El Duc- XIII Capítol (La Sala de la Llum)

“Haureu d’anar a Montoro, allí una revelació us portarà a la llum”. Aquesta frase colpeja una i una altre vegada el pensament dels quatre templers. “...Una revelació us portarà a la llum”
El camí es fa llarg i els templers acampen a uns pocs quilòmetres del poble en un turó des de el qual poden veure el riu Guadalquivir que mansament rellisca cap el seu destí, Sevilla i el mar.
Han acampat a les afores doncs tampoc és molt segur endinsar-se en mig de la gent encara que dominin l’idioma a la perfecció. L’endemà investigaran que poden trobar, a veure si esbrinen quina és aquesta revelació.
Quan és mitja nit i cadascun d’ells està meditant en el que podrà passar el dia següent, en Fabián crida en veu alta...
- Mireu allà al cel, mireu companys! Un estel està caient!
S’aixequen i miren cap a on senyala. Tots queden amb la boca oberta al veure que un meteorit està caient cap a on són ells. La seva expressió va canviant al observar que potser caigui més a prop del que ells voldrien. A corre-cuita comencen a corre cap els seus cavalls i surten al galop just quan la bola de foc cau a uns cent metres de on són. Una tremolor sacseja el terra i els cavalls espantats fan caure als seus genets. Pocs segons després, tot està en calma, com si res hagués passat.
Encara des de el terra poden veure com els seus cavalls fugen muntanya amunt. Després miren al altre cantó cap a on ha caigut el meteorit i tan sols poden observar una petita llum que surt del bell mig de les bardisses. Un a un es van aixecant i sense dir res caminen cap a ella.
A mida que s’hi acosten veuen que hi ha dibuixat amb foc un cercle al terra i al mig una bola que emet una llum molt blanca però que no els hi fa mal als ulls.
Quan arriben quasi al llindar del cercle, no saben perquè però cada un d’ells s’ha posat en un punt que tots quatre formen una creu. Passen uns segons i una veu els ressona dins del seu cap... Acosteu-se... Els quatre templers estan embadalits i com portats per una força desconeguda travessen el llindar del cercle.
Només travessar-lo els sembla que han entrat a un altre món, un món tan sols de llum. Ningú veu a ningú, tan sols la llum els envolta i poden observar que la bola blanca que hi havia al bell mig del cercle ara és de color vermell com el robí que van trobar a Fuencaliente. Quan s’acosten cada cop es fa més gran. Ells tenen la intenció de fugir, però els seus peus no els responen i són engolits per l’esfera vermella. De sobte tot es fa fosc i després a poc a poc la claror torna i es troben en una gran sala plena de llum. Les parets semblen transparents, com de cristall, però no es pot veure res a través d’elles. Don Julián s’acosta a una d’elles i veu aterrit que hi ha homes de diferents èpoques atrapats amb cara de terror.
- Mireu companys! Han estat engolits per les parets i han quedat atrapats. Crida en Julián.
- Aquí n’hi ha més! Contesta esglaiat Don Nuño.
Tots ells exploren aquelles parets de terror, què haurà passat ? I perquè han quedat atrapats? N’hi ha a cents. A poc a poc els templers es van reunint al que sembla el centre de la gran sala. En ella no hi ha res. El terra és blanc com la neu igual que el sostre. Set columnes transparents com les parets aguanten la volta d’aquella misteriosa construcció. Llavors és Don Rodrigo el que ho veu...
- Ei, amics, mireu que hi ha a dins de la columna!
Els altres tres templers s’acosten al seu company i poden observar estranyats que a dins de la cristal•lina columna hi ha un estrany aparell...
- Què deu ser aquest aparell tan estrany. Demana Don Fabián.
- És una brúixola. Exclama Don Nuño.
- Però perquè serveix? Pregunta Don Rodrigo.
- Aquest aparell senyala sempre al Nord, el vaig veure a terra Santa per primera vegada. El portava un viatger que venia de Catai (Xina) i tot els que la veiérem quedàrem impressionats. Però no n’he tornat a veure cap més des de llavors. El que no entenc és que fa aquí.
Don Nuño toca la columna i aquesta s’il•lumina. Tots fan una passa enrere, no saben que és el que pot passar. Llavors el mateix Don Nuño torna a tocar la columna i deixa d’il•luminar-se.
- Mira Don Nuño! En aquesta columna també n’hi ha una semblant. Crida Don Fabián senyalant un altre de les set columnes.
- Hi aquí n’hi ha una altre! Ara Don Rodrigo i Don Julián són els que criden al apropar-se a les altres.
Pocs moments després s’adonen de que en totes les comunes hi ha una estranya brúixola i totes al tocar-les s’il•luminen i després al torcar-les altre cop desapareix la seva llum. I és Don Nuño el que veu alguna cosa estranya...
- Ostres, hi ha set brúixoles, una a cada columna, però el més estrany de tot és que no totes senyalen al nord. Com pot ser això?
Una per una van passant per totes les columnes i poden comprovar que com diu Don Nuño hi ha diferents lectures de les brúixoles. Al Nord, al Nord, al Est, al Est, al Sud, al Oest, i un altre cop al Sud...
- Estic segur que això és una prova i tots aquests que estan atrapats a les parets no van aconseguir passar-la. Comenta Don Julián.
- Podria ven ser amics, però què hem de fer? Pregunta Don Rodrigo.
- Mireu en aquesta parets està escrit el que hem d’aconseguir.
Tots s’acosten a on està Don Fabián i poden veure que en la paret de cristall ha aparegut un escrit que abans no hi era...
- Hem de trobar les columnes que formin la “Rosa dels vents” Nord, Sud, Est i Oest les hem d’il•luminar, si estem encertats passarem la prova, sinó acabarem com aquets desgraciats. Explica Don Fabián.
- I després què? Demana Don Nuño.
- No en tinc ni idea, però tampoc podem sortir d’aquí, perquè no intentar-ho? Respon Don Fabián.
- Hi si al intentar-ho ens quedem atrapats en aquestes parets de cristall? Pregunta Don Rodrigo.
- Què prefereixes quedar-te aquí mirant i morint-te de gana? Respon Don Fabián.
- Bé doncs si esteu d’acord intentem esbrinar-ho, però no les toquem, segurament al il•luminar-se les quatre columnes que es creu són les correctes, si estàs equivocat provoca que et quedis atrapat a la paret de cristall. Serà millor primer buscar les columnes i després si estem d’acord fer que s’il•luminin i que Déu ens acompanyi.
Uns ens miren als altres i amb el cap fan senyal de consentiment. Llavors Don Nuño torna a parlar...
- Les columnes han d’estar en perpendicular. El Nord, l’altre banda el Sud, a la dreta del Nord hi ha d’haver l’Est i a l’esquerra l’Oest. Explica Don Nuño. Aquí tenim dues columnes seguides senyalant el Nord i no n’hi ha cap més o sigui que una de les dues és la correcte. Fabián ves a altre banda i en línea recta hi ha d’haver una que senyali al Sud.
Don Fabián va a les columnes contraries a les que ha dit Don Nuño...
- Una senyala al Oest i l’altre al Sud.
- Ara mira la que senyala al Sud i que sigui perpendicular a aquesta. Demana Don Nuño posant-se al mig de les dues que miren al Nord.
- La de la teva dreta és la perpendicular, és aquesta! Contesta Don Fabián.
- Bé doncs ja tenim el Nord i el Sud ara tan sols hem de buscar dues columnes perpendiculars que senyalin l’Est i l’Oest.
Don Nuño es queda a la que marca el Nord i Don Rodrigo a la que marca el Sud. Així tenen una perspectiva millor per veure les perpendiculars.
Els altres dos templers miren el costat dret de la columna que senyala al Sud, allí hi ha d’haver, si estan pel bon camí, una que senyali al Est. I en troben dues que hi senyalen.
- Merda! Exclama Don Julián. I ara què?
- Doncs sinó estic equivocat una de les dues en té una que senyala al Oest a l’altre banda. Diu Don Nuño.
Don Julián es queda en una de les columnes que senyalen al Est i Don Fabián va a la banda contraria a veure a on senyala aquella columna...
- Aquesta columna senyala al Sud!
- Doncs Don Julián canvia a l’altre columna que senyala al Est i si l’altre de la banda contraria no senyala al Oest estem perduts!
Així ho fan i Don Fabián mira a l’altre columna contraria a la que està Don Julián...
- És veritat! Senyala al Oest.
Ara tots quatre estan davant de les columnes correctes i poden veure que realment formen una creu “La Rosa dels vents”.
- I ara què Don Fabián? Demana Don Rodrigo.
- Si tots esteu d’acord, tal com ha dit Don Nuño tan sols hem de fer il•luminar les columnes.
Un a un van donant el seu consentiment i cadascú il•lumina la seva columna. Quan estan totes quatre il•luminades es miren els uns als altres esperant que aquell descobriment desencadeni alguna cosa més, però no passa res. El silenci i la respiració entretallada dels quatre templers omple la gran sala.
De sobte les columnes transparents comencen a parpellejar cada cop amb més rapidesa i tot d’un cop uns raigs de llum surten d’elles travessant el cossos dels templers i unint-se al mig de la cambra amb una explosió de llum encegadora. La cambra queda tan il•luminada que no es pot veure res i de cop la llum desapareix i els cossos dels quatre templers cauen al terra defallits. Passats uns minuts surten de la catarsi i poden contemplar que al bell mig de la sala hi ha una capsa de fusta. Quan es posen drets la capsa s’obre i una llum colpeja el sostre de la sala. Ells no poden moure’s i contemplen, com de les parets de la sala, surten els esperits dels que havien estat temptats per l’ambició de trobar el Sant Grial i un a un a través de la columna de llum que surt de la capsa travessen el sostre de la sala. Una vegada han sortit tots, la capsa es tenca i tot queda a les fosques.
Els quatre templers miren a munt i poden veure el cel ple de estels. Darrera d’un núvol treu el cap la Lluna, i els il•lumina. Tornen a ser al seu campament i els seus cavalls estan en el seu lloc. Tan sols hi ha una cosa que ha canviat. En mig d’ells hi ha la capsa de fusta.
Don Fabián agafa la capsa i a la llum del foc a terra, l’obra. Els seus companys s’acosten per poder observar que amaga aquella capsa que té tan de poder i veuen que a dins hi ha un disc d’or amb la rosa dels vents i al mig una brúixola que senyala al nord. Don Nuño mira el pergamí i pot veure que hi ha escrit un nou missatge “Set homes de cor pur, cinc guerrers, un pensador i un innocent, es trobaran a la porta del Nord i obriran els set segells del Laberint quan la Mitja Lluna besi a la creu més brillant”
- Però què és això de la creu més brillant? Pregunta Don Fabián.