Paaam!

Un relat de: Toni Viadé i Moreno

Avui l'Eduard, com ha estat fent sis cops per setmana durant els darrers vint-i-cinc anys de la seva vida, s'ha assegut a la seva trista, metàl·lica i setantera taula que acumula pols a la rebotiga de l'oficina de Correus i Telègrafs on treballa. Ho ha fet a les vuit i dos minuts, després d'haver entrat per la porta d'empleats, penjat la jaqueta al seu taquiller, i donat tres "Bon dia"s als companys del mostrador. S'hi ha trobat la diària pila de certificats retornats, l'ha col·locada a la banda esquerra de l'escriptori i, només aclucant un ull (té aquesta curiosa i inútil habilitat), ha calculat a quina velocitat haurà de treballar per acabar la feina exactament a les tres menys dos minuts. Després ha mirat el rònec calendari daurat que és penjat a la paret, girat la rodeta del datador, obert la capseta del sucador de tinta, mullat el segell, agafat el primer document de la pila amb la mà esquerra, aixecat el segell-datador amb la dreta i....Paaam !

Paaam ! (Destinatari incorrecte) A l'Eduard no li agrada la, extremadament monòtona, feina que fa. Però, ja de ben petit, li van inculcar que val més tenir una feina avorrida però segura, que pardalets al cap i patiments a final de mes. De ben segur que si els seus difunts pares haguessin intuït que, vint-i-sis anys després, la vida del seu fill clarejaria menys que una bombeta de 40 watts, no l'haguessin empès a fer les oposicions de funcionari de l'Estat.

Paaam ! (Destinatari absent) L'Eduard no és casat ni té xicota. De fet, amb l'única dona amb qui intercanvia més de sis frases seguides és amb la seva companya de feina Guadalupe. Fa temps, molt de temps, que està secretament enamorat de la flaira que desprenen els seu cabells recollits en un monyo. Però la Guadalupe (la Guade de recepció), va acabar cansant-se de la timidesa de l'Eduard i casant-se amb el carnisser del barri que la rondava grollerament.

Paaam ! (Destinatari desconegut) L'Eduard, com la tieta del Joan Manuel Serrat, només té els fills dels seus germans. Se'ls estima molt i pensa fer-los hereus del pis de l'Eixample on viu (o "on veu"...com passa la vida), del pla d'estalvis i dels àlbums de segells quan un càncer de pulmó, un autobús amb les pastilles de fre gastades o un tedi suïcida se'l endugui a un cel que, com que ni hi viu ni el veu, no es creu. Fa massa dissabtes solejats que en Nil i el Pol s'han fet grans i les cames de filferro de l'Eduard ja no li permeten jugar-hi a pilota. Fa massa "dies de la mona" que en Nil i el Pol s'han adonat que el tiet Edu no distingeix el Shin Chan del Doraimon. Fa massa temps que, cada minut que passa amb ells, és menys Tiet Edu i més Oncle Eduard.

Paaam ! (Adreça desconeguda). L'Eduard gasta els matins de diumenge voltejant les parades de segells del Mercat de Sant Antoni i les tardes planxant i ordenant les, acabades de comprar (o de canviar), estampes de països exòtics que mai no visitarà. Cap allà quarts de nou, desa els àlbums cuidadosament, es prepara el sopar (una truita a la francesa i una peça de fruita del temps), endolla la ràdio i sent com el Carrusel Deportivo l'informa dels resultats de la travessa i li recorda que, la setmana que demà comença, ho tornarà a fer en dilluns laborable.


Avui l'Eduard, com ha estat fent sis cops per setmana durant aquests darrers vint-i-cinc anys, anava a aixecar-se de la seva trista, metàl·lica i setantera taula que acumula pols a la rebotiga de l'oficina de Correus i Telègrafs on treballa. Ho anava a fer a les tres menys dos minuts, just abans de donar les tres "Bona tarda"s als companys del mostrador, de posar-se la jaqueta i de sortir al carrer per la porta d'empleats. Però l'Eduard acaba d'adonar-se que ha estat segellant tots els certificats de la pila diària amb una data errònia. Ladurícia del dit gros han provocat que tota la feina feta portés impresa una data de fa quinze anys. S'ha assegurat del seu error mirant el rònec calendari daurat que és penjat a la paret i ha desitjat amb força que, tot plegat (no només aquelles darreres hores), es tractés d'un llarguíssim malson del qual, tard o d'hora, en despertarà.

Per aconseguir-ho, ha aclucat els dos ulls i ha somiat amb brevetat que era al llit flairant i acariciant els allargassats cabells de la Guadalupe i sentint les matineres rialles dels cosins del NIl i del Pol. També ha imaginat que sí, que aquell dissabte al matí, també aniria a l'Oficina de Correus i Telègrafs, però que hi entraria per la porta dels clients, que no penjaria la jaqueta, que no hi hauria cap "seu taquiller", ni cap "seva trista, metàl·lica i setentera taula", que només donaria un "Bon dia" i que ho faria a una altra "Guade de recepció" diferent, que li mostraria el seu D.d'I. i que, metre esperaria que li portés el 37è fascicle del col·leccionable "Sellos del mundo", observaria com un altre Eduard estaria segellant els certificats retornats. Però, finalment, l'Eduard de veritat (el dels ulls oberts, el de la món real) no ha tingut més remei que aixecar les humitejades parpelles i fer-se a la idea que tot allò no era un malson sinó un simple error administratiu. Un simple error administratiu tant fàcil d'arreglar com impossible d'escapar...Paaam ! (data i vida errònies)

Comentaris

  • pèls de gallina amic...[Ofensiu]
    perunforat | 25-09-2010

    directe, amb el to aquest teu...Quants paaaam's que fan del teu text un relat quotidià titllat de vides...

  • T'ho has guanyat[Ofensiu]
    Esquerrana | 14-02-2008 | Valoració: 8

    Au va, t'ho has guanyat...un parell de relats i t'he posat entre els meus favorits....Aquest m'ha fet somriure també però m'ha donat en què pensar....el protagonita s'assembla al meu germà!!!

  • Molt real[Ofensiu]
    mimí | 06-01-2008 | Valoració: 10

    Esperem que hi hagui poques persones com l'Edu, que s'avorreixin de la pròpia vida i sapiguen gaudir...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: