El fill del sabater

El nen puja a les golfes amb passes lentes, però fermes, esmorteint els gemecs de la vella escala de fusta. Avui és l'aniversari del pare.
L'escala trontolla però el nen va decidit, amb una mirada inquieta i lluminosa que fins i tot fa clarejar les golfes. Buida el bagul que conté andròmines del pare, cartes lligades, velles fotos de fer el soldat, el rellotge aturat en un temps pretèrit, els documents tacats de temps i d'humitat... i el paquet embolicat amb paper de periòdic retolat amb misèries de dies antics. L'obre, olora la roba i pensa en les boles que la mare utilitza per espantar les arnes dels jerseis. S'embolica tota la roba sedosa a la cintura, atrapant-la entre el pantaló de pana i la samarreta de pelfa, sota el jersei de punt d'arròs, color canyella, que va fer-li la mare. Trontollen les fustes de les golfes. Torna a baixar per les escales, lleuger, té la vitalitat d'un nen que encara va a escola, i que es fa gran a esgarrapades. Quan grinyolen les escales alenteix el pas, no vol despertar la mare que avui ha plegat tard de la costura. Obre el forrellat de la porta petita i surt al carrer. Ajusta la porta sense tancar-la del tot, pensa tornar-hi.
A Sant Miquel toquen quarts de cinc de la matinada. El poble és un cau negre amb parets de calç. El cel, puntejat per algun estel que juga a fer pampallugues, és encara d'un blau ennegrit i lluent com les sabates que el pare enllustrava. El nen camina arraulit contra les parets de calç que coneix de memòria. Atansa les mans al cos i nota la roba embolicada, i mira el cel i somriu als estels com ningú no li ha ensenyat a fer, hi ha coses que s'aprenen en solitari. Avui el pare en faria quaranta, li va dir la mare l'altre dia. Està a punt d'acomplir el desig del pare, tants cops va sentir-lo mentre sopaven: "l'he de veure, l'he de veure un dia, noi, t'imagines que finalment torni la tricolor a la balconada?" I el nen no s'ho podia imaginar perquè ell no ho entenia, no ho ha entès mai, ni tan sols ara, però si el pare li deia, era ben cert. Al nen no se li ha acudit cap altre regal d'aniversari, què li pot regalar al pare que ja no hi és, no hi ha res que ell pugui veure... de fet, pensa, què necessita un mort?
Baixa pel carrer de l'Aigua caminant sota les balconades cobertes. Ara passa per la Farinera, li fa por aquella casa, sempre li ha dit la mare que se n'allunyi com de la foscor. Les persianes verdes de la casa, desplegades sobre les baranes de ferro oculten els geranis que de dia disfressen de color el poble. Es refrega contra la calç de les parets i el blanc forma clapes en el jersei color canyella. Les sabates gastades van lleugeres per les llambordes humides. De tant en tant llisca, però no cau, i si cau s'aixecarà ràpidament, com tots els nens, però la mateixa força que duu a sobre no el deixa perdre el control de les passes.
Pel carrer del Pou sent estossegar algú i es queda quiet igual que quan els darrers dies el pare estossegava fort i envermellia tot dient que no era res. Entre les persianes veu un llum encès, i sent com tornen a estossegar. Li fa por que algú mori en aquell moment, la tos i la mort fan una parella trista, sempre diu la mare, i ell també ho creu. Se sent un petit tràfec de passes, i remor llunyana de paraules a cau d'orella, tot se sent en la nit. El nen s'oculta a l'ombra d'una balconada i alça els ulls a l'aire mirant la finestra il·luminada. Quan la bombeta s'enfosqueix, respira alleugerit i continua caminant més àgil que abans, trepitjant-se les velles sabates menjades de la punta i el taló, apedaçades per la sola, potser són les darreres que el pare li va adobar. Recorda encara com l'home clavetejava hores i hores, per això, malgrat que les seves sabates siguin velles sempre les durà, encara que li creixi el peu, li ha dit a la mare, i la mare ha rigut tot dient-li que això no pot ser, que li faran mal, "com ets de primavera, criatura". I ell diu que mai no li faran mal; encara no sap que hi ha massa coses que fan mal.
El pare sempre havia apedaçat sabates i sabia de memòria les passes del poble. Per això va conèixer de seguida les passes de l'home de la farinera i els altres homes que l'acompanyaven quan van venir a buscar-lo. Va sentir que s'acostaven pel carrer en plena nit de vòmits i de por. Quan el van retornar, ja quasi no era ni un home. Va refer-se de les ferides del cos, però mai no va refer-se d'una ràbia intensa que va rossegar-lo per dins i li va deixar una tristor gelada que només l'arribada del nen li esborrava de tant de tant. El nen no ha vist mai tot això que el pare li explicava, mai, però ho ha sentit tantes vegades que sembla que fins i tot li ha passat a ell; de tant en tant passa això, una vida que no és teva de cop i volta et pertany, com si l'haguessis viscut, i ja no te'n pots desprendre.
Toquen les cinc a Sant Miquel. Les campanes l'ensordeixen com els estossecs d'un malalt. Creua el carrer de les Bruixes, es troba amb un gat que travessa àgil el carrer, s'aturen tots dos uns breus segons amb les mirades fixes: el nen, com si hagués presenciat un mal presagi; el gat, il·luminant els ulls com dos fanals i arquejant el cos com si hagués vist el dimoni, després es perd entre les ombres; el nen l'oblida. Sent passes i es diu a si mateix que són les seves, tot per fer-se el valent, ell encara no coneix les passes del poble. Aquell carrer sempre l'espanta, deu ser el nom i les històries que expliquen altres nens de l'escola. Abans de deixar el carrer fica els dits en els forats que han trencat la pedra a la cantonada, igual que fa sempre amb la colla per donar testimoni de les restes de metralla, com si fessin un conjur.
Quan deixa el carrer es gira per mirar com és d'imponent l'arc que tanca el carrer de les Bruixes i sent un calfred de por. Però ara no és hora d'entretenir-se en cabòries, no pot defallir. Allà el té, finalment: el Passeig de l'Ajuntament.
Les llambordes del Passeig llueixen d'humitat; podria emmirallar-s'hi, però no té temps. Mira totes les persianes i pensa si deu haver-hi algú despert, però no s'insinua cap llum ni sent cap estossec, només de nou li sembla sentir passes i es convenç que això ho fa el silenci. La balconada. Lluitarà de valent, com va fer el seu pare poc abans que l'agafessin. Ho aconseguirà.
Arrossega amb força un dels bancs de sota els arcs, l'acosta a una de les columnes, el banc trontolla contra les llambordes i se sent una persiana. Queda acovardit. Atura el banc. Es fica sota la porxada. Un altre llum en la nit. Li sembla que avui ningú no treballa perquè és diumenge, ja és diumenge; l'aniversari del pare. Els dies de festa, la mare el deixa dormir una mica més perquè encara és petit, diu sempre la mare. Però aviat, quan faci els dotze, ja haurà de treballar, encara li queden un parell d'anys. Ja sap què farà perquè té totes les eines del pare: adobarà sabates. De fet ja ho fa una mica, s'entrena amb les sabates dels veïns i ho fa prou bé, això diuen, i se sent gran, important, un home; ell vol ser un home.
El llum desapareix. Surt de sota les arcades i després torna, poc a poc, a arrossegar el banc, i s'atura a cada passa, el moment li sembla etern. Ja té el banc col·locat. S'enfila agafant-se fort a la columna amb les mans ossudes, arrapa el seu cos esprimatxat contra la calç, i el jersei ara ja sembla color canyella esmorteïda. Agafa empenta. El cos comença a separar-se del banc. Sua i esbufega. El seu cos prim és més fort del que sembla. Està esgotat. Ja està. Arriba a la volada del balcó, aconsegueix agafar-se a les lloses, a la barana forjada, s'agafa fort, doblega la cintura damunt el passamà i vincla el cos dins la balconada. Ja ho té.
Va a l'asta, deslliga els fils amb la mateixa precisió amb què comença a adobar sabates i afluixa el drap, fa un manyoc i el llença al terra del passeig. Es desembolica la faixa tricolor de la cintura i la lliga a la corda del pal de la bandera. La desplega fent anar els braços prims i decidits, fa els mateixos gestos que feia el pare per explicar-li com ell ho havia fet. De cop, el to violaci de la franja inferior transparenta un cel que comença a obrir-se amb timidesa per orient. Els ulls li llueixen amb una espurna de malícia i entusiasme, ho podrien il·luminar tot. Mira el cel. Només un estel se'l mira encara, deu ser el darrer, pensa. I ja no sap què fer-ne. Mira el poble, respira, s'eixuga la suor amb la màniga. Baixa relliscant per la columna, es fa tard. Torna a deixar el banc al seu lloc, sembla que no hagi passat res, només l'horitzó violaci mentre el nen s'allunya, delata que res no és igual.
A Sant Miquel toquen quarts de sis. Arriba al carrer de les Bruixes i s'atura per mirar la bandera de lluny. Mentre ho fa, s'espolsa la calç que ha anat atrapant al llarg de la matinada. I del carrer fosc li arriba una fredor desconeguda als canells i sent l'alè d'una riallada eixuta. El cel violaci s'amorteix lentament i ara el poble i el cel es tornen d'un negre tan lluent com el xarol dels tricornis que se l'emporten.

Lídice