Cinc cèntims per la teva ànima.

Un relat de: NinniN

Mentre prenia un xarrup del tallat, vaig sentir com una veu, al meu cantó dret, a la barra, em deia:
- Cinc cèntims a canvi de la teva ànima.
Vaig alçar la vista, molest, esperant trobar al meu costat un rodamón, allargant una mà bruta d'ungles llargues per demanar diners, i em vaig trobar davant meu un home, d'uns seixanta anys, amb el cabell canós i un vestit jaqueta de tall elegant, mirant el seu cafè i llegint el diari. Va alçar la vista al sentir-se observat, i em va somriure, amb certa tibantor.
Avergonyit, vaig tornar-me a centrar en el meu cafè. Tenia tantes coses al cap, que no podia concentrar-me en una. Podia recordar encara l'Anaïs, amb els seu deix francès, com em deia:
- Aquest cap de setmana me'n vaig fora - sense més explicacions - t'agrairia que fessis les maletes i marxessis aprofitant que no hi sóc - cop de porta davant els nassos.
Encara em feien mal les cervicals per culpa de les molles del sofà. Semblava que les haguessin ajuntat totes a l'extrem on recolzo el cap per martiritzar-me. Com si no fos suficient martiri haver viscut durant tres mesos sota el mateix sostre que la meva ex, que m'havia abandonat perquè ja no m'estimava, per caritat pura i dura.
- Vinga. Cinc cèntims per la teva ànima.
Torno a alçar la vista i veig al.lucinat com l'home segueix llegint el diari. La veu, és d'home. D'home gran. I no hi ha ningú més a prop nostre com per poder sentir la seva veu, en fluix, tant aprop.
Sacsejo una mica el cap, per desespessir les idees i noto com l'home que tinc assegut al cantó, em mira inquisitivament.
- Noi. Que ets sord, noi? - me'l miro sense saber què respondre.
- Com diu? - repeteixo
- Que si ets sord, noi! - fa una mica irritat.
No entenc ni perquè està irritat ni perquè feia veure que no m'havia dit res un instant desprès.
- Bah, deixa-ho - i dirigint-se a la atabalada cambrera - té hora, senyoreta?
Em concentro en el cafè, mentre em repeteixo, com tantes altres vegades, que no hauria de fumar herba en dejú, i torno a sentir-ho...
- Cinc cèntims. Au. Ningú t'oferirà més que això, per aquesta massa de fum cannàbic que tens per ànima..
Miro el cafè, intentant no escoltar, i veig el meu reflexe. Mou els llavis, i em repeteix:
- Què. Acceptes o no? No em negaràs que és la millor proposta que t'han fet avui. Millor que la de la mala bèstia de l'Anaïs...
Aparto la mirada, i miro al davant, a la nevera de vidres que hi ha a l'altre cantó de la barra. Un altre cop la meva cara, els meus ulls mig adormits i una mica vermells. Abans que la seva... la meva boca s'obri i deixi anar aquella veu de nou, deixo un Euro i mig damunt la barra, i surto del bar, sense esma.
Cinc minuts més tard, torno a entrar perquè m'he deixat la maleta. Em trobo amb la mirada de l'home. Puc sentir com la veu em diu:
- Aquest paio, no la voldria ni pagant, la teva ànima. Un tio de profit com ell, es fa creus que algú a la teva edat pugui tenir aquesta pinta de penjat. Cinc cèntims, coi.
Deambulo una mica pels carrers, i me'n vaig una altre vegada a casa meva... a on era casa meva fins fa una hora.
Decideixo dormir la fumada abans que aquella veu em torni boig del tot. Definitivament, deixaré per sempre l'herba. M'estiro al llit i una altra vegada, ara reflexada a la llum del sostre, veig el meu reflexe que em parla:
- Tros d'idiota. Aquí estàs, prenent més molèsties en conservar la teva ànima, que en conservar el teu cos. Cony. El cos ja te l'has espatllat. L'ànima també. Tant per tant, ven-me-la per cinc cèntims. El teu cos, ja el vendràn a la ciència d'altres.
Tanco els ulls amb força, intentant no veure'm a mi, al meu cos essent estudiat per una vintena de futurs metges, i comentant: si, si... tenia els pulmons molt negres...
Incapaç d'adormir-me, vaig a preparar-me un cafè. Espero que l'Anaïs no vingui fins demà, s'emprenyarà molt, si torna i encara sóc a casa seva.
Mentre veig com surt el cafè, el meu reflexe a la gerra m'insulta, riu demoníacament, i fins i tot se m'apropa, convertint tot el cilindre de gerra en la meva cara enorme i deformada, dient: "No t'ho pensis, coi, no t'ho pensis...".
Em serveixo la tassa, i em torno a veure. No puc més, i obro la boca.
- Tú guanyes, però calla.
Ara ja tot és marró al meu voltant. Veig el sostre de la cuina, el florescent encès. La tassa blanca, està freda, i jo em sento entumit. Ja se m'ha passat la fumada. Normal, amb tant de cafè.

Passa l'estona. Sento la porta. La veu de l'Anaïs.
- Merda. Encara té la maleta aquí. Avui li fotare tot a les escombraries i canviaré el pany.
- És un desgraciat, vas fer molt bé de deixar-lo - la veu de la bruixa de la seva amiga Marga- però l'hauries d'haver fet fora abans.
Dos sospirs. Rialles. Entren a la cuina.
- Desgraciat. S'ha deixat el llum obert. - Sento com s'apropa a la tassa - el cafè és fred, o sigui que ha de portar estona fora. Tros d'idiota. Com que ell no paga la llum. No paga res. - pausa mentre s'apropa a la tassa i la veig - mira, cinc cèntims - allarga la mà, al meu costat - l'imbècil m'ha deixat cinc cèntims.
Recordo els meus cinc cèntims, que per cert, ningú m'ha fet arribar a canvi de la meva ànima i se'm remou el meu estòmac amb l'olor del cafè en que m'he convertit. Se li apropa la Marga, entrant en el meu camp de visió, i li agafa els cinc cèntims. Tira els MEUS cinc cèntims per la finestra. Agafa a la MEVA ex xicota per la cintura, i es fan un peto a la boca.
Merda. Segur que si no m'haguès convertit en cafè, m'hauria baixat tota la sang al sota ventre de veure-ho. De fet, tinc la sensació que el cafè s'escalfa, i alguna cosa s'endureix.... no sóc jo, m'estàn omplint de sucre.
- Vols un cafè, Marga? - diu l'Anaïs, que s'ha desfet de l'abraçada de la Marga i m'està a punt de posar al microones.

Comentaris

  • Molt treballat[Ofensiu]
    AINOA | 27-06-2005 | Valoració: 10

    Deunido NinniN, te las treballat molt aquest relat.
    me perdut varias vegades , pero li tornat a llegir per entendrel.
    Quina imaginacio la teva per arribar tant lluny.
    Una abraçada.

  • COMENT "avançat"[Ofensiu]
    Llibre | 21-06-2005

    (Nota: la setmana vinent és la del teu COMENT. Com que jo seré de vacances, intentaré fer-te els comentaris durant aquesta).

    Huà, huà, huà... Molt bo, NinniN. Un joc ben trobat entre el món real i la fantasia.

    D'entrada ens presentes una problemàtica ben concreta i quotidiana: un trencament de parella. A conseqüència d'aquesta separació, ens col·loques al costat del noi, a qui trobem sol i abatut.

    A partir d'aquest moment comença la narració real, la que de veritat se'ns vol explicar i que no té res a veure (o tot just té un lligam de causa-efecte) amb la separació.

    El noi sent una veu que li ofereix cinc cèntims per la seva ànima. Primer l'atribueix a l'ancià que és assegut al seu costat. I el lector també ho pensa.

    Però quan el narrador ens diu: Un altre cop la meva cara, els meus ulls mig adormits i una mica vermells. Abans que la seva... la meva boca s'obri i deixi anar aquella veu de nou, deixo un Euro i mig damunt la barra, i surto del bar, sense esma, a partir d'aquest moment, ja intuïm que el relat avançarà per altres viaranys.

    El primer punt culminant, però, el trobem quan el noi s'enfronta a la tassa de cafè: Em serveixo la tassa, i em torno a veure. No puc més, i obro la boca.
    - Tú guanyes, però calla.
    Ara ja tot és marró al meu voltant. Veig el sostre de la cuina, el florescent encès. La tassa blanca, està freda, i jo em sento entumit. Ja se m'ha passat la fumada. Normal, amb tant de cafè.


    Encara no sabem ben bé què ha passat. En tenim nocions, estem segurs que s'ha produït algun canvi en el noi, però desconeixem quin és, amb exactitud.

    I la solució a l'enigma la trobarem al final, quan arriben les dues noies:

    Merda. Segur que si no m'haguès convertit en cafè, m'hauria baixat tota la sang al sota ventre de veure-ho. De fet, tinc la sensació que el cafè s'escalfa, i alguna cosa s'endureix.... no sóc jo, m'estàn omplint de sucre.
    - Vols un cafè, Marga? - diu l'Anaïs, que s'ha desfet de l'abraçada de la Marga i m'està a punt de posar al microones.


    Surrealisme total amb certes dosis d'intriga. Molt ben portat.

    Fins la propera,

    LLIBRE

  • bonissim![Ofensiu]
    quetzcoatl | 12-04-2005

    Jajaja M'ha encantat!! Imaginacio surrealista molt cannavitiva! Es genial d'inici a fi. Felicitats!

    m

  • M'HA AGRADAT MOLT[Ofensiu]
    Ferran de Montagut | 10-03-2005 | Valoració: 9

    Es un relat que te l'intriga fins al final, esta molt be una salutació del Ferran de Montagut

  • m' agrada[Ofensiu]
    mbatista | 05-11-2004 | Valoració: 8

    com aconsegueixes crear una atmòsfera...

  • realment extrany[Ofensiu]
    FRAN's | 01-11-2004

    un bon relat, aixo sense cap dubte, però és realment extrany... i aixo fa que encara m'agradi més.

    (com deu ser aixo de ser un cafè?)

    FRAN's

Valoració mitja: 9

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: