Despertars de quan era petita...

Es un dels relats més tendres i refrescants que he llegit. Envejo a la teva mare per aquest recort tant recomfortant.
Amb uns origens com aquets s'enten que escriguis de una manera tant sensible i que no costi gens de posar-se en la teva pell.
Felicitats i gracies pel teu relat, amb don anyorança

Es un dels relats més tendres i refrescants que he llegit. Envejo a la teva mare per aquest recort tant recomfortant.
Amb uns origens com aquets s'enten que escriguis de una manera tant sensible i que no costi gens de posar-se en la teva pell.
Felicitats i gracies pel teu relat, amb don anyorança

Després d'un mes de no comentar res escric aquesta cosa perquè he trobat el teu relat molt veritable, encara que també hi voldria afegir la paraula tendresa.

Jo espero animar-me poc a poc després de la malaltia del meu germà a part que ara el mes d'agost el trobo molt trist. Potser m'animaré en la lectura que haig de fer a Calafell.

Repeteixo que m'he trobat amb el text gairebé com una alenada d'airet fresc.

Felicitats!

Quanta tendressa tenen aquests records de quant erats petita.
A mi mha es fet recordar las vacances el apartament amb la meva familia i alguna amiga que venia en naltrus.
Es molt bonic i melancolic.
Una abraçada.

M'ha agradat molt, la tendresa, el lleguatge gaire bé poètic, i els records que evoques que crec que tots podem tenir a dins nostre.

Una narració pròxima i tendre... molt bé.

[ Eis! Jo, camja et vaig dir, també estic una mica com la Llibre. La teva setmana se'm redueix a 3 dies... perquè el 30 agafo el vol de matinada... per tant: a avançar els coments!! ]

No sé perquè, però el teu pseudònim NinniN, sempre em fa pensar en un noi... i després en algunes intervencions pel fòrum, o en alguns coments, intuïa que erets una noia... Ara ja ho tinc clar... però sempre en llegir-lo en dubto...

Pel que fa al relat: Ostres! Sembla mentida que recordis tan bé vells temps! (i tmb bells!).
Els despertars de quan ets petit... jo no en recordo massa coses... A vegades rumio, i m'adono de que recordo ben poques coses de quan era petita... Si estem parlant d'algun dia en concret o alguna activitat en concret, si. Però si hi penso... sovint em costa...

M'alegro de que en guardis un bonic record dels teus despertars: benestar!

Gemm@

(Nota: la setmana vinent és la del teu COMENT. Com que jo seré de vacances, intentaré fer-te els comentaris durant aquesta).

Un relat tendre, intimista, i encisador. Un micro-relat, com bé indiques a la presentació, però carregat d'una dosi increïble de sensacions, de records, de sentiments.

L'escena que s'hi reflecteix té lloc en una habitació. Una cambra concreta de la qual se'ns ofereixen breus pinzellades perquè ens fem una idea: donava al jardí, hi havia dos llits en angle, les parets blau-verdoses amb colors alegres al damunt, també els colors alegres dels pòsters, la llum clara del matí... Però tot això són trets físics, aspectes materials d'allò que s'amaga rere la imatge que se'ns presenta: una escena del passat.

La clau, evidentment, es troba en aquest trasllat que l'autora provoca en la ment del lector i que comença ja amb la lectura del títol: Despertars de quan era petita...

I aquest trasllat que he esmentat està elaborat de manera gradual. Primer rebem la descripció de la cambra, després entrem a contemplar les reaccions dels personatges -en despertar es miren o es troben que l'altra ja s'ha desvetllat i l'observa, i juguen--, i al final l'autora ens condueix al missatge del relat: El que sí recordo, és el benestar.

Repeteixo: un relat tendre i encisador.

Potser remarcaria, però un parell de detallets que a títol personal m'ha semblat que es podrien polir.

Per una banda penso que, tractant-se d'un text tan breu, d'un micro-relat, caldria intentar no repetir paraules de manera innecessària. Vull dir que, deixant a banda figures retòriques -ara em refereixo precisament a la reiteració--, de vegades tendim a utilitzar mots perquè no ens adonem que ja els hem emprat just a la frase anterior.

I tot aquest rotlle és per dir-te que, en el primer paràgraf, on trobem la descripció de l'habitació, apareix tres vegades la paraula alegres. Primer són els colors sobre la paret, després els colors dels pòsters, i finalment els colors de les vànoves. Bé: pot ser intencionat perquè precisament pretenies remarcar aquesta alegria del moment, d'aquell passat que evoques. En aquest cas, doncs, és qüestió de gustos.

I el segon detallet que volia comentar fa referència a la frase El que sí recordo, és el benestar. Aquí intentes iniciar el gir narratiu cap a un altre estadi de descripcions. Aquelles que ens endinsaran en l'estat anímic, en els sentiments dels dos personatges.

Però considero que no es pot dir el que sí recordo, tenint en compte que tot el que se'ns ha narrat fins ara era recordat i s'estava recordant. No sé si m'explico.

O sigui: si durant tota la primera part haguéssim llegit que rememorava vagament el passat, aquest sí recordo tindria sentit. Però no és el cas.

