Per déu. Calla.

Desprès de nomès tres setmanes en aquest país. Anyorant fins i tot allò no anyorable. I amb la tieta Carmeta. Parla, parla, i no para de parlar. Paraules que no entenc, que no comprenc, i que no vull aprendre. Serà amb ella, amb qui hauré de lluitar durant els propers mil anys? Ni parlar-ne. Per pitjors coses he passat.
Llargs dies fins que, la qui diu ser la meva mare, d'altra banda, una cara amable, apareix per la porta. Parla de nou paraules que no entenc, i m'abraça efusiva i insegurament.
Carmeta. Les arrecades de la Carmeta. Dos petits vidres blancs, muntat en color daurat em van donar la benvinguda a aquest país. La trampa? Havia de passar per aquelles mans fredes que me'ls posarien, ferint les meves orelles. D'aquesta, però, me'n vaig lliurar, amb la suficient dosi de plors. Pero no em vais lliurar de la Carmeta. També, potser, cara amable, però mai silenciosa.
Miro a la hostessa i li demano el bitllet. Gesticula, no m'entèn. Li ensenyo les arrecades, em somriu tendrament. Els empenyo cap a ella, perquè els agafi. No em comprèn. Fa que no amb el cap. Li mostro el meu passaport, i li senyalo, el que sembla el nom de la meva pàtria en aquesta llengua desconeguda. Em torna a somriure, i mira al voltant, buscant ajuda. De qui té por? De mí? D'una nena amb una moxila? Li empenyo de nou les arrecades. Amb les mans, em fa que esperi. S'aixeca i desapareix darrere la mampara de vidre.
I de sobte, escolto la veu més coneguda. Carmeta. Em giro i unes paraules per fi brollen de la meva boca:
- Per déu. Calla.
Somriu, amb certa tristor, i a mí m'envaeix la tendresa. Em passa un braç per les espatlles, just quan l'hostessa torna al seu lloc i sospira alleujada al veure com s'allunya el seu problema. I llavors, sento aquella rialla...
- Per déu. Calla!!! I es pot saber quan aprendrás a dir el meu nom?
La cara de la Carmeta, torna a semblar divertit. Em dona, per primera vegada un petò, i de sobte sé, gràcies a ella, que ja no vull marxar.