És el destí

Havia sigut un home amb una família, dona, fills. Tenia una casa, cotxe, una feina, no desitjava res més. Però un dia tot allò va canviar. Era de nit i plovia. Tornaven de passar un cap de setmana a la platja. No se'n recorda com va ser, però unes llums li van venir a sobre, de sobte un gran cop, moltes voltes, sorolls, crits i desprès el silenci i la foscor. Aquella foscor que no s'ha tret de sobre mai més.
Tothom li deia que havia tingut molta sort de poder-se salvar, però ell no ho creia així. Aquell dia va ser el començament del final. No va saber suportar la pèrdua dels seus, i es va amagar darrera d'una ampolla. Primer va perdre la feina, li van seguir el cotxe i la casa. Ara tan sols es un vagabund que demana per poder seguir darrera l'ampolla. Una ampolla que cada cop es més gran i ell s'hi troba presoner a dins.
Va fent trontolles pel barri jueu de Girona. No sap quants dies fa que no dorm en un llit en condicions, ni sap si ha menjat alguna cosa, o si va ser ahir o potser abans d'ahir.
Avui està assegut demanant davant de la catedral. Està demacrat i el seu aspecte es lamentable. Es fa fosc i tan sols ha aconseguit unes poques monedes, que canviarà per una ampolla de vi i una mica de menjar. Està a punt d'aixecar-se i anar-se'n quan veu venir una dona gran. Abans de que entri en l'església li demana una caritat. La dona s'atura l'observa i amb cara de compassió mira el moneder i estranyada veu que no li queden monedes per donar-li. Ho torna a mirar i veu que té un cupó de l'ONCE que ha comprat i que es pel sorteig especial d'aquella nit de divendres. Se'l mira i mira al vagabund, li atansa tot dient que no té res més i que la sort potser en aquell número 25193 de la sèrie 025. Ell l'agafa amb cara d'estranyat i mira a la dona tot donant les gràcies. No sap perquè però aquell número li crida l'atenció, el mira, el remira i de cop se'n adona 25193, no potser, es el número prohibit, es el 25 de Gener de 1.993, el dia que ho va perdre tot. Es passa una bona estona mirant-lo i unes llàgrimes li rodolen cara avall.
Un foc interior l'obliga a aixecar-se, necessita alcohol per deixar de pensar. Amaga el cupó del cecs a la butxaca i ja de fosc s'endinsa pels carrerons estrets del barri. No ha passat ni dos minuts quant un jove l'amenaça amb una navalla i li demana tot el que té. El pobre vagabund fica la mà a la butxaca i tan sols treu el cupó dels cecs i li atansa. El jove amb ràbia i ulls vidriosos l'insulta tot clavant-li el gabinet, una, dues, tres vegades. El vagabund cau de genolls al terra, mentre de les mans li rellisca el cupó que com una fulla caiguda d'un arbre va a parar sobre la seva sang. Quant cau estirat a terra tan sols pot veure les sabates del que l'acaba de matar i els dos números de la sèrie del cupó que encara no estan tacats de sang, 25. Obre molt els ulls i mentre mort, tan sols pensa en que avui es dia 25.
Aquella nit en el sorteig de la ONCE va sortir premiat el 25193 sèrie 025.