Clixés cremats. II Draps Bruts

Un relat de: NinniN

II. Draps bruts

Estava nerviosa. Desprès d'un mes i mig sense saber-ne res, havia de veure a en Jan. Va sentir el porter automàtic, i va notar com la seva veu, al respondre, tremolava lleument i titubejava, encara esperant que potser seria en David qui li respongués.
Mentre esperava que pugés les escales, primer palplantada al costat de la porta, i desprès, semblant-li una mica patètic per la seva part, deixant la porta oberta, asseguda al sofà fent veure que fullejava una revista d'arquitectura d'en David, per deixar-la a un cantó, i dedicar-se simplement, a retorçar-se els dits, apretant-los entre les seves mans.
Va sentir que picaven la porta i en girar-se va trobar a en Jan, de peu.
- Puc… puc passar? - va dir titubejant.
Ella li va fer un gest amb la mà, fent-lo passar, i ell va entrar i va tancar la porta darrere seu.
Venia directament del despatx, i portava un vestit jaqueta gris que havien comprat junts. Estava pàl·lid i semblava haver abandonat la seva seguretat habitual per donar pas al Jan insegur i nerviós que tan poques vegades havia vist.
Van quedar l'un de peu davant de l'altre, sense parlar, fins que en Jan va agafar aire, i forces per convertir-se de nou en una presència d'aquestes segures i seques, i va començar a parlar.
- No ha aparegut, encara, en David? - va fer, sense entonar gairebé.
L'Alba va fer que no amb el cap.
- Doncs jo no en sé res. Potser ha fugit, no t'ho has plantejat? Es pot haver pensat millor això de ser el pare del teu fill - la paraula pare no va poder evitar fer-la amb un to irònic que ella particularment odiava.
A més, què coi, era el seu fill, també… però no estava en un dels seus moments en que la ràbia li fes estar-se de sentimentalismes, així que, va mirar a terra, ferida, i li va respondre.
- Jan. Saps perfectament que no ho faria. - va alçar la vista- a més, estic vivint a casa seva. I ni una trucada, ni un missatge. Estic molt amoïnada. I és el teu amic, pel que també n'hauries d'estar.
En Jan va endolcir una mica les faccions, i va bufar.
- Ho sento, Alba. És que quan tot s'acaba, és com si…
- Com si no s'hagués acabat - va respondre l'Alba. - És estrany, sí, però ara ens hem de centrar en el David… no sé per on començar-lo a buscar.
Va asseure's al sofà blanc, i va mirar al seu voltant.
Tot eren trossets d'en David, però ell no hi era. Els quadres, una fotografia en blanc i negre de tots tres set anys més joves, de l'estiu que van passar a Eivissa, tota, absolutament tota la decoració duia la seva firma: els dos sofàs grans fent angle, les tauletes de vidre al costat i al mig, el moble de fusta fosca, fins i tot les parets, ornades amb aquells cordons amb llums penjades, tot. Però era incapaç de pensar en on podia haver-se ficat.
- Des que vam marxar del pis, les coses no van tornar a ser les mateixes entre en David i jo - va començar en Jan. - ens veiem, sí, però ja fa massa temps que s'ha trencat alguna cosa entre nosaltres dos. -sospir - I ara, quan em va donar la noticia, que volia ser el pare del teu fill, no m'ho vaig agafar massa bé, la veritat. Fa potser un mes que no l'he vist.
L'Alba va assentir, en silenci.
- He mirat al seu despatx, i la veritat és que no he vist res. La majoria de les seves coses de feina, són a l'estudi, i allà m'han dit que tampoc en saben res. No hi ha anat des que va desaparèixer, la setmana passada. Potser m'hi hauria d'atansar… - va dir l'Alba.
- D'acord, t'hi acompanyo. - va dir en Jan, mentre mirava el rellotge - ara ja no hi haurà ningú, però deu tenir les claus per aquí… - va dir mentre obria un calaix del rebedor.

Van baixar les escales caminant. L'Alba duia les mans a les butxaques, i la mirada damunt dels seus peus. En deu minuts arribarien, i se li feia costa amunt, estar deu minuts al seu costat sense parlar-hi. Però no sabia ben bé què dir-li. Era absurd, intentar encetar una conversa sobre el temps, a aquelles alçades.
- I tu, Alba, com estàs…? - va preguntar en Jan, amb certa prudència - et trobes bé?
L'Alba va fer que sí amb el cap, traient fum del fred per la boca.
- Tot bé. Em trobo bé, tot va endavant…
Van seguir la resta del camí sense parlar, fins que van arribar al despatx. Ja devien ser prop de les deu de la nit, i van obrir la porta sentint-se una mica intrusos. Van fer cap al seu estudi. L'Alba no hi havia estat mai, però en Jan es sabia perfectament el camí. Van obrir la porta, i res semblava denotar que en David no hagués estat treballant aquell mateix dia. Tot ple de planells, en un desordre endreçat, i l'ordinador encès, amb tot de sobres tancats, acumulats de dies i dies esperant que algú els obrís.
Van fullejar-los. Alguna factura, i un parell de sobres sense remitent, que en Jan va guardar a la seva cartera.
- No ens estiguem gaire temps aquí, Alba - va fer - segur que no passarà res, però no m'agrada estar tafanejant en les seves coses.
L'Alba va tocar el ratolí de l'ordinador per treure el salva pantalles, desitjant que tingués l'Outloock, el servidor de correu electrònic, obert.
Tot estava tancat, només a l'escriptori, la mateixa foto de tots tres que al menjador de casa seva, somrients, exultants de felicitat, en una platja d'Eivissa, la mirava des del ‘ordinador. Aquelles vacances, que ara li semblaven una enganyifa espantosa, reconeixent als seus ulls una Alba, enamorada d'en Jan sense voler estar-ho, però agafada amb la mateixa força de tots dos.
Sabia perfectament que en David, gestionava tot el seu correu electrònic des del despatx, tant personal com de feina, així que el va intentar obrir.
Introdueix el password.
Va provar amb David.
Res.
La seva data d'aniversari.
Res.
Va bufar, i va mirar de reüll que en Jan no estigués mirant el teclat.
Jan.
Esperi un moment mentre carreguem la configuració.
En Jan es va girar.
- L'has encertat? - va dir-li.
- Si. A la tercera va la vençuda.
- Què és?
- No t'ho diré! - va dir l'Alba amb un mig somriure.
- Vaja, Alba… en això estem els dos. No hauries de tenir secrets per a mi… no et sembla? - l'Alba va somriure, i va començar a mirar els correus electrònics.
Res interessant de nou. Va mirar els dels últims dies.
Un correu de Cefripsa. L'empresa d'aquell empresari, el de les cases. Va obrir el correu amb prudència, però convençuda que no seria res comprometedor. Gràcies a aquell home, en David havia muntat el despatx.
Un correu escuet però concís.
"David, pots venir al meu despatx aquesta tarda? A les sis. És un tema tant important com urgent. Atentament, Ferran Ricart."
- Aquest no és aquell paio d'Eivissa? - va fer en Jan - vaja caseta es va muntar.
- És l'última dada que tinc d'ell… aquella tarda ja no hi vaig parlar. Hauria d'anar a veure'l. - era un tema delicat, no sabia què li podia dir, aquell home, no volia que en Jan s'assabentés de moment d'algunes coses que no creia que sabés d'en David. - vaig a trucar ara mateix al despatx.
Va despenjar el telèfon, i va marcar el número que constava al peu del correu electrònic. Va mirar-se el rellotge i va penjar.
- És tard, no hi haurà ningú. - va dir abatuda.- demà pel matí hi aniré.
Per dintre es va anotar deu punts, perquè en Jan no deixaria estar la feina per anar amb ella.
- D'acord et recullo a les deu - va fer en Jan, deixant-la estupefacta - des d'Eivissa, al bufet portem l'assessorament legal del Sr. Ricart. Així, per una banda el saludaré i per l'altra serà més fàcil que ens donin audiència.
Va respirar fons, veient que no tenia escapatòria, i va començar.
- Jan, em sembla que t'hauria d'explicar alguna cosa d'en David que no saps… però millor anem a casa seva, i així en podem parlar amb tranquil·litat. Mengem alguna cosa, que ja és tard.
En Jan va deixar un somriure de suficiència, convençut que encara el necessitava. No sabia què li podia explicar de nou l'Alba que no sabés ja d'en David. Li semblava increïble que pretengués tenir informació privilegiada del seu millor amic.
Potser li volia explicar que s'havien embolicat a Eivissa? I que desprès en David li havia donat carbassa perquè ell se l'estimava com a amiga i no ho volia espatllar? Ell ja ho sabia tot. Fins i tot sabia que ella només ho havia fet perquè qui realment li interessava era ell. I li feia ràbia i li semblava una porcada, sí. Però jugant amb aquesta idea, li havia estat al damunt durant mesos per acabar triomfant amb ella i quedar-s'hi fins que la molt boja havia decidit tenir un fill seu. I sense consultar-li.
Així que satisfet, perquè estava convençut que ara per fi parlarien d'ell mateix, va acceptar sense queixar-se la proposta.
De sobte, es van trobar sopant junts, l'Alba no sabent per on començar, i ell expectant, esperant sentir-la.
- Així doncs, què m'havies d'explicar, que encara no sàpiga?
- Bé… abans que res, t'haig de demanar, per en David, i també per el Sr. Ricart, la teva més absoluta discreció. És un tema molt delicat - sabia perfectament com podia reaccionar amb la noticia.
Vaja. Eren negocis.
- Mira, en David… en David i el Sr. Ricart van tenir una aventura. Poc abans d'Eivissa, i segons tinc entès fins fa uns mesos. Va ser un tema molt estrany. I molt difícil. Ja saps que el Sr. Ricart està casat.
En Jan no podia parlar. La mirava amb els ulls esbategats, increïble de creure's que el seu millor amic, de feia trenta anys li hagués amagat la seva sexualitat, i ell no se n'hagués adonat.
- Però Alba… però què dius, a què ve aquesta tonteria? - va aixecar-se - mira ho sento però no estic per brometes.
- Seu, si us plau, Jan. - va prosseguir - És veritat, tot absolutament tot el que t'estic dient.
En Jan va seure.
- Però llavors, què… que coi hi pintes tu? - va començar a empipar-se - mira, Alba. En David m'ho ha explicat tot. Sé que us vau embolicar. Què hi pintes tu en aquesta història, si es pot saber?
Vaja. En David, li havia explicat. Allò era una traïció en tota regla. Havia trencat el silenci que tant havia cuidat ella, aquell pacte de no parlar-ne mai, amb ningú, que quedes només pel record d'ells dos.
I només va
trobar una manera de sortir-se'n: explicar-li, amb pèls i senyals, com havia anat tot.
I va començar, a explicar-li, com havia anat. Desprès d'una nit de festa. Ella estava encara molt afectada per la separació i era molt jove. Necessitava algú que l'estimés. Ni que fos només una nit. I ell, en Jan… ell aquella nit, havia marxat amb una noia.
I a l'endemà, en David, li havia explicat tot, perquè no podia tornar a estar amb ella, enmig d'una gran tensió, perquè no volia ferir-la.
Que en David, també, aquella nit, necessitava algú que l'estimés i el Sr. Ricart no hi era. Perquè en Jan, havia marxat amb una noia.
I perquè perdre l'oportunitat de cridar-li l'atenció anant-se'n al llit amb la noia que realment li agradava, encara que fos la seva millor amiga?

Comentaris

  • Molt bo[Ofensiu]
    Naiade | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • La segona part...[Ofensiu]
    Biel Martí | 11-02-2005

    La segona part s'embolica, aquesta part amagada d'en David (encara que jo ja la intuia, que sóc la hòstia de llest)... He de dir que ambdues m'han agradat, però en aquesta he trobat a faltar una mica el narrador, hi ha molt de diàleg i es perd una mica la bona explicació narrativa que insertaves a la primera part, suposo que també perquè la presentació de personatges ja està feta i no cal...

    D'aquí una estona la tercera!

    Biel.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: