Agafa’m de la mà i vine

Immers en els meus pensaments caminava tremolós per l’abrupte camí que portava al cementiri. La Iaia m’havia explicat que aquell dia era un dia molt especial i que es portaven flors als familiars que ja estaven al cel. Sempre que parlaven del cel se’m feia pràcticament impossible d’imaginar, estava estona i estona mirant com els núvols es movien i d’alguna manera intentava idear un món més actiu i més acollidor que el que els grans en deien terra. Abrigat amb un jersei de rombos grocs i marrons i una bufanda de ratlles blanques i blaves saltava i esquivava els bassals que hi havia al llarg de tot el camí. Estava fent equilibris i semi acrobàcies, més imaginaries que reals, imitant el protagonista d’una pel•lícula que havia vist amb el Pol, el meu cosí, la nit anterior. Procurava que amb les meves acrobàcies i els afectes espacials no mullar-me i no embrutar la roba nova que m’avia fet posar la mare, era totalment conscient de les greus conseqüències que podien arribar si me’n brutava, tacava o espatllava alguna de les peces de roba, incloent-hi les sabates. Així que per tal de no mullar-me i no fer cap xafastre vaig decidir avançar camí endavant sense tenir en compte l’acompanyant. No molt lluny, la Iaia, amb un caminar costós, seguia amb dificultat el camí planer, i a diferència del meu guarniment, ella anava amb unes bones catiusques resistents a l’aigua i al fang, fet que no representava cap perill per la roba.
Al cap d’una estona, camí amunt, vaig sentir la veu de la Iaia que hem cridava, però en girar-me no la vaig veure en lloc. Ella hem segui cridant, així que sumís com sempre vaig començar a baixar pel camí a la recerca de l’origen de la veu. No vaig haver de caminar gaire que la vaig trobar esbufegant, cansada, repenjada a la soca d’un arbre. Em vaig acostar cap a ella i li vaig preguntar si estava bé, però ella només em va somriure i em va demanar que no anés tant ràpid, que ella anava més lenta perquè els anys li pesaven i no pas per falta de voluntat, tal i com deia la meva mare. A la que vaig anar per continuar caminant hem vaig sentir malament, veia a la Iaia com amb dificultat i amb un ram de flors a les mans, avançava a poc a poc i amb dificultat. Després de pensar-ho una estona vaig decidir caminar al seu ritme i al seu costat. Una veueta dins meu hem deia que l’hi agafés la mà i hi anés. De fet a mi tampoc m’agradava estar sol, pensava mentre caminava bora seu. Així que al cap de poc, carinyosament vaig agafar la seva mà dreta i caminàrem junts fins al cementiri. Ja des de sempre m’havia fascinat el tacte de les mans de la iaia. Eren unes mans rugoses i abruptes com l’escorça d’un roure. Malgrat tot eren fresques i vitals, d’una tonalitat més aviat vermellosa, igual que les de la mare quan es rentava les mans amb aigua freda. Les venes se li marcaven suficientment com perquè quan les agafés i li toqués, pogués notar les contínues oscil•lacions que la recobrien. Al seu costat hem sentia bé, hem sentia estimat, notava com la força dels anys d’aquelles mans descansaven sobre les meves petites i diminutes grapes en què contínuament tenia la il•lusió de crear.
Gracies Iaia per les teves mans, gràcies per el teu tacte, gràcies per estar al costat nostre... t’estimem i t’estimarem sempre...