Combinació perfecta

El dia anterior estava nerviós. Aquell matí estava atribolat. Tot era un trasbals: el tren, el metro, la gent. Arribar i veure tants edificis, aquell batibull de gent amunt i avall a peu, amb crosses, embenats, amb cadira, tants cotxes, tantes ambulàncies, tantes bates blanques al voltant de les portes, li feia sentir un rosec a l'estomac que anava creixent. Aquell poti-poti el desconcertava i l'atordia.

Quan va mirar l'horari de trens, va decidir agafar el que precedia al que, en teoria, tocava per a ser puntual, així arribaria una hora més aviat i no li caldria córrer, havia de buscar la consulta i volia fer-ho tranquil·lament. La realitat va ser que només va disposar de mitja hora, el tren portava un quart de retard i no havia calculat bé el temps que es gasta esperant i viatjant en metro.

Des de la vorera, veia tot l'entramat de construccions desordenades que dibuixaven un autèntic caos, molts edificis enredats en un terreny mínim i costerut. No sabia a quin edifici dirigir-se, per quina porta entrar, quins passadissos resseguir, quines escales pujar, a quina planta aturar-se, a quina sala d'espera restar, a quina consulta entrar. Acostumat al CAP del poble, l'hospital de la Vall d'Hebron era un laberint indesxifrable.

Ja no estava tranquil, mitja hora era massa poc, així que anà per feina i, seguint la dita de "preguntant es va a Roma", es dirigí a l'edifici més gran, investigà i veié el taulell d'informació i s'hi acostà. "Encara ha estat prou amable", pensava mentre intentava recordar totes les instruccions: cap a dins, primer passadís de l'esquerra, seguir fins al final, buscar les escales o els ascensors, anar a la segona planta i preguntar. Després de fer i desfer, va trobar els ascensors i les escales, que el van dirigir cap a les plantes superiors. A la segona hi va descobrir una sala d'espera pintada d'un color beige brut i poblada amb una gernació. Va preguntar i va esperar mitja hora a aquesta primera sala fins que el van cridar. Li van assenyalar la persona que anava davant seu i la porta de la consulta i va esperar a la segona saleta gairebé hora i mitja fins que li va tocar el torn.

Visita nova, història nova. Va sortir per aquella porta vella i descolorida tres quarts d'hora després d'entrar-hi, carregat amb un munt de fulls de diferents mides i colors i un cartronet amb l'interior ratllat (per apuntar les visites, li va dir la doctora).

Ara havia de fer cua a secretaria per demanar hora per a les proves i visites, vint minuts més. Li van donar dues citacions i van fer la primera anotació al cartronet. Els quatre fulls mes grans no els podien complimentar. Per un, havia d'anar al final del passadís del davant; pel segon, a la planta baixa, a Radiologia; pel tercer, al costat de l'entrada i pel quart, a l'hospital de Trauma (???). Li va caure l'anima als peus, potser era l'únic que li quedava, ànima sabia que en tenia i els peus se'ls notava. Va estar a punt de deixar anar un dels seus "mecagondena", però es va contenir. Havia sortit de casa a les set del matí, havia pres un tallat a l'estació, i ara ja era un quart de dues. "El doctor deu pensar que tinc alguna cosa greu, per enviar-me a aquest calvari", rondinava capcot. Va telefonar a la Marta per avisar-la. No podria agafar el tren al migdia, no podria anar a buscar la nena a l'escola.

Els quatre papers van costar dues hores, ja no us explico les persones a qui va preguntar, els passadissos que va errar ni els tombs que va donar, només us comento que va memoritzar el mapa d'edificis i va localitzar l'Hospital de Taumatologia, inclús va trobar la planta i el despatx que tocava.

Dos quarts de quatre de la tarda, i què té? Primer, molta gana, son i un cansament terrible; i després, dues visites i una analítica programades, una radiografia i una ecografia que avisaran quan li puguin fer, i unes proves amb un nom raríssim que no sap si n'ha deixat la sol·licitud en el lloc adequat perquè ja havien tancat la oficina i havien plegat. "Si almenys m'hagués pogut acompanyar la Marta, amb la seva xerrameca hauríem estat distrets", remugava.

