Dilluns

No sap ben bé perquè, però es troba en una situació molt desagradable, quasi ridícula. Es dilluns, de nit, està en un turó proper al poble, a sota d'una enorme alzina tricentenària i el que era fins aquell precís instant el seu millor amic l'està assassinant, amb total impunitat, amb una merda de ganivet rovellat que havia vist milers de vegades al menjador de casa seva. Incomprensiblement el malparit no deixa de repetir, de manera obsessiva, el nom de la seva dona. Ell no entén res de res, però uns segons abans de morir, quan ja no té forces per lluitar, en comptes de veure passar tota la seva vida com en una pel·lícula, com li havien dit, se n'adona de què està esdevenint la víctima d'un crim passional i representa el paper de cornut.

-Merda!- és el darrer pensament d'ell- jo que volia aprofitar l'avinentesa per recordar el nom d'aquella novieta de l'escola, perdo el temps maleint a aquesta parella d'enzes que ja fa anys que no m'aporten res.

I just abans de la darrera alenada nota un pessigolleig agradable, com si una corrua de formigues passegés pel seu cos i amb les seves potes liqüessin cadascuna de les cèl·lules del seu organisme inert.

I mor.

En Robert, el seu amic de l'ànima, el colga en un forat enmig del bosc preparat, amb premeditació, per a l'ocasió. Tot xiulant, va fotent palades de terra a sobre d'ell mentre pensa que Ella serà definitivament seva per sempre. Per sempre.

-----------

El sòl del bosc respon entusiasmat davant d'un paquet de matèria orgànica tan apetitós i voluminós. Primer comença a degradar-lo la fauna cadavèrica, sempre alerta, s'hi afegeixen després els animals i la flora detritívora resident a la zona, sempre tan atenta, i quan la matèria orgànica està prou degradada, els fongs i microbis descomponedors rematen la feina amb la mineralització completa del seu cos. Aquest procés, lent però inefable, dura uns quants anys i ell queda convertit en un aiguabarreig de nitrats, bicarbonats, fosfats, sulfats i altres molècules que romandran al sòl i li donaran riquesa, una riquesa comunitària a disposició de qui en pugui treure profit.

Però una part d'aquestes molècules, de manera lenta però continua, es arrossegada per l'acció de les pluges i les aigües subterrànies muntanya avall. En qüestió d'uns decennis, lixivia que lixiviaràs, arriben fins a una riera propera, es barregen amb l'aigua i son abocades dins el riu que passa pel davant mateix del seu poble.

Una vaca d'un ramader local, despistada del ramat, fa un glop d'aigua del riu i s'empassa alguna molècula solubilitzada pertanyent a ell. La vaca menja herba, remuga i defeca. Els fems serveixen d'adob per a una planta endèmica de la zona que fa una flor estranya molt atractiva per a les abelles. Una part d'ell ha aconseguit arribar fins a un gra de pol·len d'una d'aquestes flors, un gra de pol·len recollit per les potes d'una abella obrera que el du cap al rusc per alimentar la nova generació d'obreres que creix a l'interior. Ell, formant part ara d'un neurotransmissor, s'instal·la còmodament dins el cervell d'una d'aquestes abelles de nova fornada.

La casualitat va fer que un dia que l'abella volava per sobre d'un turó amb una alzina de quasi quatre-cents anys al cim, al neurotransmissor on ell residia li va tocar interaccionar amb una neurona veïna i va transmetre al comandament del cervell la informació que percebien els ulls. La informació va ser processada.

Per prodigis de la intuïció, a l'abella obrera li va resultar particularment familiar aquella alzina i va volar esperitada cap a una cova rosada que hi havia al seu peu. Només entrar a la cova el seu fibló es va disparar i tota ella va notar un pessigolleig agradable, talment com si cadascuna de les cèl·lules del seu cos s'estiguessin liquant.

---------------

"Nena, no saps l'última? recordes el Robert, el de Can Forneguera? el que es va casar amb la vídua del jove de Can Solei?. No? Si dona, el de Can Solei, el que va desaparèixer misteriosament, pobre xicot, ja fa una pila d'anys, tu encara no havies nascut, un dilluns a la nit, que ja veus quin dia mes tonto per desaparèixer, un dilluns a la nit, quina manera de començar la setmana... doncs va desaparèixer i mai més se n'ha sabut res, ben bé com si se l'hagués empassat la terra. El poble en va anar ple durant molt de temps...
Doncs com et deia, en Robert des que es va jubilar, anava cada tarda a fer una becaina sota l'alzina vella del turó. Es veu que en despertar-se va badallar per treure's la mandra de sobre, com fem tots, i una abella despistada va entrar-li per la boca i... li picà a la gola!... Si, si, com ho sents!. No riguis, no....Que com està en Robert?... Doncs ben mort és com està!... com ho sents!, t'has quedat de pedra, oi? Es veu que era al·lèrgic a les abelles, i de la reacció se li va inflar tant la gola que va morir ofegat, com un peix fora l'aigua... Ja tens raó ja, no som ben bé res! Quina mort més trista i més terrible, valgui'm Deu!. Saps que diuen que deia el pobre mentre esperaven l'ambulància? Que havia vist a l'abella riure, fixa-t'hi! Pobre Robert, quina bogeria, quin deliri, quin horror!..."