EL PEP DELS ROVELLONS

EN PEP DELS ROVELLONS
En Pep vivia a pagès, amb la seva dona i els sogres, a la casa anomenada "cal Trist", en un paratge boscos, al mig de la serra de Collserola.
El mot de la casa, no se l'hi esqueia gens a aquella família, tots plegats eren molt alegres, bona gent i molt cordials amb els veïns.
Des de dalt de la muntanya, es podia divisar el mar; tota la costa Barcelonesa quedava a l'abast dels seus ulls.
Mirant cap a l'esquerra es veien les torres de Sant Adrià del Bessos; gairebé enganxada amb Barcelona, es divisava Badalona; el Port de Barcelona quedava a la dreta de la seva imatge; a continuació s'intuïa tota la costa del Garraf.
El bosc era de pi negre, i els rovellons s'hi contaven per centenars.
La gent marxava a la muntanya els caps de setmana, ningú se'n adonava de que a prop de casa hi tenien aquell tresor!
Els sogres tenien parada al mercat, i les dones la feien rutllar d'allò més bé.
Els homes, hi col·laboraven, en portar el gènere des del born fins el mercat, i allà hi deixaven les caixes, molt de matinada, perquè les dues dones poguessin començar la venda de fruita i verdura molt d'hora del matí.
Tenien una clientela molt selecta, senyors de Barcelona, que fins hi tot feien anar a les minyones a comprar...!
El sogre era pagès, per això, molta de la mercaderia que es venia a la parada, era de la seva pròpia collita.
En l'època d'estiu, no hi mancaven els enciams, les cebes, els tomàquets, la mongeta tendra i les bledes, tot plegat, collit de l'hort, una hora abans d'obrir la parada.
Això a la gent li agradava; qualsevol menjava verdura sortida d'una cambra frigorífica!
En Pep, que feia de paleta, durant el més de setembre, abans de començar la jornada laboral, marxava amb la cistella cap a un bosquet que hi tenien a mitja hora de camí de casa.
Amb molta traça, anava resseguint totes les rovelloneres que coneixia, fins que omplia la cistelleta; seguidament, marxava gairebé corrent fins el mercat, on la seva dona l'esperava amb quatre calerons a la butxaca que li canviava per la preuada cistella.
En Pep, feia un petó a la seva dona, i marxava tant content, camí de la feina, amb la tranquil·litat de saber que portava uns calerons per a les despeses d'aquell dia.
Compraria un paquetet de tabac, que ell mateix s'enrotllaria, al migdia prendria un cafè al bar, i la resta els posaria en una caixeta que guardava a sobre de l'armari de l'habitació, per si els hi venia algun mal de ventre!
Durant dos mesos ben bé, cada matí feia el mateix trajecte, i el cistell de rovellons, ja el tenien venut abans d'obrir la parada.
Un dia en arribar al mercat, se'n adonar que una pila de gent mirava cap el bosquet dels seus rovellons, tothom comentava la columna de fum que d'allà en sortia.
En Pep esgarrifat, va entrar al mercat amb la cistella, i blanc com la cera, li va dir a la seva dona: - He cremat el meu bosquet! Una maleïda cigarreta que he deixat mig apagada per les presses de baixar, deu haver estat la causa.
- Vaig a reclutar una bona pila d'homes, miraré que la desgràcia no arribi gaire lluny!
En Pep va començar a cridar els homes pel seu nom, tots els que coneixia, i els va explicar les causes d'aquell foc; de seguida van pujar tan de pressa com van poder al bosquet; amb l'ajuda de branques dels arbres i amb carretades de sorra, de seguida varen controlar aquelles maleïdes flames.
Pobre Pep! No es podia treure del cap, que per culpa d'una maleïda cigarreta, havia estat a punt de causar una desgràcia ecològica sense precedents.
A partir d'aquell dia en Pep, tant bon punt sortia del mercat, marxava cap a casa a posar tots els calerons que li donava la seva dona, a la caixa de sobre de l'armari; no deixaria que un mal vici s'interferís en el seu afer diari.
No va calgué que el metge li ho prohibís, ni que un dia la tos li fes deixar les cigarretes, el sentit comú el varen fer guanyar una batalla que tot sol no hauria estat capaç de fer.
En Pep dels rovellons, estimava la seva pròpia vida, tant o més que la natura!
FI