Ella

Quan en Tomàs va arribar a casa se'l veia molt nerviós. Anava xop de cap a peus i respirava acceleradament. El seu rostre era completament blanc.
-¿Què et passa? -va preguntar l'Anna, la seva dona. El va mirar de dalt a baix i després va girar el cap per mirar cap el finestral del menjador, per on entraven, fugaces, les llampegades que no havien parat des de bon matí.
En Tomàs no va contestar. Es va treure la gavardina, va deixar el seu maletí al terra i va entrar al menjador fent grans passes. Va apartar lleugerament les cortines i va mirar al carrer.
Amb un gemec, va deixar la cortina al seu lloc i va mirar la seva dona.
-És allà. Encara és allà. Ho sé.
-¿Qui? ¿Qui és allà, Tomàs? -va dir l'Anna, que s'anava amoïnant per moments. Mai havia vist el seu marit d'aquella manera. Ara, la tarda s'havia transformat en una foscor tempestuosa que devorava l'interior del pis. El só de la pluja, les autèntiques explosions dels trons (que feien vibrar els vidres de les finestres) i els fulgors dels llampecs més agressius que havia vist en la seva vida, col·laboraven amb el Tomàs a crear una atmosfera d'estranya inquietud, de neguit incontrolable.
-Ella -va dir en Tomàs.
-¡Parla, si et plau! ¿Què passa?
El Tomàs es va deixar caure al sofà i va fer un gest per què l'Anna segués al seu costat. Ella va obeir immediatament, passant-li una mà pels cabells mullats, per la cara. En Tomàs estava tremolant, però l'Anna, tot veient la seva expressió, va començar a dubtar que fos pel fred.
-¿Per què no has agafat el paraigües? -va dir amb la veu càlida, intentant calmar-lo i calmar-se ella mateixa.
El Tomàs va empassar saliva (o ho va provar) i va mirar l'Anna. Els seus ulls semblaven els d'un nen que s'estigués creient, fil per randa, una història de fantasmes. El seu habitual color blau s'havia esvaït fins un gris gèlid. Els llavis havien desaparegut, convertits en una fina i tremolosa línia fosca, com un tall horrible sobre la pell pàl·lida.
-En sortir de la feina, a la parada de l'autobús, m'he adonat que em mirava -va dir el Tomàs, ignorant l'observació de la seva dona-. M'aixoplugava sota la marquesina, amb la que està caient, ja veus…
-Si…
-De cop i volta, he sentit que m'observaven. No sé, ho notava, ¿ho entens?
-Si. A mi també m'ha passat algun cop.
-Però no… A tu no t'ha passat això, n'estic segur.
En Tomàs semblava haver adoptat un to histèric, una tremolor a la veu que va sumir l'Anna en un estat de pànic inexplicable.
-¿M'ho vols explicar d'una vegada? -va quasi gemegar-li al seu marit.
-Era allà. Dreta, amb els braços caiguts als costats del seu cos, els palmells de les mans cap a dins, tocant-se les cames. Duia un vestit massa fresc pel dia que fa… massa fresc. D'estiu. Gris. I em mirava. Fixament.
En Tomàs va deixar anar un alarit quan un llampec semblà entrar al saló i endur-se la llum.
A les fosques, l'Anna encara notava al Tomàs més espantat. I ella mateixa també ho estava.
-Però no ho entenc, Tomàs ¿Per què estàs així de nerviós?
-Ella se m'ha acostat. No sabria explicar-te per què, però mirant-la, la seva cara blanca, els ulls apagats, la boca de llavis grisos, els pòmuls que semblaven a punt d'estripar-li la pell del rostre… he sentit un mareig horrible, i he perdut la noció del temps. Ha creuat tot el carrer, caminant pausadament, sota la pluja. M'he trobat aterrit, desitjant que arribés d'una vegada l'autobús. Quan ha estat just davant meu, s'ha limitat a assenyalar-me amb un dit sec i llarg. Després ha fet mitja volta i ha marxat.
L'Anna es va apropar al seu marit. A la penombra, semblava tremolar més, estar més arrupit sobre sí mateix. El va abraçar i va tractar de calmar-lo, ara que havia escoltat la seva història i creia haver recuperat el capteniment.
-És ben estrany -va fer-. Però pensa que aquella dona devia estar sonada…
-No… no ho entens -va somiquejar el Tomàs-. Ella, se m'ha acostat. Ha creuat tot el carrer sota aquesta puta pluja torrencial… I quan ha arribat davant meu, estava completament seca. ¡Seca!
Un nou llampec va precedir un tro eixordador. Ara en Tomàs plorava de manera oberta.
-Sé per què m'ha assenyalat, Anna. Vindrà a buscar-me. Vindrà.
El Tomàs va tornar a aixecar-se i va caminar cap a la finestra. L'Anna no sabia què dimoni dir, ni què fer. Només va saber aixecar-se i anar al costat del Tomàs.
-És allà -va tornar a dir ell.
L'Anna va mirar per la finestra. Tot i que no va veure res al carrer, va sentir un calfred recorrent-li l'esquena.
I no sabia tampoc per què, però tenia la fosca certesa que aquella seria la darrera nit que passaria amb el Tomàs.