Menjà un entrepà prefabricat al bufet del bar i tornà a agafar el metro, que el deixà a l'estació de Passeig de Gràcia. Baixà a l'andana plena de gent mentre notava que se li adheria una bafarada densa, xafogosa i pudenta que li feia venir basques. Esperà mitja hora fins que arribà el tren, per sort encara podia seure. S'endormiscà i les dues hores li van passar depressa. Eren les vuit del vespre quan arribava a casa, cansat, afamat i emprenyat.


(....un any més tard....)

El vespre abans prepara acuradament tot el que necessita: els papers de l'analítica i de la visita, el cartronet, la cartera, el llibre que ha triat, la capseta de pastilles, l'horari de trens i els bitllets. Pensa agafar un tren anterior al que toca, així arribarà una hora més aviat i podrà gaudir d'aquest temps ramblejant. S'ho pren amb filosofia, te festa tot el dia i aprofitarà tots els moments.

El tren arriba puntual, tria un bon lloc al costat de l'ombra, s'asseu i comença el llibre, el temps passa volant i al cap d'una bona estona, els ulls li comencen a pesar i s'adorm. Quan es desperta ja és a tocar de Sants. Desa el llibre, es posa la jaqueta i es prepara per baixar a Gràcia. Passeja una estona passeig amunt i s'apodera de tots els detalls: la gentada, els turistes, les bicicletes, l'apilotament als semàfors, el trànsit, la claror esmorteïda, els sorolls, les façanes, les botigues. Se sent lliure entre la multitud, ningú el coneix, ningú el saluda, ningú fa cap pregunta.

S'acosta a la llibreria i el temps s'esvaeix mentre mira i remena, avui es queda amb "L'home manuscrit". S'adona que ja no li queda marge i marxa caminant passeig avall cap a la parada del metro. Al quiosc compra el diari i aquella revista que no troba mai a l'estanc del poble. Puja al metro, cinc parades, i abans d'arribar a la plana d'esports ja ha de baixar.

El camí de l'hospital el sap de memòria. L'aparença caòtica ara se li mostra com un desordre conegut. La multitud que un any abans l'atropellava, avui li fa companyia. Les cues, les aglomeracions potser han minvat, però no han desaparegut. Algunes obres disperses van disfressant l'aspecte obsolet de l'interior de molts edificis, però la sensació de desgavell crònic continua inalterable. Es dirigeix a les cabines d'extraccions. Abans de que l'anomenin, ja ha acabat de llegir el diari. Quan surt, ressegueix tot el passadís fins a les escales, puja a la segona planta i s'espera a la sala exterior. Obre el llibre i s'oblida del temps, de l'hospital, del poti-poti i de la confusió, fins que el criden per entrar a la saleta interior. Per variar una mica, dona un cop d'ull a la revista, fins que li toca entrar.

Visita de control normal. Li agrada aquesta doctora, sempre pendent dels últims estudis, sempre explicant cada detall, la seva serenor i el tracte amable inspira tranquil·litat. Se sent segur a les seves mans, a les mans d'un munt de persones amb bata blanca, se sent segur enmig d'aquells edificis desordenats.

Les proves passades confirmen una estabilitat, la doctora adequa la medicació i l'emplaça per al cap de tres mesos. Fa la cua pertinent i marxa, agafa el metro i torna a Passeig de Gràcia. S'atura a prendre un cafè amb llet i un entrepà de pernil, la panxa ja li feia rau-rau. S'acosta a la Rambla de Catalunya a comprar xocolata per a la seva nena i aquells bombons que la Marta troba irresistibles. Torna a temps d'agafar el tren i, ja ben assegut, s'adorm recordant fil per randa totes les minúcies d'un dia assossegat a Barcelona. Arriba a casa cansat, el tràfec del viatge l'esgota, però està content. La combinació visita-lectura-passeig per Barcelona resulta d'allò més plaent.