida que assoleixen la tangència, les troba més familiars.
Una mà se li recolza a l'espatlla i algú li demana que s'aixequi i que l'acompanyi. El cap li esclata de records confusos i distorsions acústiques, de cants estridents i aspes d'helicòpter, d'explosions i trets, de crits i guerra.
S'aixeca de la cadira on ha estat assegut, el pes del cos feixuc, el cap tort cap a l'esquerra, l'esquena disposada de qualsevol manera. Veu el ventilador incrustat al sostre d'aquella estança, l'aparell que emet aquells brunzits d'aire sonorament més fresc que talla l'escalfor xafogosa de l'atmosfera. Veu mapes indubtables de la zona clavats amb xinxetes a les parets, amb cercles vermells que assenyalen diferents punts i fletxes negres que n'indiquen d'altres.
I quan veu la fotografia emmarcada que reposa sobre una taula, també plena de rotlles amb mapes i plànols, i a l'home que li ha dit que l'acompanyi, que ara torna d'allà on havia anat amb quelcom subjecte amb una de les seves mans brutes de greix d'arma i pols de desert, sap exactament cap a on es dirigeixen.
El trajecte que fan des d'aquella habitació (que resulta ser el soterrani habilitat com a amagatall d'una casa mig enderrocada) on eren fins al punt on s'aturen se li fa estranyament curt i silenciós. Amb prou feines és conscient que s'ha posat ell mateix la caputxa que l'altre home li ha allargat, ni que s'ha penjat a l'esquena un fusell proveït per aquell mateix home que fa una darrera comprovació del seu llença-granades. Tampoc es fixa en els altres sis homes que, a un senyal d'aquell encaputxat que l'ha despertat, es dispersen ràpida i silenciosament pels carrers que s'aboquen a aquella plaça, com rius d'asfalt precari masegat per implacables explosions.
Hi ha una muntanya de runa cap el centre de la plaça, les restes d'algunes cases destruïdes. Ell ja sap que aniran a parar allà, però espera que el seu company doni l'ordre.
Ho fa, i tots dos s'enfilen a la talaia. Des d'allà són un blanc relativament fàcil, però l'home del llença-granades considera que poden causar moltes baixes a l'enemic des d'aquella posició privilegiada, abans que no reaccionin enviant helicòpters o efectius d'infanteria.
-Tu cobreix-me, Nasser -li diu, i li torna a recolzar la mà a l'espatlla. Ell nota un caliu familiar, i mira a aquell home directament als ulls, a través dels forats de la tela negra.
-Ho faré -assegura, fent una mirada al voltant, reconeixent l'escenari just en el moment en què comencen a sonar els càntics del líder religiós de la fotografia emmarcada, al soterrani de la casa on ha despertat.
Sent com, de lluny, unes aspes molt més grans que les del ventilador tallen l'aire bullent en direcció al poble. S'acosten, però sap que encara trigaran a aparèixer.
El seu company dispara per primer cop el llença-granades. S'escolta un espetec cilíndric, i al cap de poc, una explosió no gaire llunyana. Uns crits. Trets. Tot torna a ser igual, però els sons li venen des d'una direcció totalment diferent. La seva ment és un formiguer de pensaments, de records, tot se li amuntega en una consciència global per després diluir-se i tornar a reaparèixer, cada cop més confús en imatge, però més assimilat com a record. Recorda el despertar sofisticat d'aquella casa de milionari, els ulls i el cos d'aquella noia, però ja no en recorda el nom. Sap que ha disputat un combat de boxa i que ha guanyat, quan no ho havia de fer, i que ha escapat per una finestra, i que el calçat de boxejador li ha jugat una mala passada al carreró i ha relliscat... però ja no sap que ell ha estat la Bèstia Flores, ni que ha lluitat contra el Toro González.
I també pot recordar que ha estat a l'altra banda d'aquella mateixa plaça, entrant i saltant darrere els cotxes com ho està fent en aquells moments el soldat americà que d'aquí a poc llençarà una granada contra la talaia.
Per un moment, els anteriors records li han semblat les escorrialles d'un somni, però quan ha vist aparèixer aquell enemic, que, sens dubte és el sergent Francis Stockwell, del cos de Marines dels Estats Units d'Amèrica, i s'ha quedat sol uns carrers més enllà, que ha perdut el seu company Kramsci per entre els carrerons, i que és ara, ara és el moment...
Ha saltat de la talaia. Ha corregut tant com ha pogut i s'ha refugiat sota un cotxe cremat. L'explosió s'ha esdevingut, eixordadora, seca, mortífera.
Sota el cotxe arriba a la certesa que és immortal. Està protegit. Ignora per què té aquell do (o potser és una maledicció) de viure les vides d'altres, ni que sigui un fragment, tant de temps com aquella persona
triga en adormir-se i tornar a despertar, o en perdre el coneixement. De seguida que deixen de ser conscientment ells mateixos. Algun estrany mecanisme que desconeix el condueix a ocupar el cos d'aquelles persones, i això li pot proporcionar milions d'oportunitats que a altres els son negades. Oportunitat per viure qualsevol situació, qualsevol moment, sentir tots els sentiments que existeixen, veure tots els racons del món, viure totes les vides que es pugui imaginar. Efectivament, és immortal.
Un núvol de pols l'arrenca dels seus pensaments. Des de sota el cotxe veu restes del seu company, restes sangonoses i polsegoses, socarrimades. S'arrossega per sortir del seu amagatall. Sense adonar-se'n, la seva roba s'ha estripat i també s'ha cremat lleugerament (com part de la seva pell) sota l'escalfor del cotxe encara calent. Surt sense agafar el seu fusell.
Veu com el soldat americà arriba corrents i s'atura a uns tres-cents metres d'ell. Tots dos es queden mirant durant uns segons. Finalment, decideix dir les paraules que li cremen a la gola: "Sóc immortal! Sóc immortal!". Les diu en anglès, per tal que l'altre el comprengui. Nota que la caputxa l'ofega quan diu aquestes paraules, i quan se la treu per mirar directament l'home que ha deixat de ser fa un obrir i tancar d'ulls (l'expressió se li fa, fins i tot, divertida), la seva mirada posseeix una superioritat mística, metafísica, accentuada pels cants religiosos que clivellen l'ambient.
-Sóc immortal -no pot dir res més, mentre treu el ganivet que porta al cinturó i arrenca a córrer. Sap que el soldat l'apuntarà amb l'arma, però que és incapaç de disparar. Ho sap perquè ell ha estat incapaç de disparar, sense confiar en el seu fusell, creient cegament aquella afirmació d'immortalitat.
Sap que falta poc per què hi hagi una altra explosió, la que provocarà la caiguda del soldat americà.
Sap que apareixerà en Kramsci, que hi haurà una ràfega de fusell. Espera que tot això succeeixi per poder tornar a fer el salt. Vol marxar d'allà, i espera despertar en un lloc agradable, paradisíac. Tornar a fer l'amor amb una noia preciosa, sentir el sol escalfar la seva pell amb un altre context, lluny del desert, de la mort i de la guerra. Tornar a experimentar aquell abandonar la consciència. Vol provocar-ho. Per això ataca.
Apareix en Kramsci. Apareix l'helicòpter. S'esdevé l'explosió i hi ha una pluja de fragments de pedra.
En Kramsci crida, i aleshores dispara. El sergent Stockwell cau, estabornit per un reble enorme que li obre un trau al pòmul dret.
Salta, salta per l'impuls cruel de les bales que impacten contra el seu cos, foradant-lo salvatgement.
Però ell sap que quan el món s'apagui abandonarà aquell cos, i despertarà en un altre, i potser aquest cop serà un cantant famós, o una estrella del cine porno, o un futbolista milionari, o un cambrer.
Però l'assalta una escomesa de mareig espiral, una sensació que se li aferra a l'estómac mentre la vida s'escapa i la consciència fa voltes, com un tirabuixó, en una caiguda lliure cap a un abisme fosc i inabastable, cap un pou negre sense retorn.
Amb aquesta immortalitat frustrada i l'ànima escolant-se junt amb la sang per les ferides, al terra polsegós d'un escenari de bèl·lica crueltat, s'ha enfonsat a la foscor.








Comentaris

  • Mil identitats[Ofensiu]
    Biel Martí | 12-04-2006

    Sense una identitat pròpia, el personatge principal ha de viure les dels altres, sense que cap quedi definida de tot. No es veu bé en el mirall ni pot llegir correctament el seu nom... Espiral no es fa llarg, sinó que tot el contrari, és un relat que dóna molt de joc al poder esdevenir molts relats dins un de sol. M'agrada especialment el fet que sembla haver-hi una progressió: d'una vida regalada (ric, guapo, gran follador, amb noia perfecta i una mica pija), a un boxejador colpejat per la vida però Campió, de manera que es barreja l'èxit amb el drama; per finalment caure al mig de l'infern d'una guerra (la d'Afganistan?). Amb trossos molt ben escrits i altres ben escrits, un final sorprenent (el canvi d'identitat entre els dos soldats), aquest relat confirma la meva teoria que, sota un relat llarg, sol amagar-s'hi una bona història!

    Biel.

  • Genial[Ofensiu]
    XvI | 04-02-2005

    Al principi m'ha costat habituar-me al temps verbal...poc a poc ho he anat entenent (diguem curtet). Un relat genial.

    Per cert, allò que dius a la teva biografia de "un llibre infame" no deu tenir res a veure amb els relats no? perquè la classe de violí és impresionant.

  • El primer comentari[Ofensiu]
    Sergi Yagüe Garcia | 03-07-2004


    Gràcies pels vostres comentaris. Sou molt amables.

    Ah, per cert! Gràcies, Heribert. Crec que és el primer comentari que em fas, has trigat a decidir-te, i jo trobava a faltar alguna opinió teva d'algun relat meu. Tenia la sensació que m'ignoraves una mica.

    De totes maneres, agraeixo molt que em llegiu, sou el meu motor, i els vostres comentaris m'animen a intentar millorar a cada cosa nova que escric!

    Fins aviat (la trobada, ja sabeu!)

  • INDISCUTIBLE TALENT[Ofensiu]
    Marc Freixas | 02-07-2004 | Valoració: 10

    Ets indiscutible, imprescindible, inqüestionable,...

    Ets l'escriptor preferit per molts,
    i ho demostres a cada relat que fas;
    ets un ESPIRAL de sensacions,
    i UN DEU PEL TEU CENT.

    Estic amb l'Estemariu;
    bocabadat és poc,
    perquè no sé jo, quina paraula posar-hi,
    per descriure l'immens talent que t'ocupa en el teu jo escriptor, que és més i molt i tot!!

    INDISCUTIBLE TALENT EL TEU, SERGI.

    UNA ABRAÇADA D'EN MARC!!!

  • un 10 pel teu 100[Ofensiu]
    Estemariu | 02-07-2004 | Valoració: 10

    He quedat bocabadat amb el teu relat. Està molt ben treballat, la descripció de l'habitació del primer personatge, el combat de boxa, tot. La més sincera enhorabona.
    Senyors de les editorials, aquí hi ha molt talent.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: