Cabòries (Repte Clàssic CDLXI; 3)

Un relat de: deòmises
Álvaro



Des del llagut la veu repenjada a l'ampit de la finestra, encarada a la badia, oberta de bat a bat. Si la calitja i el dia ennuvolat no enganyessin els ulls, asseguraria que l'està mirant a ell. Com ho ha estat fent els darrers dies, sempre a la mateixa hora: quan les barques tornen de la pesca, al límit del migdia.

No ha parlat mai amb ella, però la troba sovint pels carrers del poble i es creuen i només té esma d'esbossar un somriure si l'enxampa observant-la més del compte. La pell colrada pel sol i pel salnitre dissimula l'enrojoliment. Perquè ell, encara que no ho sembli, és tímid, murri i solitari.

D'ella, de l'Anna Maria, ha sentit parlar-ne molt. La mare i les seves amigues sempre aprofiten qualsevol moment per fer safareig... És una noia culta, llegida i que pot tocar qualsevol partitura al piano de compositors estrangers, els noms dels quals no sabria deletrejar però que, de tant escoltar-los en els elogis cap a ella, sap com sonen.

El dia ha estat dur, però l'exígua pesca no tradueix tal duresa. Les xarxes li han malmès, un cop més, les mans i tan sols pensa en arribar a casa i deixar-se caure al llit. Un efímer descans que no li retornarà les forces per complet... Tot i així, la visió de la noia el reconforta i, traient el valor d'entre l'esgotament, alça el braç dret per saludar-la però el seu gest no obté resposta d'ella.

Pitjor encara, desapareix tot seguit.



Anna Maria



El sol, darrere dels núvols, escalfa poc i la brisa és fresca. L'Anna Maria suporta estoicament la positura, abocada a la finestra. Observa la badia. Olora el xaloc que bufa amb suavitat, ple de flaires de mar i de peix acabat de pescar. Quan sàpiga que la llotja ja ha endegat el seu tràfec, mirarà de comprar mollets, crancs i escórpores perquè li agrada barrejar-se en la bullícia que hi ha, encara que no sigui la seva feina, sinó la de la minyona, fer la compra del peix. Després ja hi haurà temps per a Chopin i els seus nocturs o Listz i les seves transcripcions per a piano de les simfonies de Beethoven, que tant agraden al seu germà.

Deixa la mirada abstreta en un punt indefinit, sense fixar-se en res, i pel seu davant desfilen les veles blanques dels llaguts que tornen de la pesca. Tot d'una, un braç s'alça en un dels llaguts. Reconeix la fesomia del jove pescador que saluda d'haver-la vista pels carrers del poble. Però no en sap el nom, només que la devora amb la mirada en creuar-se pel carrer. S'enrojoleix però resta immòbil, és una exigència expressa i no s'atreviria a trencar-la d'una forma tan absurda. I si no la saluda a ella?

Tot d'una, el seu germà la desperta de les seves cabòries.



Salvador



D'esquenes a ella, segueix retocant el llenç. Assegut en la cadira, que cruix cada vegada que vol allunyar-se de la pintura per trobar millor perspectiva, no hi ha res que el destorbi del seu exercici pacient. Ha volgut pintar-la així perquè l'angle de visió no afecti l'òptica i aconsegueixi un efecte més real.

El dia és rúfol, com els dies anteriors, i la llum és difícil de copsar. Prefereix el sol, la calç de les cases quan el migdia s'alça amb tota l'esplendor i es multiplica la llum. Però també és conscient que, d'haver triat el dia clar, l'Anna Maria no lluiria tant pel menor contrast luminiscent. I això és el que també persegueix: elogiar el cos de la seva germana i demostrar-li el seu amor sense que ella se n'adoni.

Observa un cop més la pintura i, amb els gargots de la signatura i de la data, la dóna per finalitzada. Trenca el silenci amb la seva veu i la crida, cosa que la sobta, encara que hagi estat de forma amorosa:

-Anna Maria, ja pots mirar. Descansa i vine, veuràs el teu retrat enllestit -la veu és dolça, amb matissos ambigus. Amb tot, no s'estalvia d'afegir amb un to sorneguer: -I deixa de flirtejar amb els pescadors, dona...


Photobucket

Comentaris

  • Cabòries[Ofensiu]
    Materile | 22-06-2011 | Valoració: 10

    És un relat que de seguida m'ha captivat.

    Tres personatges, tres protagonistes, tres cabòries que conflueixen, que s'entrellacen en un mateix espai (el mar) i moment.
    M'ha agradat molt com has conduït aquest relat: la seva fluïdesa, el seu lèxic, el seu rítme, la seva poesia...

    M'has ensenyat molt en un relat. Moltes gràcies deòmises!

    Materile

  • Bon ritme[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 07-06-2011

    té aquest relat, com un aire suau que va lliscant imperceptiblement i et va omplint els pulmons d'una història banal i ben treballada.

    M'agrada el ritme que li dónes i fas servir un lèxic prou adient a l'ambient que busques oferir. M'agrada la línia que marca l'estil d'aquest relat, el veig com una evolució dins del creixement personal que tots anem endegant. I en el teu cas és un gir interessant que omple de perspectives el futur.

    Ets una màquina deo, estàs fet tot un pencaire de les lletres.


    Una abraçada.

    Ferran

  • m'agrada[Ofensiu]
    Atlàntida | 03-06-2011 | Valoració: 10

    t'agraeixo molt el teu comentari, no se si tindré temps d'escriure al teu enllaç, una mica just, m'agrada la teva forma d'escriure, no he pogut llegir gaire ja que es tard, però si et volia saludar, gracies i una abraçada.

  • Fa dies [Ofensiu]
    Nonna_Carme | 01-06-2011 | Valoració: 10

    que llegeixo aques relat (ho he fet un munt de vegades) i no trobo paraules per palesar l'enveja (sana eh?) i l'admiració que sento per tu. Avui, en rebre el teu comentari, he pensat que era un senyal i aquí em tens. Finalment m'he decidit.
    Una noia d'esquena, una finestra, el mar i un pescador en una barca a la llunyania, configuren aquest deliciós relat a tres bandes.
    Agraeixo el teu oferiment per a participar en el nou repte, però encara em costa molt escriure en català. No em falten idees però he començat massa tard a fer-ho i ho trobo una mica massa complicat per a una ment ja gastada com la meva. Tal vegada més endavant.
    Gràcies per tot el que intento aprendre de tu, deo.
    Una forta abraçada.

  • gypsy | 31-05-2011


    Tots els quadres tenen una història al darrera, una ànima que els habita en silenci i els fa refulgir sota la mirada atenta d'aquells qui els miren.
    He trobat el relat deliciós i auster. Per mi traspua un magnetisme que fa voler tornar-hi a llegir-lo. Com quan no pots separar-te d'un llenç que et crida des del seu silenci carregat d'intenció.

    Petons!

  • Moltes vegades...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 28-05-2011 | Valoració: 10

    Moltes vegades he deixat escrit en més d’un comentari que hi ha relats que els he de llegir més d’un cop per copsar-ne el seu sentit. En aquesta ocasió no ha estat així, ans al contrari l’he llegit i rellegit per gaudir, per assaborir ampliament la lectura de les tres visions de la mateixa escena...
    Simbòlicament, em trec el barret.
    —Joan—

  • Pintura amb lletra[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 28-05-2011 | Valoració: 10

    Has retratat tan rebé aquesta escena, talment com una obra clàssica d'algun gran escriptor mallorquí. Té aquella serenor que tenen la majoria dels illencs, aquella passió amagada i aquella lluminositat tan essencial en un quadre mariner. Tres grans personatges, tres personalitats ben diferents i un gran regust de mar al nas. Felicitats! Una abraçada.

    Aleix

  • Genial[Ofensiu]
    Naiade | 27-05-2011 | Valoració: 10


    Un relat amb majúscules. Quantes pot evocar un quadre com aquest!
    Has sabut plasmar a traves de la pintura una historia original. Al llegir-la m’ha semblat estar a la pell dels personatges, poder captar el sentir de cadascun.

    Felicitats deo bona feina!!

  • Una veu molt sòlida[Ofensiu]
    Frèdia | 26-05-2011

    Estic contenta que l'hagis penjat, dèomises. També m'agradaria que pengessis "Coherències", el relat guanyador del repte i, ja posats, tots els que vas presentar deixant-nos bocabadats davant de tanta inspiració i energia creativa. De tots, però, trobo que aquest relat té alguna cosa que el fa molt especial. Potser és el joc de mirades; potser és el fet de crear una història al voltant d'un quadre tan conegut; tal vegada hi hagi una finestra imperceptible que s'obre cap al fons del personatges, que ens obliga a mirar cap a dins en comptes de cap enfora. No ho sé pas. Potser tampoc cal analitzar-ho tant. Hi ha relats que et semblen rodons, que –com diu la Núria– t'hauria agradat escriure. I aquest és un d'ells. Tens una manera de fer que t'identifica i et converteix en una veu molt sòlida, de referència. La meva enhorabona.

  • Doncs jo no ho sabia...[Ofensiu]
    Englantina | 25-05-2011 | Valoració: 10

    Jo sempre havia pensat que la dona del quadre de Dalí era la Gala. Perdoneu-me si amb això queda clar que sóc una ignorant, però mai m’havia parat a analitzar-lo i a verificar qui era la noia de la finestra.
    He buscat per internet, i he trobat l’explicació del quadre. Has estat molt fi, deò, teatralitzant de forma ben creïble una escena que mai se m’hauria acudit evocar.
    El text és un fidel reflex del que podia haver passat realment entre Dalí i la seva germana. Perquè no podria estar ella flirtejant amb un pescador, mentre deixava que en Salvador la pintés?
    En el relat parles del temps que feia realment el dia que es va pintar aquell quadre. O un dels moments. No sé si Dalí va trigar un dia, una hora o un mes, però tu l’has immortalitzat i dramatitzat, de forma magnífica, en menys de 700 paraules, que es llegeixen en quatre minuts. O en vuit, perquè no pots evitar fer una segona lectura, per si algun detall se t’ha escapat...
    M’ha agradat la teva insistència, en boca (o pensament) dels tres personatges, de les condicions climàtiques del moment de l’escena: ennuvolat, calitja, sol darrere els núvols, rúfol, llum difícil de copsar... Tot per emmarcar una figura femenina, que no gosa alçar el braç per saludar al nostre pescador, no fos cas que el gran Dalí s’enfadés.
    Com sempre, un gran relat!

  • Segur que va ser així[Ofensiu]
    NUNU | 25-05-2011 | Valoració: 10

    L'he llegit i rellegit, en un intent de trobar rebaves en algun retall.
    Estan totes ben llimades, amb un resultat exceŀlent. Tant, que no m'estranyaria gens que aquesta hAgués estat la història real.
    Trobo molt original afrontar el repte i les seves condicions, imposicions, afegint una imatge ben coneguda i tan bella. Demostres estar un pas pel davant.
    Salut, xic.
    Petons, Nunu.

  • Cada vegada m'agrada més[Ofensiu]
    nuriagau | 25-05-2011 | Valoració: 10

    Aquest és un d’aquells relats que m’agradaria que l’hagués escrit jo. Què et sembla?
    Fantàstica la creació literària inspirada en aquest quadre. Genial la intersecció dels tres personatges en un mateix marc de finestra. Esplèndida l’estructura de la història…
    Ambdós personatges masculins contemplen la protagonista femenina: el primer és un “desconegut conegut” del poble; el segon, el propi germà. Ambdós contemplen la noia mentre roman recolzada a l’ampit de la finestra.
    No tenies prou amb un tema proposat per al repte, amb unes paraules claus; a més a més, li havies d’incorporar un quadre. Una imatge que conviu perfectament amb el text que has creat.
    He perdut el compte de quants cops he llegit aquest relat i, cada vegada, m’agrada més.
    Celebro que ens hagis fet cas, a la Frèdia i a mi, i t’hagis decidit a penjar-lo a l’espai d’RC.
    Ens seguim llegint, pàjaru.
    Núria
    PS: Quan sigui gran, vull escriure com tu.
    Tens raó quan afirmes que es poc d.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

332 Relats

894 Comentaris

220541 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:

Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@hotmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978