Abans i després

Després de conèixer aquest últim poema, que abans havia comentat, et busco els relats més rojos, perquè m'atrauen. He trobat aquest. Tens raó, se sembla molt al relat de l'Àfrika, tal com dius en un dels teus comentaris que li fas. Una abraçada.

Només m'agradaria destacar un detall: El moment màgic en que comença a ploure, després d'un llamp i un tro: La pluja, element eròtic per excel.lència, la pluja que cau amb insistència, cadenciosa. Em vé al cap aquella pel.lícula de l'Almodóvar en que Carmen Maura passeja en una càlida nit d'estiu amb el seu home amb el seu fill a coll. Passen per un carrer a on hi ha un home que rega el carrer amb una manguera. La Maura de cop i volta li diu a l'home: "Riégueme, riégueme" i l'home ho fa mentre la Maura rep l'aigua amb una gran delectació arquejant el pit i tocant-se l'interior de les cames. Una de les escenes més eròtiques que recordo de la història del cine. Petons i que hagin guanyat els teus.
L'astrònom humit.

que pessigolleja els camins dels cos, agafant cada cop més embranzida i caure després en una joiosa quietud.
El recurs d'utilitzar els elements de la natura per descriure aquestes sensacions és tan preciós com real, almenys en el meu cas. Sempre he pensat que en la contemplació activa del moviment de tot plegat s'hi amaga una sensualitat latent que sacseja l'eriçada pell amb carícies sempre noves...
És un batec vital i primitiu, fulgent i penentrant com la lluïssor d'un llamp.
M'ha cridat l'atenció el títol, és molt suggerent; i curiosament el abans i el després s'enllacen a la fi en una abraçada de llum i tendresa:
"Punta de coixí que es doblega quan reposes …"

Estimada Angie, l'altre dia pensava en aquell poema que et vaig fer quan encara gairebé no ens coneixíem entre les línies del versos i encara menys en persona. No em vaig atrevir a penjar-lo perquè era un petit regal per tu, però ara que cada cop et sento més propera m'agradaria que estigues penjat.
Em recorda a aquell somriure obert que neix de tu i a la teva força vital per anar endavant vivint el present...

Molts petons i fins ben aviat!

és un exemple instintiu, primitiu i primari de la nostra vida, però amb més perfecció i sense raonament.
Has dibuixat perfectament aquest paral-lelisme entre l'ésser humà i la natura.
Saps tocar tots els temes d'una forma original i elegant.
Una abraçada!

fantàstic....

punta de coixí que es queda marcada a les galtes i les abelles que venen a desar-hi la seva mel amb danses d'havaneres compassades pel tictac dels teus respirs calents despertes pels ulls entelats amb mirades cristallines que ens abracen tendrament... nèctar que ens embolcalla quan la pluja comença a caure sobre les nostres cares de punta de coixí

Gràcies per aquesta tendresa

Petons!

Leela

Gràcies, per fer-me imaginar un moment com el que ens relates.
Ara. El final del relat em fa pensar en el desig de reviure'l.
El nou comença igual, per sort no sabràs mai com continua fins que no t'hi trobis.
"Tatuada l'orella", sempre ens queda pòsit de la vida.
"allargant les branques", arbre, arrels, retenir?
Com més el llegeixo, més imagino.
Gràcies de nou.

se'n pot fer una lectura meravellosa