El primer capítol de la meva vida

Ja de ben petit sempre he estat el menys intel·ligent i àgil dels meus similars. I quan dic de ben petit em refereixo a quan era de mida microscòpica. És a dir; quan era un capgròs blanc que vivia tranquil i feliç amb milions de companys dins un dels testicles del meu pare. Recordo que els meus amics sempre feien juguesques sobre quin seria el meu final. Uns deien que era tan gamarús que moriria enclastat a la goma d'un preservatiu. D'altres que, atrapat en un tros de paper higiènic Elefante, m'ofegaria amb l'aigua de l'inodor. Pocs, potser als que els feia més pena, pensaven que seria capaç d'endevinar que els tremolors de divendres a la nit serien els del coit de la concepció, però que, amb la poca força de la meva cua i la meva lamentable orientació, seria el darrer en arribar al destí desitjat: El, dur per fora i tendre per dins, òvul. La realitat però va ser una altra.

Efectivament, era divendres nit, i la llum de la lluna de Mallorca embriagava totes aquelles parelles catalanes que eren de viatge de nuvis. Bé, desenganyem-nos, el nostre satèl·lit comptava amb l'ajut del vinet i els xarrups del sopar. Com diu la gent que fantasmeja sobre el rotllet del cap de setmana anterior i ho volen fer anant directament al gra (o sigui al polvo); "una cosa va portar a l'altre i....." bé, em fa cosa imaginar-ho, però ja veig els meus pares nuets nuets com el nen Jesús de la nadala a l'habitació d'aquell hotelet de dues estrelles de Palma.

I mentrestant jo dins l'ou, no el de Colom perquè seria una anacronisme - i seré tonto però tinc l'EGB - sinó el del meu pare. Suposo que l'ou esquerra, perquè, aquesta, ser d'esquerres des del començament, com fumar tabac negre, és una tradició familiar per part de mare. Sé que desvio el tema de la historieta, però recordo un dominical i familiar dinar, on jo parlava de l'Esquerra Republicana i la meva àvia va dir: - "Aaaay que ilusión el Antonio. És como el abuelo. Metido en política y fuma Ducados"-. " ¿Que ilusión?" Si resulta que el meu avi es va passar mitja vida a la presó per militar al PSOE i, per culpa del tabac, va morir mentre en Felipe González jurava el càrrec de Presidente!

Bé, tornem al tema. Com anava dient, jo, el més gamarús, pallús, passerell i cua-curta dels espermatozoides de l'ou esquerra del meu pare, vaig sentir que algú deia:

- Preparem-nos que hi ha polvo i m'ha dit una neurona que és cosina d'una cèl·lula que està casada amb una pestanya que treballa a l'ull dret, informació de bona tinta per tant, que no els queden preservatius. O sigui que, companys, a l'atac i "homosexual el darrer"- (Nota de l'autor: l'expressió original ha estat degudament esmenada per tal d'evitar qualsevol tipus de llenguatge políticament incorrecte).

- D'acooord.....
- No, tu no Rudolf, que llavors t'aprofites.

I ja veus, jo allà empenyent als i sent empès pels meus companys d'ou - no de COU, que el vaig passar més tard i copiant - per tal de ser el primer en sortir i aconseguir el nostre particular viatge cap a Itaca. Total, que després d'una hora de sacsejades (Segona nota de l'autor: Això és tradició familiar per part de pare; quan bevem massa ens costa una mica acabar la feina), aconsegueixo ser el primer en sortir. I dic:

- "Bieeeeeeeeenn!!!!"

I sento:

- Buuuuuuuuuurro! Que a última hora ha fet marxa enreraaaaaaa.

I jo, que ja em veia la mar de feliç i content navegant dins els conductes vaginals de la meva futura mare, resulta que em trobo tot solet volant dins una fastigosa massa blanca que resulta que es deia semen i preguntant-me perquè collons - mai millor dit - la Santa Mare Església no prohibia el coiptus interruptus.

