De l’amor a l’obsessió; tot en un sol pas.

Tinc por, molta por, però no de tu, sinó de mi.
Ja qui em diu que és normal, que els sentiments que flueixen dins meu són fruit de l’enamorament i com a tal, aquest m’encega i em crea aquesta imatge idíl•lica de tu, la meva parella. I sí, hi estic d’acord i potser és que simplement m’he començat a imaginar i a fer camins laberíntics dels meus sentiments. Però no ho sé... Creia que aquest estat m’aportaria més seguretat amb mi mateixa, però me’n adono que és tot el contrari. Estic més insegura que mai i dubto de tots i cadascun dels meus passos. Quan estic amb tu tot és màgic. Em sento feliç, més viva que mai... Però quan estic sola surt com l’antítesi de la meva persona. Esdevinc poruga, insegura. Segueixo caminant amb el cap cot, em sento petita i només desitjo que arribi el moment en que els dos ens tornem a veure.
En els moments d’eufòria plasmo els meus sentiments en un full de paper i si faig com la darrera vegada, si t’envio la descripció d’aquests pensaments i sentiments, t’espanto. I t’entenc. Sents que t’idealitzo, que les meves paraules són exagerades i llavors em rellegeixo el meu escrit i m’adono que potser la meva manera d’estimar és obsessiva.
Ho odio, però la paraula obsessiva forma part de la meva vida, de la meva manera d’actuar. Sovint, sense voler, la deixo anar més del compte i em comporta pensaments obsessius que acaben amb malestar, dolor i llàgrimes. Llavors, amb tranquil•litat he d’analitzar tots els fets, com ha estat la meva actitud i després m’adono com n’he fet de gran una cosa tan petita i de poca importància.
Vull canviar aquesta manera de ser. Em dóna la sensació que porto els sentiments a extrems perillosos, i no només em preocupa l’angoixa que em provoquen, sinó bàsicament el que poden generar als altres, a tu especialment. Penso, per exemple, que t’agobiaré, que sense voler et faré responsable de la meva felicitat, i això seria injust; i el meu final seria la soledat i no la vull.
M’espanta la idea que un dia em diguis “et deixo” i marxis del meu costat, perquè sento que llavors seré incapaç d’aixecar cap una altra vegada, que no seré prou forta. Per això aquest pensament sovint m’impedeix gaudir del moment. La meva reflexió sempre és la mateixa: “sí, ara és tot molt bonic, estàs als núvols, però i si et deixa? tornaràs a la terra i cauràs perillosament!”.
M’adono que a part de la relació de parella és important que cadascun de nosaltres tingui el seu espai propi, el seu món amb les seves coses... I bé, tu el tens. Jo? Tinc coses, però m’adono que per tu ho deixaria tot, arriscaria i em jugaria fins l’última carta.
Decididament m’adono que haig de reforçar el meu espai, i no només per mi sinó també per tu.
Penso, escric, esborro, reescric... No vull! Només desitjo sentir la felicitat que la vida avui em brinda i aparcar d’una vegada aquesta maleïda obsessió.