Cróniques de l'Anna I: Filla de Rwanda (1)

Tots vam quedar perplexes davant la seva reacció en veure'l.
- No t'havia dit que no et volia veure mai més? No t'havia dit, que en aquesta casa ja no hi tenies lloc? No t'ho havia dit ella també? Perquè no pots respectar la seva voluntat, fins i tot desprès de morta?
A ningú li va passar per alt el salt que hi havia hagut en la seva actitud només en un segon. Havia passat de ser una figura fràgil, destrossada per la mort de la seva filla a convertir-se en una Medussa, amb els seus cabells rojos i arrissats, amb els ulls verds injectats en sang i espurnejant odi. Mentre, en Roil, l'ambaixador Rwandès a espanya, un bon amic de la Carme, l'agafava amb força, intentant calmar-la.

Jo la coneixia. L'havia entrevistat en moltes d'ocasions. Abans de marxar a Rwanda amb metges sense frontera. De fet, els havia entrevistat a tots dos. Ell en un digne segon pla, ella era la protagonista aquell dia.
Podia recordar perfectament, perquè jo acabava de trencar amb l'Àlex, l'impressió de soledat… una soledat barrejada amb instint de superació, d'assolir una relació com la que tenien ells dos algun dia, que vaig sentir en veurel's junts. Eren una parella jove, atractiva, amb un futur i present professional envejable, i un bon nivell econòmic. Just la classe de matrimoni, que imaginava que formaria una dia amb l'Àlex. Però no. Em va deixar per aquella infermera, una mena de conilleta de playboy, amb el cervell com un cigró, que li canviava el llit (i suposo que, ara veient-ho tot des d'una perspectiva llunyana, podria suposar que també li feia altres coses que li agradaven més que les mudes netes), i que ningú sabia del cert com s'havia tret el títol d'infermeria, un element que només era capaç de respondre amb monosíl·labs, inflant el pit de silicona, i somrient amb aquells llavis de botifarró (i tot i així s'equivocava tot sovint)… ja m'he tornat a embalar amb el tema, perdoneu-me.

Doncs bé. Tornant al que ens interessa, la primera vegada que els vaig veure junts. Un matrimoni jove i amb un futur prometedor. Un home, que mirava a la seva dona amb ulls de besuc, perdut per ella, completament enamorat… un amor correspost per ella, a més a més.
A l'entrevista m'havia comentat el difícil que se li feia pensar que estaria uns mesos sense ella. Però que sabia que ho volia fer. Que havia d'anar a Rwanda, a fer una apreciació de la situació sanitària d'allí, i que creia que, no li podia privar ningú de fer-ho. Els ulls, li brillaven quan parlava de Rwanda, de les seves muntanyes, de la verdor, que no havia tornat a veure des que havia marxat, i especialment, li brillaven quan parlava de la gent…
Ella li havia explicat que ja hi havia estat en tres ocasions. Sempre abans de casar-se. El primer cop, hi havia estat per tres anys. Només acabar la carrera se n'hi havia anat a treballar. La segona vegada, a arreglar quatre papers, just desprès del famós genocidi dels anys noranta, però en veure la lamentable situació que s'hi vivia, va optar per a quedar-s'hi durant sis mesos, ja de xicota d'en Carles… una època dura, segons recordaven tots dos, i la tercera… la tercera, va semblar una mena de "adéu" a Rwanda, just abans de casar-se, durant tres mesos més.
Segons ella, mai havia oblidat tot el que havia viscut al país. I ara, es sentia en deute amb el país. Una missionera, amiga de les seves estades, l'havia trucat avisant que es preveia un altre sotrac en el país. Lamentablement, sabia que res del que hi anés a fer, serviria de molt, ja que si es repetia el genocidi dels noranta, també es repetirien les pèrdues materials, i poques coses de les que es preparessin, arribarien indemnes per a ajudar a curar als ferits. A part d'això, anava a desenvolupar un pla de formació per a gent del país, ja que, havien d'estar preparats per una evacuació d'estrangers com la que hi va haver, com a metges i infermeres de pega, i també a donar xerrades sobre la SIDA, problema que en els últims anys havia augmentat notablement, com en la majoria dels països africans.
L'entrevista, que va ser un de les primers reportatges interessants que vaig aconseguir que em publiquessin al diari, anava acompanyada d'una sèrie de fotografies del matrimoni a casa seva, aquella casa en la que ara mateix cobria l'assassinat de la Knee, l'últim record, juntament amb la criatura que la Carme tenia en braços, que havia portat de Rwanda.

Vam traçar certa amistat amb la Carme, durant el parell de mesos que va precedir el seu viatge a Rwanda, i ens vam prometre ajudar-nos mútuament, ella a donar-me noticies fresques, de Rwanda, i jo comprometent-me a donar la màxima publicitat al problema que allí s'hi donava. Lamentablement, un mes i mig després d'arribar ella a Rwanda, vaig deixar de rebre e-mails seus. En l'últim, m'explicava que tenia un treball de camp per a fer i que estaria un temps sense mitjans per a donar-me noticies, però que no m'amoïnes, que així que en tingués l'oportunitat m'escriuria alguna cosa. Per això, no em vaig amoïnar fins que, quatre mesos desprès, em va trucar en Carles, per dir-me que no tenia noticies d'ella, des que jo havia rebut el correu, i que a l'hospital on s'estava, tampoc havien rebut noticies, ni d'ella ni de la persona que l'acompanyava a fer l'estudi de camp.

Llavors, just llavors, i desprès de veure a en Carles, per a prendre un cafè, vaig entendre, que en Carles, en realitat, no s'havia ni plantejat que li hagués pogut passar res dolent a la Carme. Del que realment tenia por, és que ella, per la seva pròpia voluntat, no volgués tornat. No negaré, que, desprès de parlar amb ell, a més d'entendre'l, en certa manera, i lluny de diferir-ne, vaig començar a compartir la seva por.

Durant uns mesos, vam estar en contacte, en Carles i jo… haig de confessar, que mai, m'havia sentit tant sol·licita amb algú. Haig de reconèixer, que sent partícip directe del que semblava l'abandó d'aquell home, em sentia més viva, i feliç, perquè ja no els envejava. Ara només sentia llàstima per ell. Llàstima i tendresa, una tendresa infinita per ell, que feia que cada cop m'entusiasmés més en la seva causa, i m'inclinés en intentar fer-li oblidar a la Carme… al preu que fos.
Va ser per aquesta raó, que, vuit mesos desprès, quan vaig rebre el correu electrònic d'ella, vaig passar els pitjors moments de la meva vida, quan vaig comprendre, després d'ensenyar-li a ell, que no em tornaria a abraçar, ni a fer petons, ni a dormir amb mi i quan vaig veure, que els ulls d'en Carles tornaven a brillar, que les nostres trobades cada cop eren més curtes, perquè sempre havia de consultar el correu, per si ella havia tornat a escriure-li.
Però tot i l'esforç que suposava per a mi, seguia veient-lo com una víctima, i les nostres trobades, ara ja no com a amants, només com a amics, van tornar a reempendre's amb força, perquè sabia que en aquells moments, ell el que més necessitava, era un confident, algú a qui explicar-li les seves pors, per mal que em fes. Perquè al cap i a la fi, jo era l'única culpable d'haver-me ficat al seu llit.

En veure l'odi que espurnejaven els seus ulls, vaig comprendre que la Carme, passaria a ser una de les sospitoses principals de l'assassinat de la Knee. I en Carles també.

A la seva tornada, vaig fer-li una segona entrevista a la Carme. Va ser una situació difícil i dolorosa per a mi. No suportava pensar que l'havia enganyat. Que havia traït la seva amistat. I em va fer sentir com un cuc quan em va agrair l'atenció que havia professat a en Carles. No acabava d'entendre si era ironia o és que no li havia explicat res, en Carles.
Després, durant l'entrevista, vam parlar només de Rwanda. De la seva desaparició, en va explicar poques coses. Que havia estat retinguda per un grup Tutsi (precisament la ètnia forta de Rwanda), i que no havia patit cap mal.
Llavors, em va suplicar que em quedés a dinar. Feia una temporada llarga, des que ella havia arribat, que no havia parlat amb en Carles, pensava que potser, la tornada de la Carme, marcaria un punt i final a la nostra amistat… No pensava acceptar, però al final em vaig quedar. Va ser quan, a l'entrar a la cuina, la Carme em va presentar a la Knee, i a la Namule. La Knee, tenia tretze anys. La Nambule uns mesos. Eren dues nenes Tutsi precioses. Vam marxar a la sala, mentre el dinar es feia, i em va servir un Martini blanc curt. Llavors, es va posar seriosa, i em va començar a parlar amb franquesa.
- Anna, el que t'explicaré ara, com a amiga, no com a "entrevistada"-va dir, posant un to sorneguer a aquesta última paraula- vull que em prometis que ho publicaràs… amb la màxima sensibilitat, sense crueses… Desprès, et deixaré fer una fotografia de les tres, - va remarcar tres, com excloent al Carles vivament- per publicar junt a l'entrevista, però no vull que en parlis gaire d'elles.
- Carme, és clar. - ella sabia perfectament, que m'havia fet moltes confessions extraoficials, que mai havien estat publicades - ja saps que pots confiar… - no vaig poder dubtar un moment abans de seguir, en venir-me un flaix d'en Carles i jo, al meu llit, dormint abraçats - pots confiar en la meva paraula. Intentaré donar-li el tracte que em demanes, i et deixaré llegir l'article abans fins i tot que al meu director...
- Bé, és sobre la Knee… ella és la mare de la Nambule. Jo les he portat com a germanes, oficialment. La Knee, té tretze anys. Tindrà una adaptació dura i difícil, i no vull que el fet de ser mare tant petita, cosa molt corrent a Rwanda, l'afecti més del compte en la seva adaptació. Jo les he portat com a germanes, tot i que en realitat, hagi adoptat una filla i una néta… no sé si m'entens. Però per altra banda, és necessari que es sàpiga. No vull que s'especuli sobre dates… la meva desaparició i reaparició, la petita Nambule… la seva pell no és tant negre com la de la seva mare. No vull que a ningú li quedin dubtes sobre la seva… la meva maternitat. Vull que quedi molt clar, que no és filla meva.
Vaig assentir mirant fixament el got…
- Què et sembla una… un petit incís en l'art
icle, sobre la maternitat a Rwanda… sobre l'edat….
- A més a més… - va interrompre la Carme, cosa que no feia mai - … en Carles i jo ens separem - em va mirar fixament, la cara d'ensurt que se m'havia quedat - Anna, no és culpa teva.
De sobte, la vaig veure molt més gran del que era. Semblava com si hagués guanyat en anys i saviesa en aquell any i mig que havia estat fora.
- Anna, de fet t'haig d'agrair que me l'hagis… que l'hagis cuidat. Però no puc seguir amb ell. Ni ell ni jo hem superat positivament aquest any i mig. I he tornat… i l'he trobat convertit en un home desconfiat i fora de sí. No puc permetre que estigui a prop de les meves filles. Ja serà prou difícil per a elles l'adaptació com per fer-les viure amb ell.

Desprès d'allò, no la vaig tornar a veure, fins avui, dos anys després. En que ha perdut a la Knee. En que he vist el cos de la Knee, amb un tret al pit, desplomada a la butaca. En que he vist a la Carme, fora de sí, plorant, corsecada, com encongida… en que he tornat a veure a en Carles, en que he pogut palpar el mal que li han fet les paraules que han convertit a la Carme i a ell mateix en principals sospitosos del crim.