Aquells diumenges

Avui estem a diumenge i anirem a la sala de ball l’Astoria del poble de la Maria, tot i això no la veurem, ja em va dir que aquí no hi anava perquè era per gent més gran. Segons en Ciscu les noies que van aquí són les que ja se’ls comença a passar l’arròs, les que busquen adormits, les que volen pescar xicot i anar per feina, les que els agrada arrambar, les que busquen prínceps blaus i les que els agrada l’ambient tranquil i suau.
Som a una entrada amb un portal de volta gran, un cop a dins veiem dues finestretes on hi venen les entrades i al costat el guarda-roba. Hi ha una porta que dóna pas a la pista de ball amb una barra de bar al fons i un espai, com dues vegades la pista i ple de taules i cadires, il·luminat amb unes llums càlides i suaus. La moqueta i les cortines són de color vermell, la música és dolça i moderna però no hi ha ni escenari ni es veu el lloc on posen els discos, tot plegat dona un ambient diferent, però molt agradable per aquells que aprecien la tranquil·litat i no els agraden les estridències.
Està ple a petar, la pista i els voltants, les taules i les cadires. Hi ha grups de gent bevent, fumant, xerrant o mirant el ball. Mentre miro un grup de noies que estan assegudes mirant cap a la pista, em creuo amb la mirada d’una d’elles. Vam passar una bona estona que o la mirava jo, o em mirava ella, o ens miràvem tots dos. Tot d’una em va picar l’ullet i em va fer un salt el cor, penso que no pot ser i que m’ho deu haver semblat, els ulls em deuen fer ballerumes, me la torno a mirar i ho torna a fer. Ara ja no en tinc cap dubte, m’he quedat molt sorprès, i ara que faig? Busco en Joan, li explico el que m’ha passat i li indico a quina taula són.
─Ja les conec, són d’un poble vora el nostra i venen aquí amb el cotxe de línea. No et convenen pas aquestes, són assaonades, saben dir missa en llatí i són entonades. Anem a fer un volt per la pista a veure si en trobem que vulguin ballar.
Al cap de poc estic ballant amb una noia alta, morena i amb els cabells llargs, que te una figura esvelta i és molt trempada. A més no posa els colzes al pit i no hem sortit de la pista fins que s’ha acabat el ball i ha sigut hora de tornar a agafar el tren. M’ha dit que es diu Carla, que viu en un poble d’aquí prop en el que la setmana que ve és la festa major. M’ha dit que anirà a l’envelat, li he preguntat si hi puc anar, i ens hem acomiadat amb recança.
No sé per on es va al seu poble i no tinc cotxe ni diners però el seu record ha quedat dibuixat amb els colors de la il·lusió de les flors que es troben al camí del destí.