La Psicologia de les Mones [XIV]

Abans de llegir aquest relat, és convenient haver llegit els capítols anteriors:

Biel Martí (14-10-2004) (I)
Manuel de Lino (24-10-2004) (II)
Tiamat (28-10-2004) (III)
perdix (06-11-2004) (IV)
Follet groc (Cesk) (10-11-2004) (V)
Sergi Yague Garcia (15-11-2004) (VI)
FRAN's (08-12-2004) (VII)
Alícia Gili Abad (21-12-2004) (VIII)
Vicenç Ambrós i Besa (27-12-2004) (IX)
shuhua (29-12-2004) (X)
mar (14-01-2005) (XI)
Ilargi betea (25-02-2005) (XII)
Moher (12-03-2005) (XIII)


..................

La Psicologia de les Mones (XIV)


Avui he posat un anunci al diari "es busca mecanògraf. Urgent. Pago bé".
Cito als possibles mecanògrafs en el mateix bar des d'on truco a la redacció per dictar-los l'anunci.
És una pena haver embrutat tant la sala de juntes on vaig realitzar la meva última obra. Em podria haver servit de despatx si aquell coi de deixeble renegat….
Afegeixo, abans de penjar "amb despatx propi". Al cap i a la fi, necessito més un despatx que un mecanògraf. Però haig d'afanyar-me. Perquè en aquest punt tant culminant de la meva obra, no puc deixar que se m'esvaeixi de la ment cap paraula, cap fotografia, cap article de "La Psicologia de les Mones".
I de fet, això és el que busco, en la figura del mecanògraf. Una mona dòcil, que no toqui els platerets per a ningú més que per a mi.
Els meus somnis, apareixen encarnats en la tercera visita.
He aconseguit roba neta, afaitar-me i pentinar-me amb clenxa per a semblar una mica més.
Li explico que sóc escriptor, i que necessito transcriure una Tesi que estic realitzant i que va cremar en un accident.
Veig com la noia es commou al comprendre que l'obra de tota una vida, ara no són més que cendres, i m'excito al adonar-me que ja tinc una mona.
Una mona rossa, pigallada, que em somriu amb semblant intel.ligent rere unes ulleres rodones de nàcar fosc. Que viu sola, en un petit apartament. Ella i el seu ordinador.
No té màquina d'escriure.
Una pena. Una màquina d'escriure hauria estat perfecte.
Amb la xeringa carregada de relaxant muscular a la butxaca, l'acompanyo fins al seu pis.
Està tant entusiasmada que vol començar aquesta mateixa tarda.
Sóc plenament conscient que no li puc començar a dictar la meva psicologia sense que abans comprengui que és la meva Mona.
Així doncs, només tancar la porta d'aquell petit apartament atrotinat rere nostre, agafo la xeringa.
Ella, es gira amb els braços oberts.
No tinc temps de comprendre aquest gest, perquè ja jau adormida al sofà. Li lligo amb cinta aïllant els turmells, i me la miro.
És maca.
Però últimament, només puc pensar en el poli. En l'imbècil del meu ex deixeble mort. Jo li reservava quelcom millor. Tota una pena. Una persona insignificant a qui volia donar una mort gloriosa, i va ficar la pota, com sempre. Persona insignificant, mort insignificant. Patètic.
Torno a mirar la noia. Ja és de nit, i deixo les llums apagades. La llum de la lluna li dona a la cara, i vull veure el seu semblant, primer desconcertat i desprès aterrit quan obri els ulls.
La miro, la miro, la miro i no els obre.
Ara ja es remou, anguniosa al sofà, com un cuc.
Obre els ulls. Em mira, a contrallum.
Em somriu.
Em somriu? Perquè collons em somriu?
Li ensenyo el ganivet, i segueix somrient. Ni un crit. Un somriure obert.
- T'he estat buscant molt temps - em diu, amb cert to suggerent.
M'indigno al comprendre que la cara de sorprès, aquesta vegada, és la meva.

Ves per on. Anys buscant un deixeble, quan resulta que una, m'ha estat buscant a mi. Ens posem mans a la feina. Quinze dies, tancats a l'apartament escrivint.
Sap que la mataré, quan acabi, i espera ansiosa el moment.
N'hem parlat. Ella sap que ho haig de fer, i això m'emprenya. Treu emoció i intimitat a la meva obra. Sap que no pot ser deixeble meu, perquè és massa insignificant, i per primer cop, comprenc una cosa: Que l'únic deixeble que he tingut, l'únic que m'ha estudiat i donat la importància que mereixia, és el poli mort. He matat l'únic a qui podia llegar el meu coneixement. L'únic que m'ha despreciat com mereixia.

Arriba a l'últim capítol, i em demana cinc minuts sola amb el seu ordinador.
M'excito al portar-li la contrària per primera vegada. És la primera cosa estimulant que em deixa fer. Tant dòcil, tant desitjable…. Tant desitjable, mentre, em diu, si no li ho permeto, es matarà abans que ho faci jo.
Arribem a un acord.
Ella, tindrà els seus cinc minuts. Cinc minuts que trigarà en sortir tota la sang del seu cos, si aplico en ella tot el que he après. Jo podré mirar, però mai, esborrar el que ella escrigui.

Així doncs, segellem el pacte, encaixant la meva mà amb la seva, d'on comença a rajar, braç avall, un petit rierol de líquid calent, espès i vermellós.

He arribat a l'últim capítol de "La Psicologia de les Mones". El mal de cap, m'ha fet anar a poc a poc. Encara no m'han donat l'alta de l'hospital, però haig de sortir-ne.
Em pregunto quin serà el proper capítol. Una veu, dins meu, fins i tot em diu que ja està escrit. Però encara més fort, em diu una altra cosa: que l'últim capítol està a punt d'arribar.