Em pregunto...

Em pregunto perquè encara et ploro, perquè et trobo a faltar, perquè sento que la meva vida ha quedat alterada i sembla que sense aquell espai que ocupaves tu res té sentit.
Em pregunto perquè cada vegada que m’estiro al llit et busco i em trobo abraçant teva absència, el record de quan encara m’estimaves ... Doncs és l’únic que em queda.
Em pregunto perquè em sento culpable, com sóc capaç de donar voltes a totes les teves paraules, a tots els moments que vàrem viure junts i segueixo preguntant-me en què vaig errar, què no vaig saber aportar-te, perquè malgrat donar-t’ho tot, entregar-me el cent per cent no va ser suficient.
Em pregunto el perquè de les teves darreres paraules, aquell bombardeig negatiu; un conjunt de retrets, sentiments contradictoris i paraules que vas deixar anar amb tanta subtilesa i que encara sento clavades al meu cor.
Em pregunto perquè tu pots fer la teva vida, estar amb altres noies, ser feliç... I jo en canvi em mantinc aferrada a un record de la teva persona que no sé fins a quin punt he magnificat.
Em pregunto quin dia aprendré que tu ja no hi ets, que no hi seràs mai, doncs no m’estimes, no estàs enamorat de mi i de fet, ho vas estar mai?
Em pregunto tantes coses... I no sé si vull respostes o simplement vull tornar a sentir-me viva i ser feliç. Dia a dia lluito per fer-ho però, fins quan em sentiré així? Arribarà un dia en que sentir el teu nom, recordar-te, deixarà de fer-me mal i tot quedarà en l’oblit?
Em sento pressa i no vull, necessito alliberar-me.