Tot menjant Síndria a la Platja Llarga de Castelldefels

Un relat de: NinniN

El primer dia de cada estiu, al capvespre, ens asseiem ben junts a la platja i menjàvem síndria, i molta estona desprès parlàvem sobre què era el que ens deparava el destí, sobre com seria la nostra trobada l'any següent, com seriem nosaltres mateixos, com hauríem canviat.

Em venia a buscar a casa, i s'esperava, com sempre, respectuosament, sense entrar al jardí, a la porta del vallat. Així que em veia sortir, se li il·luminava la cara. A mi també, veure'l, allà, una mica més gran cada any que passava, però sempre amb una bossa de plàstic deixant entreveure una figura arrodonida i fosca.
Em feia un petó a la galta, i anàvem caminant, en silenci, amb les nostres mans pendulants tocant-se de tant en tant, provocant que se'ns posés la pell de gallina, cap a la platja.
Quedàvem astorats, any rere any, de la bellesa d'aquella platja llarga de sorra fina que teníem davant nostre, amb dunes llindant la carretera petita, i amb un mar fosc i inacabable davant nostre.
Llavors, a propet de la vora del mar, ens asseiem, i miràvem cap a l'horitzó i de tant en tant cap als nostres peus nus, on gairebé trencaven les ones.
Com en un magnífic ritual, ell, treia la seva navalla Suïssa, i començava a tallar la síndria. Me'n donava un tros, i se'n tallava un altre per a ell.
Menjàvem, amb devoció, fins que acabàvem la síndria, tant refrescant. Llavors, restaven uns minuts en un silenci incòmode, precedit, sempre, per un intent simultani d'entaular conversa.
Llavors, rèiem, i em cedia la paraula a mi.
- Cada any igual.
Ell somreia. I em deixava continuar.
- Mai sabem com començar, oi?
Llavors, ell, em mirava, amb aquells ulls de color de mar en dia de tempesta, i m'agafava la mà. Lentament, s'atansava a mi, i em feia un petó. Un petó llarg, dolç i tou.

Aquell era el nostre inici de cada estiu, durant vint llargs anys.
Tots dos, teníem la nostra vida muntada a Barcelona, però sempre miràvem de deixar-la enllestida, per poder passar junts les vacances.
Les relacions que jo havia tingut, les més importants, duraven onze mesos. Algunes, les havia intentat reemprendre, al tornar de vacances, però mai funcionava.
Jo sempre anava amb la veritat per davant, i a tothom li havia parlat d'ell. I no em semblava just, no parlar d'ell desprès d'haver-hi passat l'estiu.
Ningú podia suportar aquestes recaigudes, i ningú va acceptar mai, que no fossin, recaigudes per a mi. Que per a mi, la relació sincera, l'estable, la de debò, era amb ell. Encara que només durés un mes a l'any, i cap dels dos tinguéssim cap ànsia de fer-la més llarga. Jo sempre li era lleial, dins meu, només existia ell.

Desprès d'aquell primer petó, seguien moltes passejades nocturnes a la platja. Sempre hi anàvem de nit, perquè ningú ens veies. El record més viu que en tinc, és la fredor i pessigolleig de la sorra als meus peus, la seva cara il.luminada per la claror de la lluna i sobretot, el dolç cantar del mar al nostre costat.
L'única cosa temerària que fèiem, era fer-nos aquell primer petó, quan s'estava ponent el sol. Per això, allò nostre, era un secret a veus, al poble, tothom ho sabia, però ningú gosava parlar-ne.
Durant les passejades nocturnes, només parlàvem de nosaltres. Fèiem, dia a dia, un resum ben complet del que havia estat la nostra vida durant aquells onze mesos. La majoria de vegades, estalviant detalls de coses que eren importants, però donant-ne, i molts, d'altres coses que podien semblar més supèrflues.
Llavors, abans d'anar a dormir, ens fèiem un petó. Un petó llarg, dolç i tou com el del primer dia de l'estiu.

Però aquell estiu, tot va ser diferent. Aquell estiu, no va venir amb una síndria dins una bossa, ni hi va haver un petó a la galta, i molt menys, un petó llarg, dolç i tou.
Tan sols una frase, ens va separar per sempre.
- Això no podia durar eternament, Aleix. Tu saps que el que jo volia, era el mateix que volien els meus per a mi: una dona, fills... una llar.
Jo només pensava en què faria, desprès de vint anys, sense ell al meu costat.
Però llavors me'l va fer. L'últim petó llarg, dolç i tou.

Comentaris

  • 5e Aniversari[Ofensiu]
    Naiade | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • amb un somriure[Ofensiu]
    neret | 14-07-2005

    és d'aquells relats suaus i agradables, que entren molt bé i et deixen amb un somriure a la boca. Com una brisa fresca... No he estat mai a la platja llarga de Calafell, però no me l'imagino tan idílica i tranquila com la descrius. Potser és l'únic que trobo una mica forçat. La història i el final, molt ben trobats.

  • Molt ben trobat[Ofensiu]
    Lavínia | 28-06-2005

    el tema del relat, NinniN, la síndria significa la unió de dos éssers i el començament de l'estiu a través d'un "llarg i dolç petó " i acaba amb l'acomiadament d'aquesta relació en què la manca la síndria però es manté "el llarg i dolç petó".

    És una narració estructuralment rodona, però una mica precipitada, encara que
    ja saps: això no podia durar molt Aleix
    hauria d'haver estat més treballat.

    Mlagrat tot, t'he de dir que m'ha agradat.

    Molts petons

  • Que bonic[Ofensiu]
    AINOA | 27-06-2005 | Valoració: 10

    Es un relat molt bonic i ple d'amor i amistat.
    Lo que te un final una mica trist.
    No se si es reial o simplement un relat pero si u es, tens els bons records i com no lo que et va refresacr la síndria aquelles vacances d'istiu.
    Una abraçada, m'agradat molt.

  • L'últim... :'([Ofensiu]
    kispar fidu | 24-06-2005

    uooo! L'últim petó...
    (El meu també és un Coment avançat, com el de la Llibre! jejeje. De fet vaig començar-lo la setmana passada amb tots els autors que queden... però no vaig poder passar per tu...).

    La veritat és que un mes dels dotze que té un any, és poquet temps, i suposo que es fa força insuportable... sobretot, perquè acostuma a passar que la teva ment queda inundada pel seu record. És estrany, però sembla mentida, sembla fins i tot quasi impossible que una sola imatge s'apoderi constantment del teu pensament...

    Si es tracta d'una història real (vull dir, biogràfica), doncs hagués desitjat que mai s'acabés la Síndria de l'estiu... :'(

    jejejeje
    Gemm@

  • COMENT "avançat"[Ofensiu]
    Llibre | 20-06-2005

    (Nota: la setmana vinent és la del teu COMENT. Com que jo seré de vacances, intentaré fer-te els comentaris durant aquesta).

    Un relat dolç que avança amb ritme assossegat. La cadència justa de frases entrellaçades perquè la història que s'hi explica flueixi i perquè la lectura capturi l'atenció del lector.

    Tota la primera part resulta ambigua perquè no tenim una idea exacta de què és el que està passant. I aquest terme d'ambigua no ho dic en to pejoratiu. Al contrari. Crec que la realitat temporal queda amagada de manera exprés per part de l'autora. Penso que la frase Aquell era el nostre inici de cada estiu, durant vint llargs anys no apareix abans perquè el joc de secrets ocults cara al lector és aquest, i perquè la clau de la història, precisament, es troba rere aquest període de temps.

    Així doncs, tenim dues persones que s'estimen i que tornen l'una al costat de l'altra el primer dia de cada estiu. Dues persones que tenen la vida muntada a Barcelona, però que sempre intenten deixar-la enllestida, per poder passar junts les vacances.

    Cal dir que aquesta apreciació sobta una mica, i més quan la veu narradora afegeix que Les relacions que jo havia tingut, les més importants, duraven onze mesos. Algunes, les havia intentat reemprendre, al tornar de vacances, però mai funcionava.

    En aquest punt, la veritat és que passem ja de la sorpresa del plantejament a una certa intriga. Però el petit misteri que embolcalla la història no quedarà resolt fins ben bé al final:

    - Això no podia durar eternament, Aleix. Tu saps que el que jo volia, era el mateix que volien els meus per a mi: una dona, fills... una llar.

    Un gir narratiu molt ben trobat. Això sí... potser un xic precipitat. O més que precipitat, poc elaborat. Crec que aquest final té una importància clau en el relat. De fet, tot el relat gira en funció d'aquest final. Per això penso que caldria donar-li més cos. Però és una observació personal, i per tant, subjectiva.

    Fins la propera,

    LLIBRE

  • Començament exquisit...[Ofensiu]
    Carme Cabús | 10-06-2005

    ...d'un relat encisador. La manera com passes de puntetes damunt la història, els sentiments latents, el misteri del temps, de les passejades nocturnes, el ritual de la síndria, la proximitat a flor de pell...
    Imatges plenes d'uns estius que es repeteixen i en la seva cadència hi ha la continuïtat. Uns sentiments plens de fermesa, que s'estenen temps i temps enllà. Potser per això el final hauria de ser més definit, potser més introduït, potser més paradoxal. Però potser només és una apreciació meva.

    Una petita correcció de lèxic: "vallat" hauria de ser "tancat".

    Un petó, guapa.

  • Original[Ofensiu]
    Silvia | 10-06-2005

    Hola,

    el relat el trobo molt original, encara que em sobra una mica tanta sindria (queda una mica, no se com dir-ho, passat de moda potser?) Un toc massa "rural" en un relat que per original en podria prescindir. Queda molt bé que no esbrinis que és una història entre homes fins al final, però t'hi has de fixar molt perque se't pot passar per alt. Potser entremig del relat s'hauria de fer alguna referència més.

  • bonica història[Ofensiu]
    Shu Hua | 07-06-2005

    a mi el final m'ha agradat, trobo que queda bé i jo sí que havia entès que eren homos. D'això que diu el Pivot, no sé què dir-hi, però aquest Aleix no era tan fidel, persquè, llevat de l'estiu, feia el que volia.
    en fi, l'única cosa que m'ha sobtat és que es mengessin una síndria sencera, suposo que deuria ser petita, si no, no acabarien mai.
    en fi, que m'ha agradat el relat i la originalitat.

    -Glòria

  • Ostres, no ho havia captat![Ofensiu]
    pivotatomic | 30-05-2005

    De fet, mira com són les coses, estava tan convençut de que ell era ella que he pensat que havies volgut escriure Alex (Alexandra) i t'havies colat...

    També et diré que jo sóc curt de mena... però que el tipus de reacció que descrius en els companys successius del protagonista corresponen més aviat a la de parelles "heteros". Tinc uns quants amics gais i, pel que he pogut veure, la fidelitat (i això ho dic amb la boca molt petita) no és tan important en una relació gai com en una hetero. Vull dir que hi ha de tot, però que crec que molts gais acceptarien una interrupció d'un més a l'any com la que descrius sense massa problemes.

    O sigui que, mira, ben pensat, aquest és un altre però que t'hi poso. Apa, per listilla! ;-)

  • Jo penso que[Ofensiu]
    Biel Martí | 30-05-2005

    Jo penso que el pivot té raó en tot. Afegiria però que l'arrencada d'aquest text és allò més fluix, doncs tot el que ve després m'ha encantat. I el final... bé, què dir-ne sense desvetllar-lo. Es mereix el meu vot. Afegiré nogensmenys (m'encanta aquesta paraula, és molt curiosa) que m'he pensat tota l'estona que el protagonista era ella i no ell, ho repassaré però em sembla que hi ha un petit embolic. Saultacions NinnnininininiiniN

  • Tens raó![Ofensiu]
    NinniN | 30-05-2005

    A vegades, no serveix de res repassar un relat pròpi, fins molts mesos desprès d'escriure'l...

    Per cert... és ell, no ella....

    Petons, pivot!!

  • Un relat tendre i evocador[Ofensiu]
    pivotatomic | 30-05-2005

    Salutacions, atàvica deessa!

    M'ha agradat molt aquest relat, tendre, evocador i capaç d'imatges per mi tan potents com les de la parella gaudint del seu amor i una sindria madura sobre la sorra de la platja.

    Com que jo no sóc partidari de l'adulació gratuita, et diré que penso que el final no està del tot ben resolt. Entenem-nos... trobo que el final és el que ha de ser, però que no l'has acabat de resoldre del tot bé.

    M'explico... tú escrius:

    "Jo només pensava en què faria, desprès de vint anys, sense ell al meu costat.
    Però llavors me'l va fer. L'últim petó llarg, dolç i tou."

    Aquest "però" amb el que comences la darrera frase a mí em fa entendre que a ella el petó ja la compensa. I crec que no és el que vols dir. O sigui que, en realitat, la única cosa que qüestiono és la darrera frase (i no pas la idea, eh, si no l'execució).

    No sé si m'he explicat del tot bé (m'acabo de llevar...).

    Amb tot, repeteixo, el teu relat m'ha arribat al cor i la recompensa és el meu vot.

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: