...començant per mi mateix, per exemple

Diàleg

- Que vols que et digui, primer s'haurien d'establir bé els conceptes.- anava dient a la meva amiga. Estàvem relaxats, asseguts en una terrassa, fent el cafè després de dinar - Demanem a l'espècie humana una cosa que no seriem capaços de demanar a cap altre, per molt que ens vulguin confondre els dels Documentals de La2 i el Discovery Channel: que pensem en el bé de l'Espècie i que assumim que els canvis que produïm a l'entorn es poden tornar en contra nostre.
Els altres éssers vius no ho saben això, va fent cada individu a la seva bola, interaccionant amb l'entorn, competint amb Deu i sa mare, fent desaparèixer els menys capacitats per sobreviure i quan es passen de la ratlla, s'extingeixen. I a sobre els riem totes les gràcies.
- Ha, ha, ha, no et falta raó, - em contesta alegre, apuntant-me amb la cullereta del cafè -. els homes ens comportem igual però som força més letals, no deixem temps als sistemes per recuperar-se. De tota manera comencem a tenir consciència de què les modificacions generades a l'entorn es poden tornar en contra nostre. Hem arribat a un punt que, amb els grans sistemes filosòfics exhaurits, necessitem una nova manera de comprendre la realitat, la humanitat i el paper que ens toca jugar. Hem de prendre consciència global.
- Comparteixo la idea, però dubto de la seva viabilitat- dic- Vols dir que tindrem capacitat per canviar la inèrcia de milers d'anys d'història? deixarem de ser simples Homo sapiens per convertir-nos, a més, en una mena de Superindividu?
- Crec que és factible, tenim els mitjans- em respongué satisfeta- Si no aconseguim assolir aquesta percepció global arribarem al caos, a l'extinció prematura. Hem d'entendre que formem part d'un tot i hem de deixar de sentir-nos com a una espècie aïllada de la resta per la seva singularitat. Home, Societat i Natura formen una única cosa, indissoluble, un tot on les parts es confonen i conformem una xarxa complexa que hem de fer funcionar a la vegada.
- Ja!. Tu i la teva Teoria de la Complexitat,- deixo anar fent-li una ganyota, de broma, per fer-la emprenyar- ja m'estranyava que no la deixessis caure. Trobo que té més de declaració de principis i bones intencions que no pas de pla de treball.
- Doncs el camí està encetat, tu mateix - em diu mentre em dona dos copets simpàtics a l'espatlla- Partint d'aquestes premisses, moguts per una consciència d'espècie, responent a un impuls comú, hem de fer aparèixer expressions minúscules, però tangibles, d'una nova ciutadania planetària. Aprofundir en uns valors que coincideixin en valorar la diversitat, fomentar l'autosuficiència, la integritat, l'equitat, el desenvolupament sostenible, la democràcia participativa, la solidaritat,...
- Sona bé.- contesto pensarós- Per on començaries tu?.
- Començaria per prendre consciència jo mateixa- em diu repenjant-se, satisfeta, al respatller de la cadira- Comprendre que cadascuna de les meves accions implica una sèrie de canvis al meu entorn i intentaria actuar en conseqüència. Mirar que consumeixo, quins recursos utilitzo, evitar sempre la violència per resoldre els conflictes, implicar-me en moviments socials,.... ja veus per on vaig, no?
- Admiro el teu optimisme- li dic bocabadat - per molt que intento tombar-te, sempre et redreces, com una d'aquelles figuretes russes.

Actitud

Surto del cafè i vaig cap a casa amb el cotxe de l'empresa. Pel meu cap encara roda la conversa anterior. Certament algú ha de fer el primer pas per a trencar aquesta embogida cadena d'acció - reacció en què hem convertit la nostre existència. Qui millor que un mateix?

Distret com anava, me n'adono de què he arribat al carrer per on he de girar i estic situat en el carril contrari, m'he de canviar a l'adjacent si vull tombar a la dreta. Miro pel retrovisor i veig un cotxe a prop. Em dona temps de passar si faig la maniobra de manera ràpida i decidida, però se'm menjarà si m'encanto una mica. Decidit, foto l'intermitent i senyalitzo la intenció de realitzar el canvi de carril. El cotxe, en veure'm, accelera per impedir-me el pas.

