Quina delícia de relat! M'encanta haver-lo trobat just ara, per acabar bé el diumenge :)

Bon ritme i descripcions molt suggerents...Felicitats!

Feia molt que no et llegia...i ara em trobo amb aquest poema clar, directe, amb força...

Si no has plorat mai per la terra, calla i escolta, que et queda molt per aprendre...és ben cert que s'oblida els qui no s'han d'oblidar i no es plora per allò que mereix les nostres llàgrimes!

Vaig a seguir passejant pels teus versos! ;-)

Mercè

Immillorable, el tercer paràgraf! Suposo que tots hem tingut paranoies d'aquestes que al final queden en res, tu les has descrit de forma senzilla i divertida.

Et seguiré llegint!

Mercè

que n'és de difícil pixar en aquests maleïts lavabos! Encara que no recordo haver vist mai un d'aquests miralls...potser és que estava tan rallat que semblava la paret. Bé, ja som tres que ens hi hem sentit totalment identificades!

Per cert, vaig llegir el teu comentari sobre la meva biografia...és ben bé que en aquesta web hi pots trobar la teva ànima bessona, eh?? ;)

Ens llegim!

Mercè

És boníssim, després de mig any encara et deixen comentaris!! I jo tinc l'honor de posar el comentari 69! ueueee

Noia, amb aquest relat ha quedat clar que la gent no té cap problema, que la sexualitat femenina la veiem cada dia a la tele i està súper acceptada, i que ara les nenes de 15 anys es deuen fer palles juntes com feien els nois quan nosaltres teníem aquesta edat... és que en tres anys les coses han canviat molt, eh, Tiamat, MOLT! Vaja...que no sé a què venia el teu poema perquè ja veus que tothom l'ha trobat d'allò més normal!

(i ara en serio)

Felicitats per posar les coses clares sobre la taula, sense embuts, i per crear polèmica (que encara que és lamentable, té el seu mèrit).

Mercè

...molt ben plasmada: la inseguretat de la noia que la condemna a la soledat i, en contraposició, la Núria, que sempre ho ha tingut tot i té dificultats per entendre els sentiments de la Sara.

I la pregunta del títol: quan arribes a la situació final, la Núria se n'ha anat i la Sara plora, et preguntes: amigues?

Jo també et demano que el segueixis treballant...de veritat que promet!

Per cert: què se n'ha fet de la història interminable que vas començar?

Una abraçada!
Mercè

i molt cruel aquesta manera de descriure la pobra princesa! jajajaj he rigut molt.

El moment en què li fa el petó i "puf!" no passa res. Genial.

M'agrada aquest humor negre i aquesta ironia que impregna els teus relats (inclosa la biografia, molt bona!!), és una bona manera de descriure aquest món podrit (per no dir "amorós") en què vivim.

Et seguiré llegint!
Mercè

el joc de paraules del títol i del final, i la descripció d'imatges i sensacions que et fan feliç, tot i ser d'allò més simples i fins i tot quotidianes.

"Corrent amb ella m'endinso entremig dels meus somnis. Cavalco a la velocitat dels desitjos amb la ment en blanc. Sense preocupar-me per res. Només mirant al meu voltant. Només sentint a cada moviment." és com un crit a viure valorant les petites coses, els moments de tranquilitat....M'agrada!

Ah, m'acabo de recordar que no et vaig contestar una pregunta que em vas fer en un comentari (fa mesos...però ja diuen que més val tard que mai!): el meu poble no és St Quirze (la idea d'agafar renfe per escriure és bona però no crec que la posés en pràctica...jajajajaj) és Parets. :-) Espero que l'any que ve ja comptaré amb el carnet de cotxe i la renfe s'haurà acabat!!

Mercè

Realment preciós. Estic totalment d'acord amb Grünewald, la poesia flueix i va avançant fàcilment, amb naturalitat. Sembla que surt tal com raja, però alhora està plena d'imatges molt ben cohesionades.
Felicitats pel poema!

Mercè

Ostres Tiamat! Quin final tan dur!
Relates perfectament la situació, des de l'objectivitat, sense entrar gaire en sentiments, però plasmant tota la sensació en aquell regust a la boca...una cosa molesta i que no saps d'on ve...
I precisament amb aquesta visió crec que encara generes més sensació d'angoixa, perquè sembla que mentre a una nena li passen coses horribles que la marcaran per sempre el món resta impassible, aixi com el narrador, explicant-ho tranquil·lament i amb pèls i senyals...
Un relat molt impactant, felicitats!

Mercè

Quin relat més divertit! No he llegit els altres participants al concurs, però crec que aquest mereix el premi! Ara ja no em sap tant greu que el meu pseudònim aparegui en blanc...podria haver estat molt pitjor! jejeje

Acabo de veure el teu comentari i t'he enviat un mail perquè m'expliquis de què es tracta. Espero no haver fet tard!

Mercè

que m'hagis comentat el meu poema, m'estava perdent escrits realment bons! M'he passejat una estona pels teus relats i m'han agradat molt.
Sobre aquest, tens raó, s'ha de ser valent per acceptar el què som i el què hem estat i per triar com volem ser. I a més de tenir raó, està expressat amb una bellesa encisadora! De veritat, tens un estil bonic i tendre, relats amb força però carregats d'emocions...
Per cert, de quin dia de setembre? Jo sóc del 5 :-)

Gràcies pel teu comentari, i per aquest preciós poema! Ara mateix se'n va a preferits, i et seguiré llegint!

Una abraçada,
Mercè

preciós. Descrius perfectament una situació límit, extrema soledat i massa fantasmes que t'acompanyen...i ja ho han dit per aquí baix, quanta raó tens...! ens han fet creure que el temps tot ho cura i resulta que només ho maquilla...i tot torna a sortir!

M'hi he sentit molt identificada -malauradament!- però de moment m'entestaré a creure que puc espolsar les pors i vèncer els fantasmes. De moment res de son etern!

Una abraçada,
Mercè

...que tanca el pis amb clau, que s'asseu al sofà a mirar la tele...(me la imagino, arraulida amb la manteta), que està trista però que decideix mirar endavant i lluitar pel què vol. I per si la lluna aquesta s'assembla a tu: ànims, a la merda la boira!

A mi també em va agradar molt veure't a la presentació. Tota una fada bona, en efecte! ;-)

Una abraçada!
Mercè