Clixés cremats. I. I en David?

Un relat de: NinniN

I. I en David?

- En Jan m'ha explicat el que ha passat, Alba. I no té nom. No en té… - va empassar saliva, encara no havia estat capaç de mirar-la a la cara - Alba. Jo em faré càrrec del nen. - l'Alba va emmudir.
Sabia que es veien, però no que sabessin tant l'un de l'altre. Li semblava injust per a ella. Ella, al cap i a la fi, havia estat tant víctima com en David. I com en Jan, si t'ho miraves bé.
Per això, perquè no sabia què dir, ni de l'afirmació que li acabava de fer, ni de tot el que implicava, no va dir res, i va esperar que continués.
- Li donaré el meu cognom i em faré càrrec de totes les obligacions que està ometent en Jan. - va empassar la vista, i per primera vegada, desprès de tant de temps, va veure, com els seus ulls blaus, brillaven d'emoció, i la mirava amb afecte - Alba. Vull ser el pare del teu fill. No em sembla bé, el que ha fet en Jan. Però no farà res més. Està ofuscat amb l'idea que no l'has de tenir. Ell vol estar amb tu, però no amb el vostre fill.
Exactament les mateixes paraules que li havia dit en Jan quan ella li va donar la noticia.
Havia estat tot molt fred. Ella portava dies, sospitant que estava embarassada, però no li volia donar la noticia fins que n'estès segura. Així doncs, només sortir del metge, l'havia trucat, i l'havia convidat a sopar a casa.
Tot i que semblava que les coses anaven bé, últimament, entre ells dos, no podia oblidar com era. I sabia perfectament la por a les coses desconegudes, i al compromís… així, que, en un mal pressentiment, sabent que aquella seria l'última nit que passarien junts, s'havia esperat fins l'endemà durant l'esmorzar, i l'hi havia engaltat, amb una frase llarga però molt clara.
- Jan, tindrem un fill. Em fa molta il·lusió i no penso renunciar a ell per res del món. Saps perfectament que pot ser l'última oportunitat que tinc de ser mare.
I la seva cara, havia canviat per sempre, dins seu. I la d'ells, havia deixat de ser una història bonica.
Va mirar als ulls, a en David, i li va somriure.
- David. Com se t'ha acudit, això?
Breu silenci.
- Perquè, Alba, tu ets l'única dona amb qui tindria un fill. I perquè aquest fill, també és d'en Jan. I vosaltres dos, definitivament, sou els éssers d'aquest univers que més m'estimo.
Un altre silenci.
- Però David… això és una cosa per sempre… ho entens, oi?. - se'm fa estrany… tot això, desprès de tant de temps.
- Alba. No em sembla bé, la postura d'en Jan, però no el vull jutjar. Si me'n faig càrrec, és perquè penso que és una bona oportunitat. Per a tu, per a mi, i per aquest… si tu acceptes, per al nostre fill.
L'Alba va alçar la vista i li va somriure. Definitivament, no trobaria millor pare per al seu fill que en David. Era una persona noble, i bona. I, al cap i a la fi, llevat d'aquells sis mesos, i des de feia anys, sempre, absolutament sempre, havia estat al seu costat.
I aquells sis mesos, tenien una explicació molt clara. Necessitava estar lluny d'ella. Era dolorós per tots dos, però el millor. Perquè ella, ara estava amb en Jan. I això encara ho podia suportar, però no estar entre ells dos cada cop que es barallaven. Haver de fer contínuament d'advocat del diable. I tot i que havia estat en contacte amb en Jan, i ho sabia per les seves paraules, però sabia que no hi havia malícia, que mai n'hi trobaria d'això en el David.
Així doncs, fet el tracte, van marxar junts a sopar, a casa l'Alba, que havia quedat tant buida, des que havia marxat, feia unes setmanes en Jan, per no tornar a entrar-hi.
Durant el sopar, no van poder evitar recordar els vells temps. Només les coses agradables. I en David, l'hi va explicar que ja no estava ficat, des de feia uns mesos, en merders amb aquell empresari que li encarregava restauracions, de fet, gràcies a qui havia muntat l'estudi. Que ara, tot estava molt tranquil. I que era molt feliç. Perquè d'aquí a uns mesos, masses pel seu gust, seria pare. I semblava que la seva vida, igual que la de l'Alba, començava a prendre una direcció.
Durant les setmanes que van seguir, l'Alba va decidir instal·lar-se a casa d'en David. Hi havia més espai, i al cap i a la fi, tanta llum com a casa seva. I quan el nen nasqués, ja tornaria, si ho creia convenient, al seu pis.
Semblava que haguessin fet un pacte de silenci sobre en Jan. Ella estava convençuda, que de tant en tant es veien. I que tampoc en parlaven, d'ella. Sabia que allò els acabaria minant la relació, i que probablement, quan el nen nasqués, ni ella ni en David, sabrien on trobar a en Jan. El coneixia. Sabia desaparèixer a temps, i de la millor manera.
Mentre acabava de recollir el seu pis, per tancar-lo durant tants mesos, no va poder evitar recordar el dia en que va arribar.
Havia arribat a la ciutat només unes setmanes abans. S'havia separat de l'Àngel i de tot el que els relacionava. Havia tancat el restaurant, havia canviat el telèfon, i havia marxat sense ni tan sols despedir-se, amb la Mississipi, el seu gat.
I per fi estava sola al seu pis. Al seu pis. El primer seu de veritat.
El primer que havia fet, en trencar amb l'Àngel, havia estat comprar-se el pis. Contra totes les recomanacions de pensa-t'ho, que és una inversió molt bèstia, que ara no estàs centrada per a prendre decisions importants… ella s'havia comprat el pis.
S'havia endut totes les caixes de casa de l'Àngel, perquè mai havia deixat de ser la casa de l'Àngel, tot i viure-hi junts.
La primera nit l'havia dormit al terra del menjador, a sobre d'aquell suro, amb la finestra que donava al terrat, mirant les estrelles, i deixant la seva ment en blanc, "no pensis", s'havia dit a ella mateixa "no pensis, perquè aquest cel, per molt que ho sembli, no se't caurà al damunt…". I així ho havia fet. Amb la tristor, i la soledat, la sensació d'estar totalment aïllada al món, però sense pensar, només amb aquests sentiments latent dins seu, s'havia concentrat en la foscor, aquella foscor clara, de lluna plena i estels brillants, i així es va adormir, com havia fet tantes vegades a l'estiu, de nena, comptant les estrelles, descomptant-se i tornant a començar.
I l'endemà, amb la primera llum de l'alba, asseguda amb les cames creuades, no podia evitar pensar.
En com havien anat de pressa les coses.
Havia agafat a la Mississipi a coll, havia obert la porta-finestra, on menaven les escales de fusta que anaven al terrat, i havia sortit.
Encara recordava com l'aire fred de la matinada, li fuetejava la cara i la feia sentir viva, i bé.
Totes les antenes de televisió de la ciutat, les teulades vermelles, grogues, de tots colors, es desplegaven davant i al voltant seu, formant un bosc urbà meravellós. Aquella seria la seva llar a partir d'ara.