Aquí potser caldria més introduir la frase amb un nexe que ens faci adonar de la importància del que es dirà a continuació. No sé... potser la conjunció però. Una cosa així com Però el que sí recordo.... O bé: Però el que sobretot recordo...

Més que res per donar més força a la breu explicació que vindrà sobre el benestar d'aquells dies i el despertar somrient.

Bé... a banda d'aquests dos detallets de lectora primfilada, però que et comento de bon rotlle i espero que així te'ls prenguis, repeteixo que el relat em sembla encisador. I el trasllat cap a un passat intimista, molt aconseguit.

Fins la propera,

LLIBRE

Devia ser molt divertit allò de jugar amb la teva mare...(tot i que jo també ho faig)
I quina delicia sentir els ocells cantar cada matí...
QUINA TRANQUIL.LITAT...

Petonets!!!!

LLIRIDAIGUA.

Hola Ninnin

el relat comença molt bé, 'aquella habitació ,on els estius dormia mab la meva mare'
d'entrada m'interesa saber que passava en aquella habitació.
El fet de començar per aquella (demostratiu) m'indica misteri.
desprès hi ha varies frases que parles dels colors, llavors aquí decau el meu interés, estic esperant
que passin aquestes sensacions de colors per centrar-me en el que realment passava en aquella habitació.
has creat una epectativa i el tram dels colors fa que no m'interessi.
'Recordo que em despertava d’hora. I sentia els ocells.
De vegades, ella m’estava mirant.
De vegades, la mirava jo esperant que es despertès.
De vegades, també, em llançava al seu damunt, i jugàvem una estona.'
aquesta part esta molt aconseguida, m'imagino l'escena. En poques paraules d'escrius una situació
que pot allargar-se en el temps durant molta estona.
'El que sí recordo, és el benestar.
Tant benestar, que cada día, d’aquells dies d’estiu,
em despertava somrient.'
aqui d'escrius una sensació, que al utilitzar poques paraules no s'em fa pesada i m'arriba.
El que millor descrius són les accions, que et porten a imaginar-te aquella situació viscuda,
també m'he imaginat la claror de la llum ,.Al dir'i sentia els ocells', ->això m'ha fer imaginar una
escena de tranquilitat. La finiestra oberta,la llum que entra, pau absoluta. Nomès amb aquestes dues paraules
has aconseguit transportar-me a aquesta situació complexa d'explicar. El truc està en dir 'sentia', aquest verb
interioritza un estat que aconsegueix fer-me una idea més exacte del que esta passant. Si haguessis dit
els ocells cantaven , no haguès estat el mateix, no hauries aprofundit tant.
he trobat que es pot millorar, la descripció física de l'habitació, no m'he pogut fer unba idea de com era, si era gran , petita, alta baixa...
Al repetir color , m'he desorientat.
En conjunt he pogut sentir el sentiment que sentia la mare i la filla, i l'escena m'ha reportat
pau i tranquilitat.

espero que t'hagi agradat.

...però lluminosa; senzilla, però aclaparadora; ingènua... i per això, humana!

T'envio un altre comentari a un relat que ja t'havia comentat perquè estic histèric amb hotmail; no puc obrir el correu!

Bé, deixem-ho perquè m'acabaria sortint una úlcera. Era només per animar-te fervorosament a participar en el projecte de llibre conjunt Omatech-Quàdriga. Tens relats molt bonics!

Doncs això, noia, que ja em diràs el què. Et deixo la meva adreça de terra per si algun dia em vols enviar algun mail: viceambe3@terra.es

Vinga, una forta abraçada i a veure si ens il·lumines amb algun relat d'aquí a poc!

Salut

Vicenç

PD: dóna records a l'Anna, de passada! I digues-li que trobem a faltar les seves memòries ;-)

a escriure mes cose com aquesta

Com veieu, era un relat curt, i sense cap altra pretensió que fer feliç a la meva mare (li ha agradat), i compartir amb tots vosaltres records d'aquests que penso que tots hauriem de tenir.

Una abraçada,


NinniN

completament identificat amb el teu relat...jo també passava alguns dies d'estiu a casa l'àvia..i els meus despertars també eren així de dolços---quina enyorança!

M'ha agradat molt! felicitats!

moher

I tant que sí! He llegit el relat i no he pogut evitar rememorar els meus despertars. Tant màgics! A ca ma mare, a ca l'àvia Maria, a ca els àvis de Cerdanyola; en fi, tot un homenatge al despertar.

Feliços cinquanta relataire!

Molt d'anys!

a mi també m' ha agradat

M'agrada aquest relat, és curt però al meu entendre no li calen més mots per expressar el que volies.
Quins despertars més dolços, bonica!

Un abraçada i molta màgia!

per al relat número 50! Toca deixar-nos de tot allò de si molt tendre, molt d'inspiració mediterrània, alguna puntualització ortogràfica, potser massa breu però tampoc espès o compacte i etc. etc. etc. I perquè, això?
Pel 50è relat. Simplement per això.
LA MEVA MES CORDIAL ENHORABONA, NinniN, i endavant cap als 100! (sense córrer massa, no fos cas que prenguem mal!)

MOLTES, MOLTÍSSIMES FELICITATS i fins la propera,

Vicenç