Definint els propòsits pel nou any. Recordant

“Escriu la teva llista de propòsits pel nou any”. Semblava una bona idea. Paper, llapis i amb la companyia de les lluna es disposava a escriure. Des de la finestra estant observava la pluja menuda caure, el vent agitar les fulles dels arbres els quals, a poc a poc, s’anaven convertint en troncs desvestits de tota aquella cuirassa de flors i fulles que havien festejat amb orgull durant la primavera.
“Primer propòsit”, es repetia... Però de nou observava el paisatge, fixava la mirada a la lluna i del seus ulls començaven a lliscar llàgrimes fredes, gèlides com el paisatge d’aquell hivern.
El 2010 estava a punt d’acabar, el nou any ja era allà mateix, a punt per substituir-lo... Però, tot havia transcorregut massa ràpid o potser massa lent en determinades ocasions.
“Primer propòsit”, es repetia... Però ara havia deixat caure el llapis i el paper a sobre la taula. La llum de la lluna li recordava una vegada més el seu somriure. Aquells ulls marrons i aquell cabell enrinxolat que tant el caracteritzava. La lluna havia estat durant molts mesos el far dels seus cors. Doncs amb ella i l’ajuda de les estrelles es comunicava amb ell, li feia arribar missatges càlids del seu cor com aquell “t’estimo, la distància mai serà prou forta”, o “ets l’anhel del meu dia a dia, la força que m’empeny...”
Les llàgrimes del seu rostre queien cada vegada a més força e intensitat fins a desdibuixar-se i perdre’s en aquell klineex moll que començava a fer-se miques.
Desitjava de nou comunicar-se amb la lluna i enviar-li nous missatges; com aquell “t’estimo, no t’oblido, no puc, no en sé”...
Ara, havia sortit al carrer malgrat el fred. Corria en direcció contrària al vent. La tristesa la ràbia i l’odi vers la seva persona la feien perdre de nou per aquells laberints sinuosos dels quals havia aconseguit desprendre’s després de molts anys de dolor. Va ser llavors quan es va aturar. Havia sortit corrent de casa, havia abandonat la llibreta i el paper a la taula de l’escriptori, però com un visió havia vist clar el seu primer propòsit pel nou any; “no tornar-se a perdre per espirals o per camins desdibuixats... Trobar-se a ella mateixa, valorar-se”. Abans però, caldria un primer pas, desenamorar-me, quelcom que a dia d’avui contemplava com un impossible. No volia, però la ferida continuava oberta i semblava que mai arribaria a cicatritzar per a finalment curar-se.