ACCESSIBLE

El cotxe travessa cinc comarques catalanes. Des del Baix Empordà fins al Ripollès, passant pel Gironès, Pla de l'Estany i la Garrotxa. Una carretera agradable que segueix de memòria. Aquest gran aliat que ens porta a tot arreu i que sempre ens ha proporcionat llibertat.
Vaig en bona companyia. Sempre ho ha estat però ara, malauradament, encara més. Silenciós, respectuós amb les meves decisions, no té opció, penso. Hem d'agafar el tren cremallera que ens portarà a Núria, una vall perduda al mig de muntanyes a la que només es pot accedir mitjançant aquesta opció. Quin mal rotllo! Penso mentre condueixo: "Només podrem sortir d'allà amb aquest tren que travessa muntanyes i que ens deixarà a dos mil metres d'alçada".
Un viatge espectacular que al meu company no sembla atabalar-li massa tot i les alçades que anem superant. El vertigen oblidat com moltes altres coses: fumar, treballar, caminar... La vall de Núria ens rep amb una verdor enlluernadora i un horrible edifici mal encabit allà al mig que fa mal a la vista. La boira ha envaït la vall i és impossible sortir a fer un vol. No veiem més enllà dels nostres peus. S'escau una tarda tranquil·la Però què és una tarda tranquil·la? Llegir? Potser si, però quan són les circumstàncies que m'obliguen ja no ho trobo tan bé.
L'endemà rebem el dia assolellat amb alegria, després d'una tarda de boira s'agraeix un matí clar i diàfan. La vall àmplia i verda s'obre davant nostre i des de l'hotel ens sembla accessible, però la realitat ens bufeteja de nou. És aquesta una natura que la ma de l'home ha corromput. La muntanya, però, està allà, imponent i orgullosa davant nostre. Els camins ens repten a endinsar-nos dins seu, però no podem, ens hem de conformar amb un passeig per aquest parc temàtic en què els homes l'han convertit. Uns camins, en teoria accessibles, i a la pràctica violentats amb fustes artificials i pedres ben posades que impedeixen el nostre pas. Tornem a casa, el cotxe ens dóna seguretat i llibertat. És accessible!