L'escriptor amateur i l'escriptor consagrat

L'escriptor amateur observa les ampolles de licor plenes de pols però perfectament arrenglerades sobre les prestatgeries que hi ha darrera el cambrer que està eixugant un got. De fons, uns talibans bombardegen Catalunya des de la COPE. Fa un parell d'hores que és assegut al tamboret d'aquell bar tant cutre. No espera ningú. No ha dit ni mu ni al cambrer ni al client que, amb urgències i corbata, ha entrat, s'ha pres un cafè d'un sol glop, ha deixat un euro sobre la barra i ha desaparegut per on han entrat. L'escriptor amateur és allà sol perquè tots els seus amics són imaginaris i l'únic parent viu que li queda és sa mare. Però sa mare malviu el final de la seva existència postrada en una cadira de rodes. La visita al sanatori cada quinze dies. Ho fa més per costum que per altra cosa perquè l'Alzeimer els distancia infinitament les converses. L'escriptor amateur només es sent còmode dins el seu univers de ficció i solitud. Durant l'estona que porta al bar ja ha inventat una dotzena d'històries. Ha creat un amor no correspost entre el cambrer i la madura venedora d'assegurances de la taula del fons, ha transformat les ampolles plenes de pols però perfectament alineades en soldats de la segona guerra mundial esperant que en Patton els passi revista, ha descrit, amb un detall esfereïdor, com el client amb urgències i corbata morirà atropellat per l'autobús que acaba el seu trajecte davant l'edifici on viu la madura venedora d'assegurances. Però també s'ha vist a sí mateix en un futur no gaire llunyà. L'escriptor amateur és sap genial i un de moment incomprès narrador que col·lecciona tristes desfetes socials. Es creu el Charles Bucowsky de la literatura catalana. L'escriptor amateur creu que morirà d'alguna malaltia ben literària com la cirrosi o la follia. De fet, pensa que el món volteja el sol i no la seva ploma per un lamentable error de càlcul, que cada història que inventa, frase que escriu o personatge que pareix és un pas més en el camí que el durà al somiat èxit literari i al posterior reconeixement social. Quan això passi, farà genoflexionar els incultes editors que encara no són capaços de percebre la sublimitat dels seus relats, per Sant Jordi es follarà amb violència i abandonarà sense miraments la madura venedora d'assegurances després d'estampar-li una dedicatòria plena de tòpics a la primera plana de la seva darrera novel·la, acceptarà, amb exagerada condescendència, fotografiar-se al costat del cambrer que eixuga el got i que fa hores que se'l mira amb cara de "pren-alguna-cosa-més-o-fot-el-camp-pringat" i rebutjarà la proposta de fer de tertulià al programa de ràdio des d'on, cada matí, es repel·leixen a base d'humor les bombes que els talibans llancen sobre Catalunya des de la COPE.

En canvi, l'escriptor consagrat pren un gintònic a la barra del bar de disseny on és el flanc de totes les mirades i de cada un dels xiuxiuejos. Hi ha quedat amb un preciosa periodista del setmanari "World's writters" que ha vingut des de Nova York per a entrevistar-lo i per passar-hi un cap de setmana a Cadaqués. L'escriptor consagrat fa temps que veu que, amb la vida que duu, és molt difícil inventar trames amb les que enteranyinar les novel·les que ha cobrat per avançat. Però l'escriptor consagrat no enyora gens ni mica la vida que duia quan era l'escriptor novell...quan, assegut a la barra d'aquell bar tant cutre, en tenia prou amb un parell d'hores per inventar una dotzena d'històries.