S'ha iniciat un duel, el duel del carrer Bruc, aparteu les criatures!. Qui serà el primer en passar? Tensió a l'ambient, la ciutat emmudida de sobte. El meu cop de volant esdevé més ràpid i decidit i aconsegueixo col·locar-me per davant seu, li toca clavar el fre a ell i, per tant, he guanyat. La ciutat, desfermant la tensió acumulada, deixa anar un crit de reconeixement.

Emprenyat, toca el clàxon i em fa llums. Jo, absolutament crescut, trec la mà per la finestra, tanco el puny, aixeco el dit mitger i li dedico aquell gest copulador tan viril, tan llatí, tan nostre.

Tots dos girem pel mateix carrer i el cotxe para al meu costat. El condueix un noi jove, esprimatxat, petit, amb cara de mala hòstia i veu rogallosa i mal educada. Està molt emprenyat:
- ¿Que pasa? La calle es tuya o que, subnormal- em diu fora de si.
- Joder, podías haberme dejado pasar, teníamos tiempo los dos. ¿A que viene tanta prisa?- contesto jo estúpidament, com si m'hagués caigut d'una prunera.
- Por tu cara bonita te voy a dejar pasar, maricón

Buf!. Veient el programa de mà de la festa a la que m'havia apuntat, per ase, opto per guardar silenci, mirar-lo als ulls, somrient, i intentar fer-me la mínima mala sang. Ell se n'adona de quina serà la meva actitud en tan singular combat, i procedeix a deixar anar un insult darrere l'altre, amb una gràcia, una inventiva i una destresa tan desenvolupades que, de tant en tant, he de preguntar-li, sense perdre el somriure, el significat d'alguna paraula que desconec. Com més tranquil em veu més li puja la tensió. I la creativitat.

Indiferent al nostre idil·li, el semàfor esgota el seu minut reglamentari i els nostres camins es separen per sempre, afortunadament.

Bé. He iniciat jo l'enfrontament sense cap necessitat, però després he sabut mantenir la tranquil·litat evitant que la cosa anés a més per una fotesa. Comença el meu canvi?

Malgrat tot, m'he quedat amb mal cos. Un mal cos que em dura fins el moment que arribo a casa.

Instint

"De tota manera el paio no ha tingut collons de sortir del cotxe. Si hagués intentat obrir la porta l'hagués avisat:

-¡ Ni se te ocurra salir del coche, mamón, o te rompo la cabeza!

Dit amb veu rotunda i segura se n'hagués adonat que tenia les de perdre i que no podia anar amb tontades amb mi. L'hagués fet callar, acollonit.

Ara que també el podria haver deixat sortir del cotxe i que s'apropés a mi, confiat. Un cop estigués a la distància adequada, hagués obert la meva porta secament per tal de donar-li un cop i desequilibrar-lo. Amb aquest efecte sorpresa reduir-lo fora una feina fàcil.

O el podria haver anat a trobar, tranquil·lament. Ell vindria cap a mi cridant, insultant-me com acostumen a fer sempre els putos garrulos. Jo callat i somrient, hagués mantingut la meva mà closa i una mica endarrerida i, a la distància correcte, hauria llençat el meu puny cap a la seva mandíbula per destrossar-li la merda de careto. Si hagués entomat bé el cop i encara mantingués l'equilibri, l'hauria continuat hostiant fins tombar-lo.

Però també em podria haver quedat immutable i somrient, aguantant tot el rosari d'insults. En posar-se el semàfor verd, acceleraria amb força i creuaria el cotxe al seu davant, per barrar-li el pas. El cotxe no és meu, me la sua que es xafi. Hagués obert la porta ràpidament i encalçaria al puto quinqui de la camisa, amb ràbia, i el trauria a la força. Li hagués agafat un braç, se'l retorçaria i amb la mà lliure li agafaria el cap i li estamparia la cara contra el capó del cotxe, una, dues, tres vegades fins fer-lo sagnar. Aleshores el tiraria a terra i li dedicaria unes quantes puntades de peu, té mamon, malparit, fill de puta, té, té,..."

Em comença a pujar una calorada des de la punta dels dits dels peus cap amunt, com si em vestís amb una túnica. Quan arriba a l'alçada dels pulmons, la calor me'ls oprimeix secament i em talla la respiració. En plena apnea em sento vestit fins el cap i la flama fuig, encara ben encesa, pel pèl més llarg dels cabells.

Respiro fons i m'espolso tota la ràbia residual.

En trenta segons torno a tenir la meva ment disposada a dialogar, a actuar i ... a controlar els meus instints?