Just sota d'ella, tot era a les fosques. En Jan, obria els ulls i intentava recordar com havia dormit a casa la nit abans, mentre sentia com el seu company de pis, en David, feia soroll a la cuina preparant l'esmorzar. I les passes, just al sostre, li repicaven dins el seu malmès cap. Allà on devia haver-hi la terrassa, al pis de dalt. Ja devien haver arribat els nous veïns. Al sortir de casa, ahir a la nit, havia vist com el camió de mudances obert, amb quatre caixes, i no havia pogut evitar pensar en com seria de fàcil endur-se-les, només per fer una idiotesa més per a fer una mica de mal, en aquella setmana tant dura per a ell. Havia perdut el món de vista, i ho sabia. Sabia que ningú, ni tan sols en David, el podia ajudar. Perquè era infeliç i volia fer infeliços als demés. Per això s'havia dedicat, dia rere dia, a fer tot allò que pugues molestar als demés, minúcies que el feien sentir millor al moment de fer-les, però pitjor a la llarga, pitjor avui.... Havia deixat d'oferir cafè als companys de feina quan anava a la màquina de cafès, havia deixat les restes del sopar a la cuina per fotre al seu millor amic, i fins i tot s'havia tret la camisa per fora just abans d'entrar a casa de la seva mare, per irritar-la, només per això. I al final, no s'havia endut totes les caixes. Només una. L'havia pujat a la seva habitació, i havia marxat de copes. I ara, mentre mig agonitzava de mal de cap, li havien vingut tots els remordiments de cop. I li havia agafat por. Por de ser odiat, tant com ell odiava a la Montse.
Va obrir els porticons, i va mirar a través. Feia sol, però lluny, prop del mar, el cel s'enfosquia, i això era símbol inequívoc de que ben aviat hi hauria una tempesta, damunt dels seus caps.
Va veure en un racó la caixa de cartró i s'hi va atansar.
La va obrir, amb compte, perquè no estava precintada, i els veïns no ho notarien quan els la tornés. Una fotografia, dalt de tot. Una noia, somrient, amb els ulls brillants de felicitat, el sol de cara, amb un gat blanc i pelut als braços. Preciosa. Llàstima que no se l'és trobat, la nit abans, a "la Conxa". Li va passar pel cap la pregunta de qui era el fotògraf. A qui somreia aquella noia. Si encara li somreia de la mateixa manera.
Sota, una pila de llibres, de cuina, una col·lecció de CDs, força bons i un dietari antic de cuina escrit, amb una lletra rodona i preciosa… va deixar-lo sentint-se furtiu, furgant entre les coses d'aquella noia, a qui ni tan sols coneixia. La lletra, els ulls brillants… va tancar la caixa, i va sortir al menjador.
Una fuetada de llum li va fer tancar els ulls.

En David, fregava els plats. Ell també tenia mal de cap. Però una mica més de sentit de la responsabilitat que en Jan. Per això estava preparant cafè. El coneixia des que tenien sis anys. I mai més s'havien separat. Així que coneixia perfectament el seu cantó obscur. Aquell que havia tret per primer cop als sis anys i mig mentre jugaven a soldats, i se li havia trencat el cap del Sergent Major Jan, i en Jan, durant sis dies, s'havia dedicat a entregar-li en còmodes fascicles membres del Sergent Major David, segrestat per l'enemic en plena batalla, just dos minuts desprès de l'expiació del Sergent Major Jan. Tot havia acabat amb una encaixada de mans i un berenar a casa la mare d'en David.
Des de llavors, havien signat la pau, i mai més
s'havien tornat a enfadar. Cap dels dos, havia trobat mai en les seves parelles ni tan sols un petit apropament de la relació d'enteniment que tenien entre ells dos. Fins i tot, cadascun en el seu estil, s'assemblaven físicament, pel que, de petits, els confonien en germans, els dos bruns, amb mirades tallants, una blava i l'altre negra; i ara, de grans, els dos esportistes, forts i atractius, sospitava en David, que més d'un els havia pres com a parella.
Però la vida d'en Jan, havia estat molt dura. I ara, la Montse, marxar amb aquell hippie cap a la Pampa… qui sap per on més podria sortir. Confiava, això sí, en el que portava dins. Un bon cor, i ganes de superar-se, sempre.
Es va sentir alleujat, per primer cop en tants mesos per haver deixat el sobre en lloc segur. Ja no el tenia al damunt, i ara, més que mai, sentia que les amenaces que havia rebut a la bústia de veu, no anaven dirigides a ell, i es sentia més innocent que mai.
Definitivament, havia d'acabar amb aquella situació, perquè no sabia qui era el seu enemic. Però també sabia, que, l'única assegurança de vida que tenia en aquell moment, era el sobre que havia amagat al bar.
Es va obrir la porta de l'habitació d'en Jan.
- Bon dia, bella dorment - va espetar en David. - quina marxa et vas pegar ahir, eh??
Va deixar anar una mena de grunyit.
- He esmorzat amb la teva amiga. Ha marxat fa un parell d'hores. T'ha deixat una nota.
La noia. Ara recordava aquella noia amb qui havia passat la nit.
Esperava no haver-li deixat el telèfon. Ni que el vingués a veure a casa. Ni que fos amiga ni coneguda de cap dels seus amics.
"Truca'm quan et despertis".
Perfecte. No ho faria. Perquè a sobre, li havia anotat el telèfon, però no el seu nom. Va fer una bola del paper, i la va llençar a les escombraries de la cuina, amb una punteria fruit de la pràctica d'anys i sota la mirada reprobadora d'en David.
En David va saltar damunt el paper.
- Sssst, porta aquest paper! - El va desarrugar - guarda'l, potser et pot servir algun dia.
- Però si no sé ni quina cara feia - somriure i pausa - ni el seu nom.
- Estava bona. Guarda el paper, fes-me cas. - va fer una pausa i es va sentir una mica imbècil - per cert. Potser que els pugi als veïns la capsa que els vas robar ahir. Tranquil, et faré quedar bé.
Va ficar-se el paper a la butxaca, i es va servir una tassa de cafè.

I així doncs, va ser com es van conèixer. En David, li va pujar la caixa. Ella es va creure que s'havia degut tot a un error, i els va convidar a sopar. I només veure'ls, es va enamorar de tots dos, feia tants i tants d'anys…D'en Jan, de seguida, i d'en David, en conèixer més com era en Jan, i adonar-se que no havia de deixar-se encandilar pels seus clars encants. Però desprès del fracàs d'en David, no s'ho va pensar, i s'hi va llençar de cap.

I sempre havia pensat que la gent que entrava d'aquesta manera, a la vida d'un, sense esperar-ho, acostumen a sortir de la mateixa manera. Però d'en David, i justament en aquell moment, no s'ho esperava. Va ser per això, que en un principi es va deprimir, però en passar un parell de setmanes sense que aparegués per casa, es va començar a espantar, i va començar a pensar en la remota possibilitat de trucar a en Jan.

Comentaris

  • Anem bé...[Ofensiu]
    Biel Martí | 08-02-2005

    Anem bé, NinniN, anem bé... M'ha semblat un bon relat però et deixaré comentaris més profunds al mail, i encara em resta la segona part...

    Biel.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: