Clitxés Cremats. IV. Clixés cremats

Un relat de: NinniN

Durant els dos dies següents, es va dedicar a mirar amb atenció les notes del xantatgista. Totes elles, signades amb les inicials S.M. Dins seu, bullien moltes idees. En primera instància, l'Alba resava perquè no fos en David, l'extorsionador. O perquè no ho hagués cregut així el Sr. Ricart i li hagués fet alguna desgràcia. En Jan s'havia instal·lat a l'habitació d'en David, gairebé no parlaven, marxava a treballar i per la nit quan tornava voltava per la casa com una ànima en pena.
L'Alba, estava més resolutiva que mai, i no parava de mirar aquells papers, on es parlava d'unes fotografies, que no els deia res, absolutament res sobre on podia estar en David.
Dimecres, ja es sentia més atrapada que mai. Estava ficada en un laberint sense sortida, on tots els camins la duien a unes fotografies que suposadament tenia en David amagades ningú sabia on.
Va decidir centrar-se en el llibre que estava escrivint, una recollida de receptes d'arreu d'on havia viatjat, i es va adonar que havia deixat la tasca durant massa temps. Ja feia un mes i mig, per lo menys, que s'havia instal·lat a casa d'en David, i no s'havia endut el seu portàtil ni els apunts de casa seva. Va decidir anar-los a buscar desprès de dinar.

Així que va veure el pany de la porta, trencat a la junta, va comprendre que allò no rutllava, però tot i així va empènyer la porta, amb suavitat, i el quadre que hi havia al rebedor, torçat, va començar a confirmar-li la pitjor de les seves sospites.
Va respirar fons, i va seguir pel passadís que conduïa al menjador. Només entrar, se li va caure l'ànima a terra.
El menjador estava completament destrossat. Els sofàs, sense coixins, estaven estripats, amb tot el farcit escampat per terra. Els coixins no havien tingut més sort. Els prestatges, penjaven torçats, i el moble del menjador, totalment buit, reposava tombat damunt tots els llibres i els discs que havien contingut. La taula de vidre, trencada. La cuina, estava amb la finestra oberta, tots els calaixos tombats, els mobles oberts i buits, amb tot el que contenien trencat per terra. Algunes fulles seques estaven barrejades amb tota la destrossa.
En entrar a l'habitació, va veure un panorama similar.
Va sortir a la terrassa, i va trobar una pila de cendra, amb alguns trossos de fotos i negatius parcialment cremats. Tant petits que no es podia reconèixer quines.
Les cames li van fallar, i va deixar-se caure asseguda a terra, esclatant a plorar.

No sabia quanta estona s'hi va estar, incapaç de tornar a entrar al pis per veure tot el desastre que hi havia dins, però començava a fer-se fosc, i feia fred. El soroll del mòbil, la va fer tornar en sí.
Va respondre sense ni mirar qui era.
- Alba? - una veu coneguda, més suau que de normal - Sóc en Jan. Porto estona esperant a casa… on ets?
L'Alba va tornar a arrencar a plorar.
- Alba, ets tu? - va notar com es posava nerviós, incapaç de dir-li cap paraula tranquil·litzadora. - On ets Alba? - va sentir com el pànic l'envaïa, i pujava el to de veu.
- Jan… Jan, sóc a casa. Necessito que vinguis.

El primer que va veure en Jan al girar les escales, va ser l'Alba, asseguda en el replà, amb les cames penjant en el forat de l'escala, amb el front recolzat entre els barrots de la barana.
- Alba - li va posar una mà a l'espatlla, i es va ajupir al seu costat - Què tens…?
Ella, va alçar el cap amb calma, i el va mirar amb els ulls buits, sense veure'l. Li va assenyalar amb un cop de cap la porta oberta. Ell es va aixecar, i va entrar al pis, per sortir-ne pocs minuts més tard.
- Vaig a trucar perquè et canviïn el pany. Desprès anem cap a casa. Ja vindrem demà a intentar endreçar-ho tot. - va sospirar - Alba… no sabien que no hi eres, ho entens?
L'Alba el va mirar, sense comprendre. Ell la va abraçar, mentre l'ajudava a aixecar-se del terra.
- Qui va venir, tan li era si estaves o no al pis. Ho haurien fet igual. I qui sap el que et podrien haver fet a tu…
L'Alba estava paralitzada, i va restar així fins que van arribar al pis d'en David, i es van asseure al sofà.
- Ha estat en Ferran - va dir de sobte l'Alba.
- No, dona. No pot haver arribat a tant. Això provablement ho ha fet un rebenta pisos. Per robar.
- No has vist, els clixés i les fotografies cremats, a la terrassa?
Aquella nit, van dormir junts, desprès de tants dies. Es van estimar, amb tota la naturalitat, sense estranyeses ni els "tanteos", i la cara d'en Jan, va tornar a canviar per a ella, ni que fos només per una nit.

Es va despertar somrient. Era pràcticament la primera vegada, des que havien deixat de ser amics per convertir-se en parella, que ell li havia fet costat en un moment difícil. Que notava que li havia despertat tendresa.
Amb ell mai sabia què pensar. Tots els temes sentimentals els envoltava d'una cuirassa molt i molt dura, que a ell li privava de sentir, i a ella d'estar amb ell al cent per cent, sense reticències. Segurament, aquest, havia estat el seu principal problema. I ara, per un moment, sentia que potser, era un primer pas per arreglar-ho, que tot havia tornat a la normalitat, però millorada, amb sentiment….
Va palpar el llit, encara amb els ulls tancats, i ell ja no hi era.

Es va aixecar amb pesantor. Una barreja de felicitat i pesar alhora. Perquè tot tornava a ser com sempre. Perquè no li havia portat l'esmorzar al llit, ni l'havia despertat amb un petò al front com a ella li hauria agradat..
De sobte, es va sentir vulnerable, sola al pis, i va recordar com estava el seu.
Merda. Què havia fet. Es sentia per primer cop incapaç de seguir endavant tota sola. I l'únic braç al que es podia aferrar havia marxat, segurament presa d'un atac de pànic dels seus.
Estava embarassada, el pare voluntari havia desaparegut, i el pare de veritat no en volia saber menys. I ara, segur que tornaria amb la seva cuirassa reforçada. Per demostrar-li que allò que havia passat no canviava res. I per postres, el seu refugi, la seva llar, havia estat malmesa, i es sentia incapaç d'anar-hi.
Va seure al sofà, a esperar. Que tornés en Jan. Va decidir que se li avançaria. Que li diria que allò no havia significat res. Potser així la cuirassa minvaria. I tot tornaria a ser com ahir. Fins i tot com abans d'ahir.
No es podia deixar enfonsar. Ara no. Per ella, pel David, i especialment pel seu fil… el soroll de la porta va interrompre les seves cabòries.
- Alba! - en Jan - Ja sóc aquí!
Va girar-se somrient. La veu d'ell sonava alegre.
- Alba, he anat al despatx d'en Ferran Ricart. - l'Alba es va posar tensa - li he dit que com torni a fer una bestiesa com allò del teu pis, el denunciem a la policia i a la seva esposa.
- Gràcies…
- No, Alba, gràcies no. Com se t'atansi menys del convenient una altra vegada, et juro que… bah. Començo a pensar que potser hi té alguna cosa a veure, amb la desaparició d'en David…
L'Alba va sospirar.
- A mi també m'ha passat pel cap, Jan. - va empassar saliva - l'hem de trobar, Jan. Hem de pensar, em de començar per algun lloc. Estem en un punt mort, hem de fer servir l'imaginació… intentar buscar.
En Jan va assentir.
- Tornem al seu estudi? - va dir - potser hagi arribat alguna cosa més…
- No, Jan… a veure… tot aquest problema, el del xantatge, no ve d'ara. Ve de fa molt de temps. Per començar per algun lloc fiable, hem de trobar les fotos. O els clixés… si tot va començar com va dir en Ricart, el dia en que tot va començar, va ser el dia que em vaig canviar de pis.
- Per favor, Alba. Fa vuit anys, potser, d'això. Ningú se'n pot recordar….
- A veure, Jan… hem de posar els nostres records en comú. Jo del nostre primer sopar, el que vam parlar. I tu del que vas fer la nit abans. Si va ser amb en David, ho tindrem més fàcil.
En Jan va somriure.
- En aquella època ho féiem tot junts. Menys les cites amb en Ricart, és clar.
- Jo recordo… recordo que en Jan va pujar-me una caixa que havies agafat per error, el mateix dia del sopar…
En Jan va posar-se seriós.
- Potser a la caixa…?
- No, impossible. Ja la vaig desenvalar. Fa vuit anys - va mig somriure.
Va pensar en que semblava que no hagués passat res entre ells. I això la va irritar. Va apartar-ho de la seva ment per intentar concentrar-se en aquella nit… semblava impossible treure'n cap suc. Les idees li venien barrejades, amb altres sopars, i de ben segur que a en Jan li passava exactament el mateix.
De sobte, va veure com somreia, per sota del nas.
- Què passa, Jan?
- Res, res… no té importància, he recordat…
- Digues….
- No - va deixar de somriure - no crec que ho vulguis saber.
És clar. Tenia relació amb altres dones. Ben segur.
- Digues Jan. Ja no em fa mal, saber coses de tu - va mentir - ara ja no.
Amb aquesta frase va saber que quedava definitivament enterrada l'escletxa de la nit abans.
- Doncs… desprès de tot el que m'has explicat… d'en David, vull dir… he recordat. Havia de ser el dia que vam pujar a sopar, perquè poc desprès d'això en David et va pujar la caixa… - va seguir, més seriós, dubtant de tant en tant - vaig despertar-me fet pols. La nit abans haviem sortit, en David havia marxat abans cap a casa… te'n recordes, que jo vaig excusar-me, dient que estava cansat, que havia sortit la nit abans, justificant que no estava gaire simpàtic la nit del teu sopar?
L'Alba va fer que sí amb el cap, i va deixar-lo continuar.
- Doncs aquella nit vaig tornar a casa amb una noia… - va mirar la reacció de l'Alba, que s'esforçava per a no canviar l'expressió - quan em vaig despertar, vaig mirar què hi havia a la teva caixa… vaig veure la teva fotografia, amb la Mississipi. Vaig pensar que hauria estat bé coincidir amb tu en algun bar, i quan vaig sortir - en Jan notava com la memória li estava donant cada cop més informació - en David havia preparat cafè. Em va dir que havia esmorzat amb aquella noia, que li havia deixat el telèfon anotat… saps què és el més graciós?
- Què?
- Que en David, que estava boig per a mi, va recollir el paper que vaig llençar a les escombraries, amb el número de la noia… i em va dir que el
guardés, que potser algun dia em podria servir. - va deixar anar un somriure trist, i es va mirar a l'Alba - realment, és un bon tío….
- Però on vau anar el dia abans?? No te'n recordes?
- Vam fer el de sempre. Una copa a "La Conxa", i desprès cadascú per la seva.
Una idea li va passar pel cap. "La Conxa"… va recordar tot el local folrat de fotografies de Sara Montiel… S.M. les mateixes inicials amb que signava el xantatgista.

Comentaris

  • Genial[Ofensiu]
    Naiade | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • descoberta....[Ofensiu]
    petita | 14-04-2005

    impactant
    he llegit tots 4 avui.........a on esta el V?????
    fins aviat

  • Tornant al primer[Ofensiu]
    Biel Martí | 06-03-2005 | Valoració: 9

    Tornant al primer, en quan a qualitat i en quant a contingut. M'ha agradat més que les parts II i III, però tot t'ho comentaré per emili.