Però coses de l'atzar, o coses de la vida en aquest cas (Tercera nota de l'autor: "jua-jua-jua" quina gràcia que em faig), quan ja estava a punt de morir enclastat contra els llençols del llit d'aquella habitació nupcial, m'agafo al primer que em trobo: Un pèl. ¿Un pèl? Sí cony; un pèl ! Un pèl de cony. El de la meva mare, per ser més exactes

Amb la cua enroscada a aquella liana femenina cridava:

- "Ayudaaaaaaaarme, sacadme de aquí, que me caaaaaaaigo"

Els meus col·legues, aprofitant que el meu pare no portava calçotets i miraven pel foradet del.......(Quarta nota de l'autor: Bé, ja prou d'anatomia que estem parlant del meus pares)...... em deien coses del tipus:

- Burruuuuu, atontaaaaat, capsigraaaaaaaany....
- I ara que t'agafa parlant en castellààààà?
- No volies ser el primer? Doncs espavila't que ja ets grandeeeeet !

I jo que, amb la cua penjant a l'abisme insular, pensava: Que soc grandet?, però si soc una cèl·lula amb cua ! Que, per què parlo en castellà? I jo que sé, ¿no ho feien així els personatges secundaris al Coloso en llamas? I la cosa que és complicava perquè, maleït destí, sento que aquella senyora diu:

- Vaig al lavabo estimat.

- Collons!!!! Vull dir: cony!!! ja em veig de cap al wàter i devorat per una medusa de Cala Ratjada

Total que m'enrosco ben fort i començo a trepar pèl amunt com una mamba negra. I arribo a dalt de tot i, exhaust, m'adono que he de prendre la primera decisió important de la meva vida: Per quin dels dos forats?.....

.........i en aquell moment vaig recordar al gran científic i filòsof alemany, professor per la Universitat de Yale (YA te vaLE guapo) i doctor honoris causa per la d'Hamburg; Her Yens Weurrem Trozdia i la seva obra mestra; "Tu puedes y debes tomar las decisiones de tu propia vida. Manual del pito pito colorito paso paso - Ediciones Vespino." I va funcionar!!!!

- "Pito pito colorito dónde vas tu tan bonito a la acera verdadera pim pam fueeeeeera". (Cinquena nota de l'autor : Sort del mètode perquè sinó la meva vida hagués estat curta i una merda. Literalment és clar)

El que va venir després va ser un suplici... dos mesos i mig perdut i donant voltes; que si la matriu, que si l'úter, que si l'intestí gros, que si el petit - la meva mare es pensava que havia agafat un virus i tot - i pregunta aquí, demana informació allà, fins que un dia...

- "Buenas tardes, señora glàndula mamaria... para ir al óvulo?" - (Sisena nota de l'Autor: Ara em dirigia en castellà perquè allà resulta que eren de Múrcia. Sort de les pelis...)
- Óvulo óvulo...? por óvulo no me viene nada.
- Pues, coño, o me dá una pista o le va a venir la tercer regla desde que estoy aquí.
- Ahhhh. La tonta esa gordita i redondita que se larga cada mes en el tampax express? Si hombre. Tire para a bajo y luego verá un cruce...
- Sí... y?
- Posss no sé, a veces es a la izquierda y a veces a la derecha. Pero dése prisa que ayer noche le hicimos la fiesta de despedida. No veas que jartá de beber y reir. Dicen que hasta se marcó un trio con unos glóbulos rojos y se vé que se marchan juntos, tu......

Cap avall. I una altra vegada....- Her Yens ajuda'm. Pito pito colorito donde vas tu tan bonito a la acera verdadera pim pam fueeeera. Cap a l'esquerra un altre cop, acabaré com el meu avi - I l'esquerra, almenys aquella esquerra, era un passadís llarg i fosc on, per més que busqués i busqués, era impossible trobar-hi l'òvul. Desesperat, repenjat a la paret vaginal, quan ja em començava a formular les clàssiques preguntes existencials (Setena nota de l'autor: Ja sé que les sabeu però us les recordaré: d'on venim?, on anem? qui som?, qui és ell?, a què dedica el seu temps lliure? i existeix vida en altres cossos humans?), vaig sentir com algú plorava.

