Em pregunto...

Un relat de: Nefertitis
Em pregunto perquè encara et ploro, perquè et trobo a faltar, perquè sento que la meva vida ha quedat alterada i sembla que sense aquell espai que ocupaves tu res té sentit.
Em pregunto perquè cada vegada que m’estiro al llit et busco i em trobo abraçant teva absència, el record de quan encara m’estimaves ... Doncs és l’únic que em queda.
Em pregunto perquè em sento culpable, com sóc capaç de donar voltes a totes les teves paraules, a tots els moments que vàrem viure junts i segueixo preguntant-me en què vaig errar, què no vaig saber aportar-te, perquè malgrat donar-t’ho tot, entregar-me el cent per cent no va ser suficient.
Em pregunto el perquè de les teves darreres paraules, aquell bombardeig negatiu; un conjunt de retrets, sentiments contradictoris i paraules que vas deixar anar amb tanta subtilesa i que encara sento clavades al meu cor.
Em pregunto perquè tu pots fer la teva vida, estar amb altres noies, ser feliç... I jo en canvi em mantinc aferrada a un record de la teva persona que no sé fins a quin punt he magnificat.
Em pregunto quin dia aprendré que tu ja no hi ets, que no hi seràs mai, doncs no m’estimes, no estàs enamorat de mi i de fet, ho vas estar mai?
Em pregunto tantes coses... I no sé si vull respostes o simplement vull tornar a sentir-me viva i ser feliç. Dia a dia lluito per fer-ho però, fins quan em sentiré així? Arribarà un dia en que sentir el teu nom, recordar-te, deixarà de fer-me mal i tot quedarà en l’oblit?
Em sento pressa i no vull, necessito alliberar-me.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Nefertitis

Nefertitis

102 Relats

124 Comentaris

58759 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Nascuda en un vell paratge de muntanyes he buscat afligida un món on cercar la calma, la llibertat... Però en el fons, sempre he estat una persona híbrida, distinta a tot i a tothom. I davant d'aquesta nostàlgia, únicament he vessat llàgrimes amargues i m'he autoavdicat una condemna per ésser invisible davant d'un món perfecte, per la meva manera de concebre aquest. Però he perdut milers de trens, he viatjat al més enllà; però algú m'ha donat una embranzida... No sé qui sóc, on vaig... Únicament escric, perquè és en la poesia, en cada mot on puc ser tot allò que sempre he anhelat. L'únic port que aporta calma al meu cor.