Color de sang

El menjador, d’antigues parets de pedra, és lluminós i acollidor. En front de les taules, un gran finestral, vidrat, em deixa gaudir de la bellesa del paisatge. El plat va buidant-se mentre jo segueixo abstreta. Impressionada encara per les imatges, en blanc i negre, que he presenciat de la Batalla de l’Ebre. Unes imatges que se m’han quedat gravades a la retina i al cor.
Sorpresa, m’adono que rere els vidres, allà lluny, on es desdibuixen els arbres, emergeix l’abrupta i rocallosa serra de Pàndols. La muntanya que fou llavors, durant aquella guerra, víctima de tants bombardeigs. La meva mirada en ressegueix els contorns. Volo, amb la imaginació, fins que trobo el passat.
Puc veure els soldats. Els veig córrer, fugir, saltar pels barrancs, creuar el riu, protegir-se sota les trinxeres... Els veig com, amb la por reflectida als ulls, cauen ferits damunt d’una terra amarada de sang. Puc sentir, fins i tot, la remor llunyana del plor silenciós, l’udol del dolor o el xiuxiueig d’una pregària.
Un intens sentiment m’envaeix, em colpeja. Sento compassió per tantes núvies i esposes; per tants pares i germans; per tots aquells qui, esperant, hauran mort sense poder abraçar aquell soldat que no va tornar.
Noto el frec del cristall a sobre dels llavis. Un líquid vermellós i espès m’inunda la boca. M’embriago d’aromes i sensacions i retorno al present. Contemplo de nou el paisatge, embolcallat ara de pau, acaronat pel càlid sol hivernal. Els ametllers, nus, sense flors encara. Els olivers, enfilats per onades de marges, pinten claps d’un verd adormit. Els ceps, ben arrenglerats, recargolats i secs i desproveïts de les seves perles negres, s’escampen i es perden camps enllà.
I mentre paladejo el vi de la Terra Alta, que té color de sang, dilueixo els meus pensaments. Amb el desig, si pogués, d’esborrar la Guerra Civil, i totes les guerres, dels fulls de la història i del record de la memòria.