- Qui ets? Què et passa? - Vaig preguntar.
- Sóc l'òvul i estic trista perquè em vénen a buscar.
- Qui et vol mal? (Setena nota de l'autor: Fragment del diàleg inspirat - que no plagiat -en Els Pastorets)
- Una bruixa molt dolenta que es diu Frau Mens Truazzione. Com ha estat fent durant anys amb les meves germanes grans i farà amb les meves petites. A no ser que.....
- Que què?
- A no ser que vingui un príncep blanc i guapo amb una cua llarga i forta i aconsegueixi travessar les meves parets....
- Eeeeeeeh. Si soc jo el teu príncep blanc i guapo amb una cua forta i llarga!!!!
- Tu guapo? No em facis riure. I d'això en dius una cua llarga i forta? Però si ets un pixa curta
- Ja ho sé. - I també em vaig posar plorar......

Al cap d'unes hores d'explicar-nos les nostres vides i miracles...lo típic ¿no?:

-....resulta que a mi em va deixar la cèl·lula amb qui sortia pel meu millor amic, en Fábio, que resulta que tenia cromosomes argentins i que també resulta que tenia molt de "chévere palique boludo"...
- .... jo volia estudiar psicologia i treballar al hipotàlem, però els meus pares em van dir que havia de seguir la tradició familiar i ser òvul com les meves germanes.....

Doncs , xerra que xerraràs, ens varem començar a caure bé. Ja se sap, és en les circumstàncies fatídiques quan neixen les millor relacions.

- Escolta. Saps que la teva cua és menuda però té alguna cosa especial?
- Sí?... i tu que a mi m'agraden les cèl·lules grassonetes com tu?
- Puc dir-te una cosa?
- Síiííí...
- Saps que tinc un defecte de naixement?
- Quin? Ets com la terra? No del tot rodona? Parles català i ets de Múrcia?
- No tonto... que simpàtic que ets. El que em passa és que tinc un tros de paret que és molt tendre. Per què no proves d'entrar dins meu per aquí?
- Ah "falens"
- Però afanya't que començo a sentir una veu vermella que diu "ya estamos aquiiiiii"
- Em sembla que l'he vista aquesta peli, ¿no va d'una nena que una nit es posa davant la tele...?
- Vols callar i penetrar-me d'una vegada estimat?

I ho vaig aconseguir. Amb algunes dificultats, és clar:

- ...així no que em fas mal, poc a poc, ara, per aquí no, puja una mica més, aaaaixò, molt bé per aquí, sí sí sí sí, per aquí, continua mmmmmmm no paris, no paris, no paris, síííí, m'agradaaaaaaaa...

I aquell va ser el començament d'una gran relació. També l'he vista la peli; va d'un senyor amb gavardina que té un bar a Casablanca i que està enamorat d'una señora que també l'estima però que ha de marxar a París... d'acoooord, ja paro.

I la bruixa F
rau Menz Truazzione va arribar massa tard. I féu mitja volta al veure que la meva amiga estava fecundada. Fecundada per mi!!!! Foteu-vos mals amics dels collons. No dèieu que no ho aconseguiria?...doncs mireu, aquí estic, mateu-vos a palles, no, millor mateu-vos en una palla !!!!... (Vuitena nota de l'autor: jua-jua-jua, de nou em faig gràcia. Visitaré un psicòleg i/o canviaré de camell)

I van estar nou mesos molt macos. La meva amiga i jo erem molt feliços i ens enteníem molt bé. Era, era... era com si fóssim una sola persona.

- Serem un nen. Oi que sí estimat?
- Tonto. Tu el que vols és ser futbolista, no?
- Síííí. I davanter centre del Barça
- D'acord però tindrem el ulls blaus i serem una mica sensible
- Està bé, però no molt eh? Que llavors les noies ens ho faran passar malament.
- No pateixis per això, encara falta molt. Escolta; fumarem Ducados i serem d'esquerres com el seu avi?
- D'acord però també una mica del tot separatistes, que viurem a Sabadell.
- A Sabadell? Amb el que a mi m'agrada el Maresme.
- Ja anirem a la platja de tant en tant.
- "Iupiiii" i hi portarem a les nuvietes a fer fideuàs i a nedar en boles.
- En boles? Una mica del tot separatistes? Saps que allà fora la cosa no està tan fàcil?
- No pateixis estimada. Quan tinguem uns sis o set anys es morirà el fill de puta del... ¿com es diu? sí dona, el de la cançó aquella que diuen que no té lletra però que sí que en té. Com feia? mmmmm... Francu?, això Francu: "Francu Francu que tiene el culu blancu, se lo laba con jabón y le queda marrón" Total que el tal Francu és morirà i al nostre país hi haurà una mica més de llibertat.
- Serem independents? Com Argèlia?
- No ben bé....
- Doncs què? Què serem?
- Tindrem una autonomia simètrica, amb aspiracions a l'asimetria i al federalisme, federalisme constitucional catòlic i ben entès és clar, però serem molt feliços perquè resulta que també serem súbdits d'una família reial molt "campetxana" i hi haurà cafè per a tothom i...
- Eeeeeh?
- D'acord, oblida el que t'he dit...

I així passaren els dies, les setmanes, i els mesos. Allà dins, els dos convertint-nos en un nen a qui no sabia el que l'esperava. I a fora, a fora aquella cada cop més immensa panxa, un senyor amb ulleres i bata blanca es preguntava què havia passat.

- Senyora Emília. Ha fet bé els càlculs?
- Sí doctor Simó. Ho he calculat i aquest nen ja hauria d'haver nascut. El darrer cop que ho vàrem fer va ser a Mallorca.
- Poca vida sexual eh?
- És que vaig agafar una gastroenteritis. Al Clínic deien que tenia un virus amb cua o alguna cosa així.
- No sé, Sra. Moreno, sembla com si la concepció hagués durat tres mesos ... Bé, l'important és que el nen neixi sà. Perquè, ja sap que serà un nen, no?
- Sí. I li direm Antoniu. O Toni ja veurem.

I com deia, així anaven passant els mesos, fins que un dia vaig veure una llum al final d'aquell túnel tant estret. Com en aquella peli del tiu que es mor i... d'acord, perdoneu, aniré al grà. Doncs vaig veure aquella llum, que a la peli representava el cel... perdó perdó perdó continuo, i resulta que allò era el món exterior, i quan hi vaig treure el cap vaig entendre que allò no m'agradaria. Que hauria d'anar a escola i després a l'institut i també a la universitat i a treballar i que tindria desenganys amorosos, i que no acabaria sent el davanter centre del Barça, ni tampoc ric ni guapo i... i mentre lluitava contra les mans del metge que intentava portar-me, quina ironia, a la vida i contra els esforços que feia la meva mare per expulsar-me del meu paradís embrional - Empenyi empenyi, senyora. Emília que aquest cabró vol tornar a entrar -, vaig sentir una veueta que m'era familiar... Era la del pèl. El mateix pèl que mesos enrere m'havia salvat la vida i que ara em deia:

- Eh xavalote. Surt i gaudeix (Novena i darrera nota de l'autor: Frase, aquesta sí, plagiada d'en Johan Cruiff. 20 de maig de 1992 als vestuaris de l'Estadi de Wembley) que tampoc està tant malament això d'aquí fora. Sí, no seràs el "pichichi" de la lliga espanyola ni màxim golejador de la selecció catalana i, a més, et trencaran el cor moltes vegades... però valdrà la pena haver-ho viscut.

Sabadell, 13 de març de 1969.