Dedicat a tots els amors, impossibles?

Poc o molt el que allà has posat també ha estat sentit i viscut en la meva carn. La teva poesia és de l'encís i de la cercada subtilitat. Mira, avui m'he registrat a aquesta pàgina i el teu ha estat un dels primers poemes que he llegit. M'ha agradat.

De veres em sembla que he arribat a un port que feia temps que buscava. I m'alegra que un poema com aquest sigui el meu "bateig" iniciàtic. Espero que sigui el primer pas d'una llarga cursa. Seguiré els teus versos Nicte! (A veure si publiquen el meu primer poema: L'ocàs).

Grünewald.

Les coses si no es diuen... llavors si que son amors impossibles!!
Sembla mentida com se'ns envà el cap quan estem enamorats, els sentiments pugen i baixen d'una manera que fa por... ara tot és un somni, i de cop un malson, i tot per què? perquè no diem les coses que sentim, tal i com les sentim (bé, ho estic dient tot en plural i potser ho hauria d'escriure en singular)... no sé tu (o vosaltres) però a mi em passa, maleïda ‘fredor del seny'!! voler dir a aquella persona especial allò que sentim, i aleshores apareix aquell ‘i si...'...
Aquests ‘podria...' m'han fet veure un punt de timidesa o potser inseguretat davant aquella persona a qui voldries dir tot això. M'ha agradat molt el to que utilitzes, com dient-ho en veu baixa, no fos cas que et sentis... però a la vegada amb prou força perquè t'escolti. Preciós!

Jordi.

podria parlar de tu i de mi.

És fantàstic, la subtilesa i el tracte que li dones al tema... quina sort de serenitat!

Preciós

Thalassa

perquè tots ens fan embogir... i tots estan en la possiblitat dels nostres somnis... (òstia!què maco m´ha quedat! o cursi? )
"la bogeria dels sentiments i la fredor del seny"
ala!, t´has passat, eh? què mako, Cristina!... això mereix un 10 ( quan un poeta o poetessa com TU, aconsegueix un parell de versos super, el poema està salvat... la resta no importa.
" la fredor del seny"... és la que ens fa despertar d´aquests somnis utòpics que ens deixarien tota la vida penjats d´un núvol eròtic ( com els poetes del romanticisme espanyol: Bécquer i companyia - els estic estudiant ara, je je je - que MORIREN enyorant un amor perfecte que no existeix )
"la fredor del seny" que fa que... ens unim a un altre amor, no tan sublim, no tan idíl-lic... però de carn i ossos... amb el qual podem... SOBREVIURE o viure feliços, per què no, cony?!!! (XD)
no et coneixia i des d´avui... et seguiré... les petjades... ta ta ta txan!
un ptó i una abraçada, makíssima i... baixa dels núvols, usa el seny je je je i... segueix escribint... et necessitem!!!

Hola "comentaristes"!
M'agrada que us hagi agradat, a voltes hom escriu i no sap ben bé si les paraules seran només paraules o hi haurà qui les llegirà i se les farà seves. L'amor... aiiix! què faríem sense ell i quantes vegades hem volgut que no ens hagués tocat! Tot plegat tan contradictori, tan irracional, tan il·lògic i tan monstruosament sublim!!
un petonet,
Cris

No havia llegit cap relat teu, però com que aquest poema m'ha agradat ara ho faré.
No sé, té un puntet dolç que m'encisa. Ai, aquest amor...sempre ens fa ballar el cap!

Una abraçada i molta màgia!

ai akells amors impossibles...k ens fan pensar massa!!
bon poema,amb un missatge mol clar
FELICITATS!!
un petonet